Dia 160. Passejant per les platges de Bombinhas (6 de juliol)
Vora les 10 del matí ja sortíem per la porta, ja que a les 11 h havíem de ser a la terminal d'autobusos de Florianópolis per agafar un BlaBlaCar cap al nostre següent destí: Bombinhas. Aquesta ciutat ens l’havia recomanat el conductor d'un dels últims viatges que havíem fet, i havíem decidit passar-hi una nit per veure què tal era. L'entrada a Florianópolis estava tan col·lapsada pel trànsit, que el nostre xofer va arribar amb retard. Finalment, vora les 12:30 h, arribàvem a destinació després d'un viatge molt agradable entre els viatgers del cotxe. Vam tenir la gran sort que l'allotjament es trobava a tan sols 15 minuts caminant d'on ens havien deixat, així que vam fer via cap allà per instal·lar-nos.
Un cop fet el check-in, ens vam posar en marxa ràpidament; com que donaven previsió de pluja per a la tarda i el sol es ponia bastant d'hora, volíem aprofitar el dia al màxim. Vam passar per un supermercat a comprar alguna cosa de menjar (en aquesta zona del brasil, els supermercats tendeixen a tenir una part de rostisseria amb una gran varietat de plats preparats a molt bon preu, hem arribat a menjar per poc més d'un euro) i vam fer via.
La intenció era arribar fins a les piscines naturals de la Sepultura. El camí ens va semblar preciós: vam anar caminant per diverses platges i vam creuar la passarela do Ribeiro, una estructura de fusta que salva el tram de roques entre dues platges. En arribar a la Praia da Sepultura, vam enfilar un caminet estret enmig de la vegetació que vam recórrer fins a arribar a la punta.
De tornada, vam fer parada a les piscines naturals, les quals es trobaven al final d'un camí amb molt de pendent. La Irene, que no ho veia gens clar, va preferir quedar-se a dalt vigilant, mentre que en Pau va baixar de cap perquè tenia moltes ganes de donar-se un bany en aquelles aigües. Un cop refrescat, vam emprendre el camí de retorn cap a la casa.
🗺️ Mapa GPX: Bombinhas
(S'activarà el mapa interactiu a la vista pública)
Vam tenir la fortuna que la pluja no va descarregar fins que ja estàvem pràcticament a cobert, així que vam arribar contents d'haver espremut la jornada i amb la sensació que Bombinhas té molt a oferir i que potser hauríem pogut fer-hi algun dia més.
Dia 161. Cap a Curitiba (7 de juliol)
Vam matinar tant que ens vam quedar sense l'esmorzar inclòs de l'allotjament: el nostre BlaBlaCar sortia des de Porto Belo, un poble al costat de Bombinhas, a les 7:20 del matí. El nostre següent destí era Curitiba, capital de l'estat de Paranà. El viatge va passar en autèntic silenci, cosa estranya, però que vam agrair molt, ja que vam poder descansar, fer Duolingo (la Irene està intentant aprendre portuguès) i gestionar una mica la nostra estada a la ciutat.
Nosaltres no solem anar d'hotel, però vam trobar una molt bona oferta, al centre de la ciutat, amb esmorzar inclòs. A més, valorant que gairebé tots els supermercats d'aquella zona del Brasil, compten amb plats preparats econòmics, sabíem que no necessitaríem una cuina. En arribar, vam poder fer el check-in immediatament i vam anar cap al supermercat a comprar el dinar. En tornar a l'hotel vam preparar la ruta de la tarda i ens vam posar en moviment.
La primera parada obligatòria era la rodoviaria, on volíem preguntar pel tren que va a Morretes. Havíem llegit que feia un trajecte espectacular per la serra, però en mirar la web l'opció més barata pujava a uns 35 €, un preu que ens semblava massa car per al nostre pressupost. Investigant una mica per la xarxa, vam descobrir que existia una "tarifa econòmica" que no es venia en línia, sinó només a la finestreta de l'oficina. Tot i que per internet no en clarificaven el preu exacte, ens hi vam disposar a consultar en persona: costava uns 12 €, la diferència de preu era brutal. Vam preguntar per fer el trajecte d'anada per a l'endemà, però per desgràcia ja no tenien bitllets disponibles; el següent tren amb places lliures sortia el dia 9. Nosaltres no teníem planificat passar tres dies a Curitiba, però com que no teníem cap altra opció i el preu valia molt la pena, els vam acabar comprant.
D'allí ens vam dirigir cap al Jardí Botànic, un espai preciós i completament gratuït on vam fer un tomb molt agradable entre els seus camins i el famós hivernacle de vidre. En sortir, vam anar cap al Mercat Municipal, on vam passar una bona estona tafanejant entre les diverses paradetes de fruites, espècies i productes locals que tenien exposats. Entre una cosa i l'altra ja començava a fer-se tard. Com que estàvem força cansats d'haver matinat tant i sabíem que l'endemà també seríem a la ciutat, vam decidir tornar cap a l'hotel per descansar.
Dia 162. Capibares a la gespa i un viatge per la història de Curitiba (8 de juliol)
Ens va rebre un matí radiant a la ciutat, ideal per posar-nos en marxa d'hora i esprémer el dia al màxim. Vora les 9 h ja estàvem asseguts esmorzant al menjador de l'hotel. L'àpat era força senzill, amb una selecció de pans, formatge, pernil, alguns pastissets, tes i fruita; per a en Pau estava prou bé, però per a la Irene no hi havia gaires opcions aptes més enllà de la fruita fresca i pa amb melmelada.
La primera parada era el Parque Barigui, que es trobava a uns 50 minuts caminant des de l'hotel. Hem de dir que el parc ens va encantar: un pulmó verd immens enmig de l'asfalt que disposava de tres carrils ben diferenciats (un per a caminants, un altre per a bicicletes i l'últim pels que corrien). Però el que més ens va agradar de lluny va fer ser poder veure de nou un bon grup de capibares prenent el sol tranquil·lament enmig de la gespa. Ens ho vam agafar amb calma i hi vam estar tranquil·lament una hora donant voltes i gaudint de l'entorn.
Des d'allà vam enfilar cap a la mesquita Imam Ali ibn Abi Talib, una construcció islàmica que per fora ens va semblar preciosa amb les seves cúpules, tot i que per dins no vam poder entrar-hi. El següent punt del mapa va ser el Palau Belvedere, una antiga estructura d'estil art nouveau reconvertida avui dia en una cafeteria acollidora. Just al costat es troba el Museu Paranaense, que és completament gratuït i ens va semblar d'allò més interessant per conèixer el passat de la regió.
En acabar, vam anar baixant cap a la plaça Tiradentes, el cor històric i lloc fundacional de Curitiba, que destaca per la seva imponent catedral neogòtica (més bonica per dins que per fora, així que no l’hem posada en les imatges) i les seves cases acolorides d'estil colonial. Des d'allà ens vam acostar al Paço da Liberdade, un edifici emblemàtic d'arquitectura eclèctica que va ser la primera seu de l'ajuntament de la ciutat i que actualment funciona com un espai cultural de referència.
Amb la gana rondant de nou, vam anar directes a dinar. Havíem trobat un lloc amb un bufet vegà per tan sols 23 reals, que al canvi són uns 4 € per cap; un menú senzill, però on vam menjar bé i de manera molt abundant. Amb la panxa plena, vam continuar fent un tomb per la Rua XV de Novembro, coneguda popularment com la Rua das Flores pel seu paisatge urbà ple de testos acolorits, edificis històrics conservats i un ambient vibrant ple d'artistes de carrer. Finalment, vam passar pel súper a comprar el sopar i vam tornar cap a l'hotel, baldats d'estar tot el dia amunt i avall, però contents de la tralla que li havíem donat a la jornada.
Dia 163. Entre raïls colonials, taxis improvisats i la sort de cara (9 juliol)
El despertador va sonar ben d'hora perquè hi hagués temps d'esmorzar amb calma i, cap a dos quarts de vuit del matí, ja sortíem en direcció a l'estació. Vam arribar-hi pels volts de les vuit i de seguida ens vam posar a fer la cua per embarcar al nostre vagó, que era de classe econòmica. Vam tenir la gran fortuna que ens va tocar el cantó esquerre, un lloc molt més agraciat i bonic per gaudir de la panoràmica que uneix Curitiba amb Morretes. El viatge, que va durar unes tres hores i mitja, ens va encantar de dalt a baix. Va ser preciós recórrer la històrica línia de la Serra do Mar, una obra mestra de l'enginyeria del segle XIX que serpenteja de forma espectacular travessant viaductes vertiginosos i túnels excavats a la roca, completament envoltada per l'exuberant vegetació de la Mata Atlàntica.
En arribar a Morretes, vam fer un tomb ràpid pel poble i de seguida vam començar a mirar com podíem tornar, ja que no volíem arribar gaire tard a la ciutat. L'odissea del transport, però, es va començar a complicar: les alternatives que ens sortien a l'aplicació BlaBlaCar no ens valien de res, perquè els cotxes no sortien del mateix nucli urbà i arribar a peu fins on ens esperaven, que era sobre la ruta principal, ens quedava massa lluny. Vam decidir apropar-nos a l'estació de busos per veure si teníem una mica de sort amb algun trajecte imminent, però ens van dir que fins a les 17:15 h no sortia cap vehicle cap al nostre destí. Com que encara no era ni l'una, aquella llarga espera i el fet d'arribar tan tard a Curitiba no ens va convèncer gens. Mentrestant, mentre plantejàvem i temptejàvem què podíem fer per no quedar-nos allà clavats, s'havia publicat un nou viatge a BlaBlaCar que sortia al cap d'uns minuts, a la una en punt, just des de la mateixa estació on ens trobàvem. Ens hauria agradat passejar una mica més i assaborir el poble amb tranquil·litat, però vist que era l'opció que més ens quadrava i que almenys havíem pogut donar una ullada ràpida a la zona, vam contactar de seguida amb el conductor.
Quan el senyor va aparèixer, ens vam emportar una bona sorpresa en veure que es tractava d'un taxi. Allà mateix, a l'estació, el xofer es va posar a parlar amb un home i la seva mare, que finalment es van unir al nostre viatge de tornada. La nostra suposició (tot i que no ho teníem del tot clar) era que el taxista havia portat algun client fins a Morretes i, per aprofitar el trajecte cap a Curitiba que havia de fer igualment, havia publicat el viatge a l'aplicació, moment en què se li devia sumar aquest senyor de l'estació. Fos com fos, per a nosaltres va anar de perles, ja que per 52 reals (uns 8 € al canvi) teníem la tornada completament resolta. Cal esmentar també que, mentre esperàvem el cotxe, vam aprofitar el temps per tancar el viatge de l'endemà cap a Foz do Iguaçu, una logística que se'ns estava resistint de mala manera perquè no trobàvem cap BlaBlaCar que ens encaixés per horari i els autobusos de línia ens costaven el doble. Estàvem realment contents de com s'havien capgirat les coses a favor nostre.
En arribar a Curitiba, vam passar pel supermercat, vam tornar cap al nostre allotjament a dinar i ens vam posar de dret a buscar un sostre per als pròxims dies. Vam tenir la gran sort que la primeríssima sol·licitud que vam fer a CouchSurfing va anar dirigida al Luciano, qui ens va respondre gairebé immediatament per confirmar que ens podia allotjar a casa seva. A sobre, ens va dir que si volíem ens podia acompanyar a les cascades i ensenyar-nos alguns caminets amagats i no tan coneguts pels turistes. Amb aquest gran encert tancat, vam passar la resta de la tarda descansant i redactant el blog, feliços d'haver completat un dia tan rodó.
Dia 164. Canvi de plans a última hora (10 juliol)
Havíem de ser a les 9 h a l'estació, des d'on sortia el nostre BlaBlaCar, així que vora les 6 del matí ja érem desperts. Just quan ens posàvem en marxa, ens va arribar una notificació bomba: el conductor ens havia cancel·lat el viatge sense cap mena d'explicació. Amb cara de son i força preocupats, ens vam posar a buscar alternatives a correcuita, però per desgràcia cap ens encaixava del tot. L'única opció viable era sortir a les 15 h i arribar a les dotze de la nit. Com que no ens en quedava una altra, vam escriure al senyor per preguntar-li si tenia espai per a les nostres motxilles grans. El primer que ens va fer arrufar el nas va ser la seva resposta: ens va dir que sí que hi havia lloc, però que el preu pujava a 190 reals per persona en comptes dels 130 reals inicials. Vam intentar negociar una mica aquell preu, que ens semblava del tot excessiu comparat amb els altres, però l'home va fer com si sentís ploure. Simplement, ens va enviar un WhatsApp indicant-nos el punt de trobada i avançant l'hora a les 14 h, cosa que, mirant el cantó positiu, ens anava una mica millor.
Amb el transport mig embastat, vam baixar a esmorzar i vam aprofitar per parlar amb el Luciano, el nostre amfitrió de CouchSurfing a Foz, per avisar-lo que arribaríem força més tard del previst; ens va respondre de seguida que no hi havia cap problema, cosa que ens va tranquil·litzar molt. Després vam acabar de recollir les nostres coses i vam allargar el checkout tant com vam poder, fins a les 11 h. Com que no teníem res millor a fer a part d'esperar, ens vam quedar a la recepció amb les bosses deixant passar les hores fins que, cap a les 12:45 h, vam sortir en direcció a la terminal. La veritat és que no les teníem totes; anàvem amb la mosca darrere l'orella perquè el viatge que ens havia cancel·lat a l'aplicació ara apareixia com a complet i continuàvem sense tenir la confirmació oficial de l'home per l'app.
Vam arribar al punt de sortida amb força estona de marge i el vam avisar que ja hi érem; ens va dir que vindria en breu. En arribar, li vam demanar explicacions de per què no ens havia confirmat el viatge per l'app, ja que no ens fiava gens viatjar fora de la plataforma sense garanties. Al principi no vam acabar d'entendre la situació, però finalment vam lligar caps. El senyor feia com les aerolínies: com que altres vegades la gent l'havia deixat tirat, acceptava més reserves de les que realment cabien al cotxe. Si veia que ningú li fallava, senzillament cancel·lava els passatgers sobrants a l'últim moment. Això és exactament el que va fer: va cancel·lar dues persones que pujaven més endavant i, finalment, ens va confirmar el viatge a nosaltres per l'app. Una actitud que no ens va semblar gens correcta, ja que acabava fent precisament allò de què es queixava: deixar la gent tirada.
El viatge se'ns va fer llarguíssim, devorant quilòmetres en la foscor, però finalment vam arribar a Foz do Iguaçu vora les dotze de la nit. Per sort, l'home es va oferir a deixar-nos a la porta mateixa de casa del Luciano i, per acabar-ho d'abonar, ens va cobrar 350 reals en total, uns 30 reals menys de l'import abusiu que ens demanava al principi. Ja a casa del Luciano, tot i estar baldats i amb les forces al límit, vam connectar de seguida amb ell. La xerrada va ser tan amena que es va allargar fins passada la una de la nit, quan finalment vam anar a dormir amb un pla ben engrescador per a l'endemà: visitar plegats les espectaculars cascades d'Iguaçú de la part del Brasil.
Dia 165. Cascades i caipirinhes (11 de juliol)
Ens vam llevar sense gens de pressa, un petit luxe després de la pallissa del viatge de la nit anterior. Vam esmorzar tranquil·lament a la cuina mentre el Luciano donava una classe en línia a l'habitació del costat. A la que va acabar de treballar, ja completament equipats i amb les piles carregades, ens vam posar en ruta per anar cap al parc nacional de les cascades.
En arribar-hi, ens vam dirigir cap a les taquilles per pagar l'entrada. Com que la Irene viatja amb el seu passaport de l'Uruguai, li van aplicar un descompte per formar part del Mercosur, de manera que el bitllet li va sortir una mica més barat.
Consell d'accés per futurs visitants del parc: si visiteu el parc pel vostre compte, en comprar l'entrada veureu que us obliga a agafar una hora d'accés. Aquesta hora és per agafar l'autobús intern que et porta de l'entrada a les passarel·les de les cascades. Si no hi ha cua, us deixaran pujar al transport sense mirar l'hora que teniu, però si hi ha molta cua, que sapigueu que podeu accedir-hi caminant i agafar el bus directament a la primera parada que trobareu a dins, estalviant-vos tota l'espera de la porta principal.
Nosaltres no vam fer el típic recorregut, així que vam seguir al nostre guia personal i vam anar caminant enmig d'una vegetació frondosa. Mentre gaudíem de l'entorn salvatge, en Luciano ens va explicar la mítica llegenda guaraní sobre l'origen de les cascades: el Déu serpent M'Boi governava les aigües del riu i exigia el sacrifici de la jove més bella de la tribu, la Naipí. Ella, però, va fugir en canoa amb el seu enamorat Tarobá. Furiós, el déu serpent va partir la terra creant els salts d'aigua gegants i els enamorats van caure. Ella es va convertir en roca, i ell en un arbre a l'altra punta. La llegenda diu que, el Déu, els permet unir-se una vegada al dia a través d'un arc de Santmartí.
Havent recorregut diversos senders, vam agafar el bus intern per anar cap a l'atractiu principal del lloc. En arribar, vam veure que la sort no ens acompanyaria del tot: la zona estava extremadament emboirada i la grisor ho tapava tot.
Vam seguir el camí amb l'esperança que escampés una mica, a estones les podíem mig intuir entre el gruix de la boira, en altres punts només les sentíem. Imagineu-vos la nostra cara al veure el panorama, era un quadre.
Afortunadament, en arribar a l'últim tram de les passarel·les, vam poder gaudir d'unes vistes espectaculars Ens vam quedar una bona estona recorrent la passarel·la, fent fotos i admirant aquella meravella natural. Òbviament, vam quedar ben xops amb la boirina: el camí arribava fins ben a prop de la caiguda d'aigua. En acabar el recorregut, vam anar en cerca de l'autobús per tornar cap a casa amb l'esperança de fer una parada a l'inici de les passarel·les per observar la panoràmica que no havíem pogut veure. Per desgràcia, continuava igual, així que vam decidir fer via.
En arribar a la casa, vam anar a comprar quatre coses, mentre en Luciano començava a preparar el dinar. Va cuinar unes verdures a tires, amb patates i uns ous ferrats, menjar que vam compartir amb una bona conversa. Al vespre, vam acompanyar al nostre amfitrió a l'hostal Bambú, on treballa alguns dies de la setmana. L'ambient allà era magnífic; ens van convidar a una bona caipirinha i ens vam quedar una estona llarga xerrant distesament amb la gent que s'hi allotjava. Cap a les 22:00 h, tothom es va posar a veure el partit de futbol que disputava l'Argentina contra Suïssa. Però a la mitja part, completament morts pel cansament acumulat de tot el dia, vam decidir tornar cap a casa per anar a dormir, ja que l'endemà ens tocava matinar de valent.
L'endemà creuaríem cap al cantó argentí i havíem reservat un "transfer" que ens havia recomanat el Luciano. Ens havia explicat que anar-hi en transport públic sortia gairebé al mateix preu, però que el trajecte es complicava més: havíem d'anar fins a la terminal, que no quedava precisament a prop; agafar un autobús fins a Puerto Iguazú, Argentina; i d'allà un altre autobús fins al parc. A més, el tràmit a la frontera podia fer que el temps d'espera s'allargués. Veient que la diferència de preu era tan sols de dos o tres euros per persona, vam optar per anar a través d'una agència, els quals s'encarregaven de fer tot el tràmit per travessar la frontera i ens portaven directament al parc.
Dia 166. Les cascades del costat argentí (12 de juliol)
Abans que sortís el sol, nosaltres ja estàvem dempeus i amb les piles posades. Arrencàvem el dia ben d'hora per poder esmorzar alguna cosa ràpida abans d'anar cap a l'hostal Bambú on ens havien de passar a buscar a les 6:45 h. A les 6:40 h ja érem allà esperant, i ben puntual, va passar la furgoneta a recollir-nos i ens vam posar en ruta; una hora més tard, ja arribàvem al parc nacional. Vam ingressar-hi tots junts, ja que una cosa que no sabíem era que el "transfer" incloïa una guia amb qui faríem el recorregut. Val a dir que la noia era un pèl estranya i no va fer cap explicació en cap moment, però com que nosaltres ho havíem agafat només pel transport, no ens va molestar gens. Al cap i a la fi, el ritme al qual anava el grup ja ens anava bé.
El parc compta amb tres camins perfectament habilitats: el circuit inferior, el superior i les passarel·les de la "Garganta del Diablo". Vam començar pel circuit superior, el qual ens va permetre veure la panoràmica que el dia anterior, des del cantó del Brasil, no havíem pogut gaudir. Aquest sender és una autèntica meravella: camines per sobre dels salts d'aigua a través d'unes passarel·les metàl·liques suspeses, mirant com l'aigua es llança al buit just sota els teus peus, envoltats d'una selva frondosa que es tenyia de verd i d'una boirina constant que ens humitejava la cara.
Un cop completat aquest tram, que és circular, vam tornar al punt d'inici i vam agafar el trenet del parc cap a la mítica "Garganta del Diablo". Allà ens esperava un altre camí de passarel·les que duu fins a la mateixa vora del precipici. Des d'aquell punt, t'adones de la força brutal i la majestuositat de les cascades; feia fins i tot un poc de respecte veure tanta aigua caient amb tanta fúria.
Després d'haver quedat bocabadats amb l'espectacle, vam desfer el camí fins a l'àrea de restaurants per aprofitar a menjar. Hi havia diversos locals per triar, però nosaltres portàvem menjar que havíem preparat el dia anterior per estalviar-nos quatre calerons. S'ha d'anar amb molt de compte amb els micos i els coatís, ja que estan acostumats als humans i et roben el menjar sense cap mena de vergonya. Pel que vam veure, els micos són els més pillos: s'apropen sigil·losament a la gent que està despistada per prendre'ls el dinar. A nosaltres mateixos ens va passar que, mentre dinàvem, vam veure com ens venia un mico directament amb les clares intencions de robar-nos alguna cosa, de manera que ens vam aixecar ràpidament i ens vam moure de lloc abans que actués. Els coatís, en canvi, són més descarats i et venen de cara a treure't el menjar de les mans; vam veure un parell de persones a qui els feien aquesta mala jugada.
En acabar, vam anar cap al camí inferior. Si el superior ens havia agradat, aquest ens va oferir una perspectiva completament diferent i igual de fascinant. El sender serpenteja per la base de la selva, portant-te ben a prop de la caiguda de l'aigua. La sensació de quedar totalment embolicats per la boirina ens va fer sentir ben petits davant d'aquella natura salvatge. En acabar el recorregut, vam desfer el camí de tornada cap a Foz.
La veritat és que l'experiència ens va semblar increïble, és d'aquelles coses que s'han de veure tant sí com no a la vida. Com haureu vist, en el nostre cas vam decidir no fer el recorregut en vaixell. Era un pla que ens havíem plantejat per què molta gent ens ho havia recomanat al llarg del viatge, i llegint per internet també era una opció recurrent. Al principi no ens acabava de quedar clar què era exactament el que feies o veies, però finalment vam entendre que el trajecte t'apropa al màxim fins a la "Garganta del Diablo" i el gran atractiu és que et fiques gairebé a dins, sentint la força de l'aigua i quedant totalment xop. Tot i que creiem que és una experiència que val la pena fer i que tampoc ens va semblar excessivament cara en comparació amb altres coses del viatge, vam preferir no fer-la. Consideràvem que amb les entrades dels dos parcs ja quedàvem més que contents, havíem pogut veure les cascades en la seva màxima esplendor.
Comentaris (0)
Deixa el teu comentari
Encara no hi ha comentaris