Setmana 23: Descobrint “Floripa” sota la pluja

• Dia 153. Una muntanya russa cap a Florianópolis (29 de juny)

Ens tocava matinar per acomiadar-nos de Torres i posar rumb cap al nostre següent destí. A quarts de nou del matí ja sortíem de l'apartament carregats amb les motxilles per agafar un Uber que ens va portar directes cap a la "rodoviaria" (estació d'autobusos) de Villa São João. Allà havíem quedat a les 9:20 h amb el conductor del BlaBlaCar que ens duria fins a Florianópolis, on teníem pensat passar uns dies visitant la zona. El cotxe el portava un matrimoni de brasilers que van resultar ser d'allò més agradables, tot i que el viatge va ser de tot menys suau. Ja sabíem per experiència que el Brasil no és precisament un país on la gent condueixi molt bé, però aquest conductor s'enduia la medalla: hi havia trams del trajecte en què semblava que estàvem en una autèntica muntanya russa en comptes de dins d'un cotxe. A nosaltres només ens quedava confiar en l'eficàcia del cinturó en cas que passés quelcom.

Després d'aquella odissea sobre rodes, vora les 13:00 h finalment arribàvem a Campeche, ja dins de la mateixa illa de Florianópolis. Des d'allà vam demanar un altre Uber per traslladar-nos fins a Lagoa da Conceição, on ens quedaríem per dues nits en un hostal. Un cop vam haver deixat l'equipatge a l'habitació, el cansament ens pesava tant que vam descartar completament la idea de posar-nos a cuinar. Per sort, a pocs minuts caminant de l'allotjament teníem l'Espaço Nutrir, un bufet lliure vegà on vam dinar de luxe i de manera variada per tan sols 49 reals per persona, uns 8 € al canvi.

Amb la panxa plena, vam fer una parada ràpida en un supermercat de la zona per comprar el sopar i vam tornar cap a l'hostal amb ganes de tancar-nos a descansar. El temps tornava a ser pèssim, feia mal dia una altra vegada i la grisor de fora lligava perfectament amb com de baldats ens sentíem. A recer del temps, ens vam asseure a planificar els següents dies de ruta i, veient que el cos ens demanava una pausa a crits, vam decidir que buscaríem un apartament tranquil on fer una mica de repòs.

• Dia 154. El descobriment de l'illa entre micos i camins d'aigua (30 de juny)

Després d'una nit de molta pluja, el matí es despertava emboirat, decidit a concedir-nos una petita treva sota els núvols. Vam esmorzar amb calma i, vora les 11 h, ja estàvem en ruta. La nostra idea original, veient que la pluja ens donava un respir, era arribar fins a Costa da Lagoa, un poblet aïllat de la civilització al qual només es pot accedir caminant per senders o navegant en vaixell. Vam sortir de l'hostal rumb a l'inici de la senda, que ens quedava a uns 2 km de distància. Tot just portàvem uns minuts de trajecte quan el cel va començar a plorar una altra vegada, però tossuts com som, vam decidir continuar amb l'esperança que escampés al cap d'una estona. Per sort, la jugada ens va sortir rodona.

El camí va resultar ser una autèntica meravella: s'endinsava enmig d'una natura autòctona exuberant, gairebé salvatge, sempre vorejant la línia de la costa. Aquell bosc verd i humit ens va fer reconnectar de cop amb el viatge, que, si us som sincers, des de Xile ens tenia una mica desencantats.

Durant la ruta, vam tenir uns acompanyants ben especials, ja que vam poder admirar micos saltant entre les branques, diversos ocells i uns quants "saguís", que són uns micos cal·litríquids molt petits, característics de les zones tropicals, famosos per la seva mida minúscula, la seva cua llarga i aquells feixos de pèl tan simpàtics que tenen al voltant de les orelles.

En arribar al poble, vam enfilar directes cap a la cascada de Costa da Lagoa, un racó amagat enmig de la vegetació d'on vam tornar cap al llogaret per buscar el mitjà de transport de tornada: el vaixell cap a Lagoa da Conceição. Aquest servei el gestiona una cooperativa local anomenada Cooperbarco, i funciona mitjançant diversos embarcadors numerats on pots pujar a la nau a mesura que fa el recorregut, passant aproximadament cada hora. Havíem mirat la seva web i sabíem que hi havia línies turístiques i altres de "col·lectives"; aquestes últimes estan pensades per als habitants del lloc i són molt més barates, de manera que vam agafar el vaixell col·lectiu de les 14 h.

El passeig de tornada va ser preciós, costejant l'illa. En arribar al port de Lagoa da Conceição, vam pagar el trajecte directament a la sortida de l'embarcador. La sorpresa va ser majúscula quan ens van cobrar tan sols 4,25 reals per cap, que no arriba ni a un euro; un preu més que excel·lent per a l'experiència que havíem viscut. Vam fer una parada ràpida pel supermercat a comprar el dinar i, ja a la tarda, ens vam donar el gran luxe de quedar-nos a l'hostal descansant i redactant una mica el diari de viatge. Vam tancar la jornada d'allò més contents, amb la sensació que Florianópolis ens començava a ensenyar la millor cara del Brasil.

🗺️ Mapa GPX: Lagoa da Conceição a Costa da Lagoa - Florianópolis
(S'activarà el mapa interactiu a la vista pública)

• Dia 155. Canvi d'aires a Barra da Lagoa sota el temporal (1 de juliol)

La pluja ens havia acompanyat tota la nit mentre dormíem, així que ens vam llevar amb un dia gris. Cap a les 10 del matí, ens vam posar en marxa per canviar de campament base, tot dins de l'illa de Florianópolis. Deixàvem enrere Lagoa da Conceição per anar cap a Barra da Lagoa, on havíem reservat un apartament per a les pròximes tres nits per uns 40 €. La intenció era descansar i passar aquests dies de pluja en un espai tranquil, amb la idea de llegir, veure moltes pel·lícules i posar-nos al dia amb el diari.

Vam recollir les nostres coses sense encantar-nos gaire i, aprofitant una petita i enganyosa treva en què no plovia, ens vam posar ràpidament en marxa cap al nou allotjament. La veritat és que la sort ens va durar ben poc: el dia es va girar del tot, feia molt mal temps i va ploure amb ganes la major part de la jornada. L'única incursió que vam fer a l'exterior va ser una sortida ràpida per comprar quatre provisions bàsiques, amb tan mala punteria que ens va agafar pluja de tornada.

• Dia 156. Refugi de lletres davant del temporal (2 de juliol)

El cel es despertava un altre cop ben ennuvolat, deixant clar que el mal temps no tenia cap intenció de moure's de l'illa. Com que tornava a fer un dia pèssim, i, realment, volíem descansar, vam passar tot el matí a l'apartament a recer de la pluja, aprofitant la tranquil·litat i calma de l'espai per posar-nos al dia redactant les entrades del blog que teníem completament endarrerides.

Cap a la tarda, veient que el temporal ens donava un respir i la pluja afluixava una mica, vam decidir treure el cap i fer un tomb pel poble. Vam caminar de manera relaxada pels carrers fins a arribar a la platja, simplement pel plaer d'estirar les cames i respirar l'aire de la costa abans de tornar cap a casa a tancar el dia.

• Dia 157. Una ruta entre fang (3 de juliol)

Tot i que el nostre objectiu era descansar, volíem aprofitar també per conèixer aquella part de l'illa. Així doncs, aprofitant que la pluja ens donava finalment una petita treva, vam decidir sortir a fer una volta per la serralada. El pla que teníem al cap era fer una bona excursió sortint a peu des del mateix apartament, amb la intenció d'arribar primer fins a la Praia da Galheta. Ben aviat, però, vam veure que la travessa estaria força complicada; a causa de tot el que havia plogut, el camí es trobava ple de fang i tolls d'aigua.

Un cop superada la platja, la idea era continuar per l'interior del bosc fins a les piscines naturals de Barra da Lagoa, passant abans pel Mirante da Boa Vista (un mirador des d'on es pot contemplar tota l'illa) i fent una parada al far. Arribar fins al mirador no ens va suposar un sobreesforç excessiu, tot i que hi havia alguns trams força punyeters pel terreny xop. El veritable calvari va començar a partir d'allà: la ruta es va complicar de mala manera amb unes baixades empinades de pedra molla on, en més d'una ocasió, vam acabar baixant de cul.

Es notava d'una hora lluny que el camí estava completament abandonat pel pas del temps. En alguns trajectes es podien observar restes de claus antics a la roca, on intuíem que anys enrere hi anaven clavats taulons de fusta per ajudar a baixar per aquelles parets de pedra. Veient que per on anàvem la cosa es posava complicada, vam acabar modificant la nostra ruta, tornant cap al poble i vorejant la costa fins a arribar a les platges, les quals, cal dir, no ens van semblar gran cosa un cop allí. Una mica resignats, vam tornar cap a casa i vam passar la tarda descansant i organitzant la logística dels pròxims dies.

🗺️ Mapa GPX: Barra da Lagoa - Florianópolis
(S'activarà el mapa interactiu a la vista pública)

• Dia 158. Rumb al nord i la solidaritat inesperada dalt del bus (4 de juliol)

Després de tres nits a Barra da Lagoa, ens tocava recollir els trastos i acomiadar-nos, tot i que encara no deixàvem l'illa de Florianópolis. Les previsions deien que el temps milloraria de cara als pròxims dies, així que vam decidir moure'ns cap al nord de l'illa, rumb a Ingleses. Com que no podíem entrar al nou allotjament fins a les dues de la tarda, vam optar per allargar l'estada al nostre apartament i acabar de fer temps amb calma. A l'hora de marxar, vam anar directes a buscar l'autobús, ja que, per primera vegada des que voltàvem per allí, l'Uber ens sortia bastant més car que el transport públic.

La sorpresa, però, ens la vam emportar un cop a dalt del bus: resulta que només es podia pagar amb una targeta de transport específica o a través de Pix, un sistema de pagament instantani brasiler que és com el nostre Bizum, per entendre'ns. Ens vam quedar una mica descol·locats sense saber què fer, però per sort un noi local superamable es va oferir a pagar-nos el bitllet de la seva butxaca. Ens va saber un greu immens no poder-li tornar els diners allà mateix, ja que no portàvem bitllets petits a sobre per fer el canvi.

Un cop vam arribar al nou allotjament, vam anar corrents a comprar el dinar i ens vam asseure a menjar. Havent dinat, vam aprofitar la tarda que per fi feia bon temps per fer un bon tomb per la zona per començar a situar-nos. Vam anar a visitar la Praia dos Ingleses i ens vam apropar fins a les famoses dunes del poble, gaudint de la sorra i de les noves vistes abans de retirar-nos a descansar.

• Dia 159. Quan el futbol buida els carrers i la pluja tanca els camins (5 de juliol)

Havent descansat suficient els dies anteriors, semblava que la Irene començava a recuperar forces i a tenir energia per continuar descobrint Brasil. La intenció inicial del matí era caminar fins a la Praia Brava. Vam enfilar la ruta recorrent la platja de los Ingleses fins a trobar el corriol que s’endinsava cap al bosc, però la sort no ens acompanyava: al cap de pocs minuts ens vam adonar que el camí estava completament impracticable per culpa de l'aigua i el fang. Resignats, vam haver de fer mitja volta cap al nostre allotjament, aprofitant per fer un tomb tranquil per la sorra de la platja mentre el cel ens donava un petit respir.

Cap al tard, vam sortir a passejar pel poble, que presentava una estampa d'allò més curiosa. Com que coincidia amb l'hora del partit del mundial on jugava el Brasil contra Noruega, els carrers havien quedat completament deserts. Tota la gent de la zona s'havia concentrat a l'interior dels bars, aferrada a les pantalles i omplint el barri de crits i passió. Davant d'aquell panorama tan solitari, vam decidir recollir-nos d'hora a casa.