Setmana 26: Última setmana gaudint del Paraguai

• Dia 174. Tirats a la carretera anant cap a Asunción (20 juliol)

Ens vam llevar ben d'hora per enllestir les motxilles, ja que havíem de ser a l'estació de busos a les 10:15 h per agafar l'autobús que ens portaria fins a Asunción. Allí ens esperava una acollida ben especial: la Yvette i la seva família, cosina de l'Andrés de Porto Alegre, ens obrien les portes de casa seva. Com que l'estació ens quedava força a prop de l'allotjament, a uns vint minuts caminant tranquils, vam fer el recorregut a peu. Vam pujar al bus puntual i tot indicava que tindríem un viatge d'allò més plàcid per arribar a destinació cap a les 16:45 h, però la carretera ens tenia reservada una bona odissea: una mica abans de cobrir el mig camí, el bus es va aturar en sec al mig de la carretera. Des dels nostres seients vam veure com la gent començava a baixar, així que vam treure el cap per entendre què estava passant: el motor s'havia espatllat i ens tocava esperar que la companyia enviés un altre autobús de recanvi. 

Vam aprofitar l'espera forçada per dinar el que portàvem a sobre i, per fi, al cap d'un parell d'hores, va passar un altre bus de la mateixa companyia, però la decepció va ser majúscula quan ens van dir que anava ple i que no hi podia pujar ningú. Mentrestant, els conductors intentaven arreglar el motor allà mateix, i tot semblava indicar que, almenys, intentarien reprendre la ruta un trosset més sense moltes garanties d’arribar a destí. Entre els viatgers hi havia una crispació i un malestar palpables, ja que els conductors no havien gestionat gens bé la situació i amb prou feines havien comunicat res. Nosaltres, per sort, en aquest punt del viatge, ja estàvem curats d'espants: ens deixàvem fer i intentàvem no preocupar-nos ni crispar-nos per coses que no podíem controlar.

Més endavant va aparèixer un altre bus i, tot i que també anava tot ple, ens van fer pujar a tots com vam poder. Ens va tocar fer un trajecte de tres hores increïblement incòmode i dempeus; però no teníem cap altra alternativa. Per sort, quan ja ens acostàvem a la capital, el vehicle es va anar buidant i vam poder seure per encarar el tram final d’uns 30 minuts, arribant a la terminal cap a les 19:00 h de la tarda.

Allà ens va venir a recollir en Raúl, el marit de la Yvette, que ens va portar directes cap a la seva preciosa casa. Des del primer minut ens vam sentir molt ben acollits: eren encantadors i molt agradables. Vam compartir un sopar boníssim amb la família, passant una estona ben agradable xerrant, intercanviant impressions i escoltant totes les recomanacions que tenien d'Asunción. Després de quadrar que la Yvette ens podria acostar al centre de la ciutat al voltant de les 10:30 h, ens en vam anar directes al llit, agraïts i baldats després d'una jornada tan intensa sobre rodes.

• Dia 175. Petjades catalanes al cor d'Asunción (21 juliol)

Com ens havien convocat a les 10:30 h, ens vam llevar amb tota la calma del món i vam esmorzar el que ens havia preparat la Isidora, la dona de fer feines que tenien. Hem de reconèixer que poques vegades ens havia passat això de tenir l'esmorzar llest just en aixecar-nos (excepte alguna vegada que a l'allotjament entrava l'esmorzar).

La idea de la jornada era fer un primer tomb pel centre històric d'Asunción i, des del cotxe mateix, la Yvette ens va anar ensenyant els punts més interessants de la capital fins a deixar-nos davant de la Casa Viola. Fou precisament allà on en Pau es va fixar en una placa d'homenatge a la col·lectivitat catalana del Paraguai. Aquella troballa ens va encendre de seguida la curiositat: i si hi havia un Centre Català a la ciutat? Després de cercar-ho un moment, vam veure que sí i que, a més, quedava ben a prop, de manera que vam decidir que hi passaríem.

Mentrestant, vam aprofitar el matí per perdre'ns per Asunción. Primer vam visitar la mateixa Casa Viola, una de les edificacions colonials més antigues i conservades de la ciutat, integrada dins del conjunt cultural de la Manzana de la Rivera. Aquesta casa fou l'única construcció que va quedar recta i dempeus quan el dictador Rodríguez de Francia va ordenar tirar a terra les illes d'edificacions per dissenyar el traçat quadriculat dels carrers. 

Des d'allà ens vam apropar a admirar la imponent façana del Palacio de los López, el palau governamental situat de cara al riu Paraguai (recordant aquells temps en què la vida i el comerç arribaven principalment per l'aigua i les façanes principals miraven cap al riu i no cap al carrer). Vam continuar caminant pel carrer Colón, on el caliu de les diverses paradetes d'artesans ens va seduir fins al punt de comprar un imant de record, i vam recórrer el carrer Palma. També ens vam aturar davant la Casa de la Independència, una relíquia arquitectònica que forma part de la història del país: fou on es reunien els que van planejar l'emancipació del Regne d'Espanya.

Seguidament, ens van atansar al Panteó Nacional de los Héroes i després ens vam dirigir cap al Centre Català, el qual ens el vam trobar tancat, i vam decidir aprofitar a donar una ullada des de fora al Museu del Ferrocarril, passant per l'edifici de Correus i arribant fins a la Catedral. 

Quan hi vam tornar, ens va rebre en Llorenç, un català de la Pobla de Segur, al Pallars Jussà, que feia ja 33 anys que vivia al Paraguai. Travessar aquella porta va ser una experiència reconfortant; poder coincidir i xerrar amb altres catalans després de tants mesos de viatge ens va omplir el cor. En Llorenç ens va fer una visita apassionant per la seu, explicant-nos que l'associació es va fundar el 22 de novembre de 1914 a la vella Pensió Royal d'en Jaume Margarit, a tocar del port antic, quan als catalans residents els va entrar la recança i es van organitzar per ajudar els nouvinguts. L'edifici actual, una estructura típica de casa "chorizo", on les estances s'alineen cap al fons, el van comprar l'any 1920 gràcies a un crèdit garantit pels magatzems Rius i Jorba (descendents de la mateixa saga del Portal de l'Àngel de Barcelona que va aixecar el magatzem més pròsper del Paraguai fins als anys cinquanta).

En Llorenç ens anava mostrant cada racó amb orgull: el pati central cobert que simula la plaça d'un mercadal català per a la trobada i la festa, el teatre històric i la petita cantina on encara conserven una pissarra del 1915. Allà mateix es va fundar l'Orfeó del Centre Català (el més antic en actiu de tot el país), el mestre del qual, en Jaume Sagalés, cobrava amb el dret de tenir barra lliure a la cantina durant un any sencer. Fins i tot ens va explicar com, durant els durs anys de la Guerra del Chaco contra Bolívia, els socis que lluitaven a la línia de front cantaven les cançons de l'Orfeó a les trinxeres per donar-se ànims. Vam poder fullejar la seva increïble biblioteca de més de 6.000 volums, plena de treballs anteriors a la reforma de Pompeu Fabra, exemplars de revistes satíriques com l'Esquella de la Torratxa o diaris de la Guerra Civil i de la comunitat a l'exili. Ens va sorprendre molt conèixer la gran quantitat de lleidatans que havien emigrat a aquestes terres a causa de la crisi de la fil·loxera, integrant-se completament al país.

Ja amb la tarda ben avançada i la xerrada encara ressonant-nos al cap, vam anar a comprar alguna cosa per dinar-berenar ben tard. La jornada, però, ens tenia reservat un últim petit contratemps logístic: quan vam anar a agafar el bus per tornar cap a la casa, vam descobrir que per desgràcia només es podia pagar amb una targeta específica de transport que nosaltres no teníem. Sense opció de pagar en efectiu ni cap altra alternativa a mà, vam haver de demanar un taxi per fer el trajecte de tornada. Amb tot el dia amunt i avall per la capital, vam aprofitar la tarda per descansar.

• Dia 176. Del "borracho de la arbolada" al laberint del Mercado 4 (22 juliol)

Ens vam llevar sense cap mena de pressa, gaudint d'un altre matí d'aquells tranquils en què l'esmorzar s'allarga sense mirar el rellotge. L'objectiu de la jornada era ben peculiar: anar a explorar Villa Elsa, una zona d'Asunción que, a primera vista, no té cap atractiu turístic ni encant especial. La gràcia de la visita venia d'un fenomen d'internet de fa més d'una dècada que a la Irene li feia una il·lusió enorme conèixer en persona. Allà mateix, cap al 2010, s'hi havia gravat el mític vídeo viral del "borracho de la arbolada", un home que, després de tenir un accident de moto, va concedir una entrevista surrealista i plena de frases cèlebres explicant com havia sortit volant directament cap a les branques dels arbres. Així doncs, del tot decidits a trepitjar el lloc dels fets, ens vam posar en marxa a buscar el transport públic.

Per moure'ns per la ciutat comptàvem amb la targeta de bus que ens havia deixat en Raúl el dia abans, tota una salvació per poder fer servir el transport públic. Havíem d'agafar la línia 48-1, però abans va aparèixer el bus 48-2. Com que aquesta mena de línies solen compartir una bona part del trajecte inicial abans de separar-se, vam preguntar al conductor si parava on nosaltres volíem i ens va dir que sí. Una vegada ja pujats, però, vam comprovar al mapa que la realitat era una altra: ens deixava relativament a prop, però ens tocaria caminar uns quinze minuts. Quan ja estàvem a punt d'arribar, el conductor ens va donar una bona notícia: havia parlat amb el seu company del 48-1, de manera que podíem baixar allà mateix i, en pocs minuts, l'altre bus ens recolliria per portar-nos directes a on volíem.

Malauradament, quan va arribar el bus del company, va passar de llarg sense ni tan sols frenar, condemnant-nos a fer una caminada de mitja hora sota el sol fins a arribar finalment al nostre destí. Cal remarcar que, en zones desconegudes, solem anar amb tots els sentits atents a qualsevol circumstància, per la qual cosa, no va ser el camí més tranquil que vam fer.

En arribar al lloc, no ens va semblar que hi hagués cap "pendent trambolika" com deia el noi del vídeo, ni tampoc vam trobar el bar que anomenava... Pot ser que algú hagués marcat aquells punts al maps, però que realment no passés allí. La Irene, però, prefereix pensar que va estar en l'escenari real dels fets.

Després de fer la foto de rigor i satisfer la curiositat a la zona de l'accident, vam agafar un altre bus, direcció al Mercado 4, un dels punts més icònics i vibrants d'Asunción. Aquest espai és un laberint gegantí a l'aire lliure, que va saltar a la fama internacional gràcies a la pel·lícula "7 Cajas". El mercat és un lloc d'un caos fascinant on pots trobar absolutament de tot, des de fruites i verdures fresques fins a electrònica, roba o herbes medicinals. Vam fer un tomb recorrent els carrerons estrets i atapeïts de paradetes, fins que la saturació de tant de soroll, colors i desorientació ens va començar a passar factura. Una mica atabalats i perduts entre tant moviment, vam decidir que ja n'havíem tingut prou i vam anar rumb a la casa per prendre'ns la resta de la tarda amb molta calma i recuperar forces.

• Dia 177. Històries de museu, compres i un sopar intercultural (23 juliol)

Aquest era el nostre últim dia a Asunción, ja que l'endemà marxàvem cap a Caacupé, on la Yvette ens havia ofert portar-nos per passar el cap de setmana. Allí, allunyada del poble, hi tenen una preciosa casa familiar que havia estat dels seus pares.

Per tal de marxar de la capital paraguaiana havent visitat els principals atractius, ens vam posar en marxa per preparar la jornada: visitar el Museo del Barro i preparar un sopar típic espanyol per aquella nit. Així doncs, vam anar primer de tot a fer la compra al supermercat per tenir tots els ingredients a punt.

Havent dinat, la Yvette ens va portar cap al museu. L'entrada ens va costar 50.000 guaranís per cap (uns 7 €); tot i que els divendres i dissabtes l'accés és gratuït, era dijous i ja no teníem més dies per visitar-lo. El museu ens va agradar moltíssim. Aquest espai és un referent cultural a Asunción perquè aconsegueix integrar en un mateix lloc l'art indígena, l'art popular i l'art contemporani del Paraguai, donant un valor immens a la terrisseria, la fusta i les expressions de les cultures originàries. Com ja va essent un costum en el nostre viatge, tot el que està relacionat amb les cultures precolombines ens sembla absolutament fascinant i interessant.

En acabar la nostra visita, vam dirigir-nos cap al Shopping del Sol, on ens havien comentat que hi havia una botiga d'artesanies molt bonica, i on vam acabar comprant unes postals. Després ens vam apropar a un altre centre comercial, La Galería, per xafardejar el Decathlon. D'allà, finalment ens vam anar a trobar amb la Yvette per tornar a la casa i començar a elaborar el sopar.

La nit es preveia moguda i especial: venien uns metges amics d'en Raúl, provinents de La Paz, que estaven a Asunción per un congrés. Com que havíem comentat que en acabar l'Argentina volíem dirigir-nos cap a Bolívia, la família va trobar convenient que ens coneguéssim i així tenir contactes al país. Per al sopar, havíem preparat un menú molt (però MOLT) espanyol: gaspatxo de primer i truita de patates amb pa amb tomàquet de segon.

La vetllada va ser un encert total. Vam sopar tots plegats, i aquell matrimoni de Bolívia va resultar ser una companyia fantàstica. Ens van estar donant algunes recomanacions molt útils per a visitar el país, i fins i tot ens van deixar el seu contacte per si necessitàvem qualsevol cosa quan hi fóssim. Va ser un sopar d'allò més entretingut i ple de rialles, tancant el dia amb la millor de les sensacions abans del cap de setmana.

• Dia 178. Natura, cinema i calma a Caacupé (24 juliol)

N'hi havia prou amb una motxilla petita per a cadascú per saber que ens esperava un cap de setmana de desconnexió absoluta. Vora les 8:30 h del matí ja ho teníem tot a punt i vam sortir amb la Yvette en direcció a Caacupé, deixant enrere el ritme de la capital per endinsar-nos en un entorn molt més verd i tranquil. En arribar-hi, la troballa va ser una meravella: la casa familiar era preciosa, enclavada enmig de la natura i envoltada d'una pau que ens va reconfortar de seguida. Després d'instal·lar-nos i deixar les poques coses que portàvem, vam aprofitar per sortir a explorar els voltants; tot i que el dia s'havia aixecat una mica lleig i plovisquejava de tant en tant, res ens va impedir fer un bon tomb per respirar l'aire fresc de la zona.

Havent dinat tots tres plegats, ens vam acomiadar de la Yvette, ja que ella tornava cap a Asunción i no reapareixeria fins diumenge, quan vindria amb tota la família a passar el dia amb nosaltres. Ens quedàvem, doncs, amb tota la casa per a nosaltres sols. Com que el temps continuava sense acompanyar i la intempèrie no convidava a grans passejades, vam decidir recollir-nos a dins i gaudir de la comoditat del recer. Vam aprofitar la tarda per posar-nos al dia amb les entrades del blog, ordenar idees i dedicar una bona estona a planificar la ruta dels següents dies de viatge.

Per rematar la jornada ens vam acomodar per veure la pel·lícula La missió, ambientada en els paisatges de la zona de les cascades d'Iguaçú, per on havíem passat nosaltres feia tan sols uns pocs dies. Reconèixer aquells escenaris a la pantalla i descobrir la història dels llocs que havíem visitat hauria estat un tancament perfecte per a un dia de recàrrega de piles i tranquil·litat enmig del bosc. 

Malauradament, el dia ens tenia guardada una sorpresa: quan la Irene va anar a l’habitació per preparar-se per anar a dormir, dos muricecs voletejaven pel sostre com si fos casa seva. Així doncs, mentre la Irene ni es dignava a sortir del bany, en Pau s’encarregava de cercar com expulsar aquells dos intrusos. Vam acabar deduint que havien entrat per la xemeneia, així que abans de dormir vam fer-hi foc per espantar-los i passar la nit tranquils.

• Dia 179. Artesanies a Tobatí i la grandiosa Basílica de Caacupé (25 juliol)

La idea inicial pel dia era llevar-nos ben d'hora per agafar el primer autobús cap a Tobatí, on volíem fer un petit trekking per la zona i explorar la localitat, però l'esgotament acumulat dels dies ens va guanyar la partida. Sentint-nos ben baldats, vam decidir canviar de plans, agafar-nos el matí amb molta calma i dinar d'hora per fer la visita durant la tarda. Com que no teníem gaire clars els horaris dels autobusos més enllà de les nou del matí i sabíem que només en passava un cada hora, vam preferir no perdre temps a la parada i vam demanar un Uber per anar directes fins al poble. La ironia del dia va ser que, quan el nostre cotxe estava arribant per recollir-nos, vam veure passar plàcidament l'autobús per davant dels nassos.

Una vegada a Tobatí, ens vam posar a fer un bon tomb pels carrers amb la intenció de descobrir les artesanies locals. Així va ser com vam topar amb "Toba", una botiga d'artesanies que ens va encantar de seguida, tant per la bellesa de les peces que hi venien com per la cura amb què tenien muntat tot l'espai. Allà ens van explicar que treballaven col·laborant directament amb els artesans de la zona i que organitzaven una activitat completament integrada: et venien a buscar a Asunción, et portaven a Tobatí a conèixer la botiga i feies un taller de màscares tradicionals amb un artesà local. Tot i que no recordàvem el preu exacte, ens va semblar una proposta d'allò més interessant i amb una tarifa molt raonable.

Amb la ciutat ja ben recorreguda i vista, vam agafar un autobús per moure'ns cap a Caacupé, on teníem moltes ganes de visitar la famosa Basílica de la Mare de Déu dels Miracles. Hem de dir que el temple ens va sorprendre moltíssim per la seva immensitat; era d'una majestuositat que no ens esperàvem i ens va agradar molt; a més ens va recordar a una mesquita que havíem vist a Albània.

Abans de donar el dia per acabat, vam fer una parada tècnica en un supermercat per comprar quatre coses per al sopar i vam desfer el camí cap a la casa per recollir-nos i gaudir d'una nit de descans ben merescuda. Acabant el dia mirant la pel·lícula 7 cajas rodada en el mercat 4 on havíem estat un parell de dies abans, un film que sense cap dubte recomanem moltíssim.

• Dia 180. Últims moments a Caacupé i la logística de la ruta (26 juliol)

Amb la certesa que l'endemà ens tornàvem a posar en marxa, vam aprofitar el matí per agafar els mapes, relaxar-nos i planificar amb calma els següents dies de viatge. El pròxim destí de la nostra aventura era el nord de l'Argentina, concretament Salta, on per sort ens acolliria l'Araceli, una familiar de la Irene, aquesta vegada per costat matern. Ja teníem a les mans el bitllet de bus que ens portaria des de Clorinda (la ciutat argentina just a la frontera amb Asunción) fins a Salta, així que vam dedicar una bona estona a buscar informació sobre tot el que volíem visitar en aquella nova etapa. Cap a l'hora de dinar, ens vam reunir a la taula amb la Yvette, en Raúl i la Camille per compartir un bon àpat plegats.

Havent dinat, vam sortir amb en Raúl a fer una volta pel bosc que envoltava la casa i estirar les cames. Ja cap a la tarda, ens vam posar en ruta per fer el trajecte de tornada cap a Asunción, aprofitant el viatge en cotxe per anar observant des de la finestra la vida quotidiana dels diversos pobles que anàvem travessant. En arribar a la ciutat, vam fer una parada ràpida al supermercat per comprar provisions i menjar per a l'endemà. Ens esperava un trajecte nocturn bastant llarg: el bus sortia a les dues de la tarda i l'arribada prevista a Salta era a les cinc del matí.

Mentre sopàvem a la casa, vam aprofitar per acabat de perfilar la logística exacta sobre com arribaríem fins a Clorinda. La ruta havia quedat ben lligada: agafaríem el bus 101 molt a prop de la casa, el qual ens portaria fins a Puerto Elsa, on simplement travessaríem la frontera caminant a peu fins a plantar-nos a Clorinda. Amb els deures fets i tot l'itinerari clar, ens en vam anar al llit, no sense abans acomiadar-nos emotivament d'en Raúl i la Camille, sabent que l'endemà al matí segurament ja no ens creuaríem.