Setmana 25: Ens endinsem al Paraguai

• Dia 167. Crisi moral al Parque das Aves (13 de juliol)

Després de tants dies amunt i avall sense parar, el cos ens demanava a crits un descans, així que el dia va començar amb molta calma. L'objectiu principal de la jornada era visitar el Parque das Aves, un espai que ens havia recomanat la Griselda a Porto Alegre. En paral·lel, anàvem gestionant els següents passos de la nostra ruta, ja que la intenció era creuar cap a Ciudad del Este (Paraguai) aquella mateixa tarda o nit. El dia anterior havíem escrit a algunes persones a través de CouchSurfing, però sense gaire èxit: la major part de la comunitat es veia bastant inactiva últimament. L'única resposta que vam rebre va ser d'un senyor que ni tan sols es trobava a la ciutat, però ens comentava que podia parlar amb la seva germana, que estava fent unes obres a casa, perquè ens acollís a canvi d'ajudar-la. Tot i el missatge que havíem rebut, després no ens va tornar a respondre més.

En arribar al parc, vam passar per taquilla i vam pagar l'entrada, que ens va costar 110 reals (uns 18 €) per persona sense opció a cap mena de descompte. Al principi, la primera impressió va ser bastant negativa: s'inicia el recorregut passant per un seguit d'aus tancades en gàbies, cosa que ens va recordar a un zoo convencional i ens va generar un fort conflicte moral, ja que no estem gens a favor de mostrar la fauna d'aquesta manera. Per sort, a mesura que avançàvem pel caminet, vam veure que la realitat era completament diferent: es tractava d'un centre de recuperació que treballava amb aus rescatades del tràfic il·legal, moltes d'elles maltractades o en perill d'extinció, amb programes actius de rehabilitació i posterior reintroducció a la natura (sempre que fos possible i segur per l'animal). Això ens va tranquil·litzar molt i ens va permetre gaudir de la visita d'una altra manera. El parc comptava amb uns vivers gegants pels quals podies entrar i caminar per dins, canviant totalment la forma d'observar els animals: passes a formar part del seu entorn. Els que més ens van impressionar van ser els tucans, uns ocells preciosos que no havíem vist mai en persona, i els guacamais tropicals, que lluïen un ventall de colors vius espectaculars.

En acabar el recorregut, vam desfer el camí i vam tornar cap a casa per dinar amb en Luciano. Com que encara continuàvem sense resposta del senyor de CouchSurfing, en Luciano es va portar de meravella i ens va oferir quedar-nos una nit més a casa seva per marxar l'endemà. Li vam agrair de tot cor el gest, ja que ens treia un bon pes de sobre. A la tarda, vam tornar cap a l'hostal Bambú, aprofitant que el nostre amfitrió feia un free tour per la ciutat. En acabar, com que estàvem força cansats i volíem deixar tancat el que faríem l'endemà, vam tornar cap a la casa. Vam agafar l'ordinador i vam reservar un hostal per a la pròxima nit a Ciudad del Este, deixant la logística totalment enllestida abans d'anar-nos-en a dormir.

• Dia 168. El caos de Ciudad del Este (14 de juliol)

Un sentiment de nostàlgia ens acompanyava mentre esmorzàvem: havia arribat el moment d'acomiadar-se del Brasil i, per a ser sincers, el país ens havia agradat moltíssim. Vam passar el matí xerrant tranquil·lament amb en Luciano, i finalment li vam agrair l'excel·lent tracte i l'experiència que ens havia ofert a casa seva. Amb les motxilles a l'esquena, vam anar a buscar un autobús que ens va portar fins a l'estació de Foz i, un cop allà, en vam agafar un altre fins a l'entrada del pont que travessa cap a la ciutat paraguaiana. Aquesta frontera és de lliure circulació, i feia una miqueta de respecte veure el tràfic brutal de vehicles i la riuada de persones que la travessaven a peu.

El primer que ens va estranyar en sortir del Brasil va ser no veure cap edifici oficial per segellar la sortida del país. Però com que per passar de l'Argentina al Brasil no havíem hagut de registrar la sortida i l'entrada en llocs diferents, sinó que es feia tot junt al punt d'accés, vam pensar que aquí seria exactament igual. En arribar a la banda paraguaiana, ens vam posar a fer cua d'allò més tranquils per entrar legalment al país. Quan ja gairebé ens tocava el torn, un agent de la duana ens va demanar els passaports i va veure que no teníem la sortida del Brasil feta. Nosaltres li vam explicar que no havíem vist cap caseta pel camí, i l'home ens va aclarir que es trobava just a l'altra banda del pont; sense cap indicació i visibilitat. Vam preguntar si era possible fer l'entrada primer i desfer el camí després per arreglar-ho, demanant una miqueta de clemència, però ens va dir taxativament que no era factible. Així que ens va tocar fer mitja volta sota el sol. Per sort, el duaner es va portar molt bé i ens va dir que no féssim la cua quan tornéssim i ens va permetre deixar les motxilles per no carregar-les. Vam anar altra vegada cap al cantó brasiler a segellar la sortida i, de nou, cap a Paraguai per obtenir l'entrada. Vam consolar-nos veient que era una errada bastant comuna: hi havia tres o quatre persones en la mateixa situació.

Un cop enllestit el tràmit burocràtic, el següent repte era arribar a l'hostal, que ens quedava a uns 45 minuts a peu. Com que estàvem completament baldats de carregar el pes de les motxilles grans, la idea inicial era demanar un Uber fins allà, una tasca que ens va resultar dificilíssima: no teníem cobertura estable i la ciutat estava tan atapeïda de gent i vehicles que moure's era tot un repte. Vam provar un parell de vegades de sol·licitar el cotxe, però era totalment impossible que arribés de com estava de col·lapsada la ciutat. Finalment, vam optar per allunyar-nos una mica de la zona cèntrica i vam aconseguir pujar a un Uber que ens va treure d'allí. Després de dues hores ben llargues de batussa, arribàvem per fi al nostre destí.

A la tarda, un cop instal·lats i una miqueta més relaxats, vam aprofitar per fer algunes gestions pràctiques que teníem pendents. Vam anar a comprar quatre provisions per al sopar i ens vam posar a buscar un dentista per a la Irene: al Brasil se li havia soltat un punt del retenidor de l'ortodòncia i se'l volia retirar. Vam estar preguntant a diversos centres de la zona i, finalment, ens vam quedar amb una clínica que li va donar hora per a la pròxima tarda. Com que ja se'ns començava a fer tard i el cansament de tota la tralla del dia ens guanyava la partida, vam decidir tornar cap a l'hostal a sopar i a descansar, tancant la jornada amb la ment posada en aquesta nova etapa a Paraguai.

• Dia 169. Dia de gestions (15 de juliol)

Amb una llista mental de petites necessitats i ganes de trepitjar carrer, ens vam llevar ben d'hora disposats a submergir-nos en el batec de la ciutat. La intenció del matí era anar cap al centre per fer algunes compres de quatre cosetes que ens feien falta i, de pas, aprofitar per tafanejar una mica les botigues i els centres comercials de la zona. Hem de confessar, però, que les coses no ens van semblar gens barates. A més, el ritme al bell mig de la ciutat era del tot atabalador: hi havia una gentada increïble i es feia realment difícil caminar lliurement entre la munió de paradetes, vianants i cotxes que col·lapsaven les vies. Vam aprofitar la incursió urbana per canviar una mica de diners en efectiu. Entre una gestió i l'altra, esquivant el caos, el matí ens va passar volant gairebé sense adonar-nos-en, així que vam decidir girar cua cap a l'hostal per dinar tranquil·lament.
A la tarda, la primera parada era totalment ineludible: vam anar cap al dentista perquè la Irene pogués desfer-se del mal de cap causat pels retenidors. Un cop va tenir la boca a punt i sense molèsties, ens vam asseure amb calma a acabar de planificar els pròxims passos de la nostra ruta. Després de revisar mapes i llançar peticions, finalment vam decidir que l'endemà faríem via cap a Hohenau, un poblet que ens venia de camí cap a Encarnación. Allà ens esperava una nova i curiosa experiència de CouchSurfing, ja que ens acolliria un senyor alemany que vivia a la zona. En un inici la idea no ens atreia massa, perquè a nosaltres ens agrada estar en contacte amb la gent local, però vam decidir que aquesta era una oportunitat per conèixer un punt de vista del país totalment diferent del que esperàvem. Al final, aquest viatge es tracta de sortir de la nostra zona de confort, de conèixer les diferents realitats que hi ha al món i d'intentar viatjar generant la menor empremta turística possible.

• Dia 170. El xoc cultural de les Colònies Unides i plans a cegues (16 de juliol)

Nou país per recórrer, una ruta encara oberta, però coneixent el següent destí: amb l'esmorzar a l'estómac vam sortir cap a la terminal. Vam comprar el bitllet per sortir a les 10:45 h per 100.000 guaranís i vora les 16:00 h, ja arribàvem al nostre destí, on ens estava esperant en Daniel, l'amfitrió de CouchSurfing per a les pròximes dues nits. Cal dir que, fins al moment de la nostra arribada, la comunicació amb ell no havia estat precisament la més fluida del món; com que no parlava gaire bé el castellà, ens costava una barbaritat entendre'ns per telèfon i no teníem gens clar com aniria la cosa. En baixar del bus, ens vam trobar en un cafè que ens havia indicat prèviament i ens va portar cap a casa seva, que es trobava a uns 30 minuts del centre de la localitat. Durant el trajecte en cotxe, vam estar xerrant com podíem i ens va semblar entendre que ell havia vingut originalment per passar uns dies a ajudar uns familiars, però finalment s'hi havia quedat a viure i ja portava quatre anys. I és que Hohenau forma part de les anomenades "Colonias Unidas", un conjunt de tres pobles colonials (Hohenau, Obligado i Bella Vista) on viuen estrangers arribats de diverses parts del món, com Alemanya, Ucraïna, Rússia, Japó i Brasil.

En arribar a la propietat, ens vam instal·lar i ens vam donar una bona dutxa que ens va deixar com nous; la veritat és que tant la casa com el paisatge eren preciosos. 

Poc després, vam sortir amb ell a buscar la seva família, tot i que anàvem sense entendre quin era el pla. Des de la nostra arribada al Paraguai, això ens passava sovint: tot i poder-nos comunicar amb la gent, hi havia moltes ocasions en què no acabàvem d'entendre del tot els plans, de manera que simplement ens deixàvem portar sense saber quin era el rumb final. Vam anar a parar a una casa propera on vivien uns altres alemanys i on es trobava la seva dona amb els seus fills. El nen, que devia tenir uns cinc anys, va resultar ser un autèntic xerraire; tot i que tampoc dominava el castellà a la perfecció, no parava d'explicar-nos i preguntar-nos un munt de coses amb un accent alemany molt divertit.

Més tard, ens vam dirigir cap al centre de la ciutat, on des del cotxe en Daniel ens va anar ensenyant els voltants i ens va explicar quatre coses interessants sobre el lloc (bé, l'únic que va anar aprenent fou en Pau, la Irene estava massa ocupada intentant entendre que deia el petit nen alemany). Per rematar el dia, vam anar a sopar a un espai on hi havia diverses opcions per triar, des d'hamburgueses i pizzes fins a menjar mexicà o japonès.

Un cop tips, vam tornar cap a la casa i ens vam posar a gestionar els plans de l'endemà amb en Daniel. La nostra idea inicial era anar cap a Trinidad, un poblet situat a uns deu minuts en què hi ha les restes de les missions jesuïtes, però ell ens va capgirar el pla recomanant-nos una altra opció que ens va fer molt el pes. Ens va explicar que a Bella Vista hi havia l'empresa de mate Selecta i que feien el tour de la Yerba Mate. Ens va semblar una idea fantàstica, ja que feia molt de temps que recorríem països on es consumeix el mate cada dia, però realment no en sabíem gaire sobre el seu procés. Vam estar mirant com anar-hi, perquè pel nostre compte la veritat és que la logística estava complicada: la visita començava ben d'hora, a les 8:30 h, i en preguntar preus de taxis a diversos contactes que ens va facilitar, vam veure que eren excessius per al nostre pressupost. Davant d'això, en Daniel es va oferir generosament a portar-nos-hi ell mateix en cotxe, i després per arribar a Trinidad ja ens les apanyaríem. Amb tot aquest embolic organitzat ens en vam poder anar a dormir tranquils.

• Dia 171. Yerba mate, autestop, ruïnes i ràdio (17 de juliol)

A les 7:30 h del matí havíem de sortir de casa amb en Daniel i la seva família per anar cap a Bella Vista. El nostre destí era l'empresa Selecta, una emblemàtica firma de mate on teníem reservat un tour per conèixer a fons els secrets d'aquesta herba tan arrelada a la regió. Pels volts de les 8:25 h ja corríem per allà, vam passar per taquilla i vam pagar els 40.000 guaranís per cap de l'entrada (una mica menys de 6 €), un preu excel·lent per a tot el que estàvem a punt de descobrir.

El ritual de la yerba mate a Bella Vista.

El recorregut va resultar ser una autèntica lliçó d'història, botànica i processos industrials. Vam anar seguint les explicacions de la guia, completament fascinats per la complexitat que s'amaga darrere de cada paquet de mate:

1. Sapecado. És el primer pas del procés d'assecament. Les fulles reben un xoc tèrmic a uns 400 °C dins d'un cilindre durant uns tres minuts per evitar l'oxidació. Després, passen a un segon cilindre a 200 °C per fer un preassecament.

2. Barbacua. Un assecament definitiu en un espai tancat on la yerba passa unes 14 hores sobre un forn a 100 °C. L'encarregat de controlar aquest procés tan delicat rep el nom tradicional d'urú.

3. La molinada i l'estacionament natural. Un cop seca, es fa una primera molinada que antigament era amb tracció animal, obtenint la trucada canchada verde o boro viré. Després de passar estrictes controls de qualitat (humitat, granulometria, microbiologia i un tast per part d'experts), les bosses es guarden en dipòsits entre un any i mig i dos anys. Durant aquest temps d'espera, la yerba adquireix el gust, l'olor i el color tan característics del Paraguai, convertint-se en la canchada estacionada abans de passar pel segon i últim molí.

A l'espai cultural ens van explicar que, en el món guaraní, es mastegava la yerba directament o s'infusionava usant les mateixes dents com a filtre a l'hora de prendre-la. Tot i que l'Església es va oposar frontalment al seu consum al principi de la colonització, els jesuïtes van acabar canviant d'opinió en adonar-se del seu potencial econòmic. De fet, els mateixos jesuïtes van descobrir el secret de la germinació de la llavor de la planta, però s'ho van endur a la tomba. Tota aquesta història està lligada a segles d'esclavització de la mà d'obra indígena, fins que personatges com Federico Neumann van obrir un nou capítol a finals del segle XIX investigant i aconseguint el primer cultiu controlat de yerba l'any 1886. Com a dades curioses, ens vam apuntar que el Dia del Mate al Paraguai se celebra l'11 d'octubre, mentre que el Dia del Tereré és l'últim diumenge de febrer.

En acabar el recorregut, ens van convidar a fer un tast de mate on vam poder provar diverses varietats i barreges (blends) amb herbes que ells mateixos afegeixen per donar-li gust, com ara menta, boldo o camamilla, deixant-nos amb un regust magnífic a la boca.

El polze a la carretera i una invitació inesperada.

Vora les deu i llargues del matí, ens vam posar de nou en marxa amb la intenció d'anar cap a Trinidad per visitar les famoses ruïnes jesuïtes. Per fer-ho, primer havíem d'arribar fins al centre de Bella Vista, una caminada d'una hora i vint minuts sota el sol per poder situar-nos a la carretera principal i provar sort fent autoestop. Tot i que tothom ens havia advertit que el Paraguai no era un lloc perillós per fer dit, també ens havien dit que la gent no hi estava gens acostumada, que no era comú i que ens mirarien una mica rar. Malgrat els dubtes, cinc minuts després de tenir el polze amunt, ens va parar un senyor encantador que es va oferir a acostar-nos fins a Obligado, cosa que ens anava de perles.

Un cop allà, la sort ens va tornar a somriure de cara: al cap de tres minuts es va aturar una senyora que ens va confessar que li feia molta cosa recollir gent de la carretera, que mai ho havia fet, però que sempre n'havia tingut ganes. Ens va veure cara de bona gent i d'estrangers i es va animar a clavar el fre. Durant el trajecte, vam estar xerrant de la nostra necessitat de connectar amb la gent local, una tasca que fins al moment ens estava costant una mica. Li vam explicar que utilitzàvem l'aplicació de CouchSurfing per allotjar-nos, però que la comunitat aquí estava bastant morta i que l'única persona que ens havia respost era en Daniel, un alemany fantàstic, però que no deixava de ser estranger. Entre anècdotes i rialles, la Sara es va emocionar tant amb la nostra història que ens va convidar a anar al seu programa de ràdio aquella mateixa tarda. Li vam agafar el contacte encantats de la vida, amb la idea de mirar d'anar-hi si teníem temps.

Els secrets de pedra de la Missió de Trinidad.

Vam arribar a Trinidad al voltant de les 11:40 h. Com que el tour guiat no començava fins a les 12:30 h, vam aprofitar els primers minuts per recórrer el recinte pel nostre compte, i després ens vam sumar a la guia que venia inclosa amb el preu de l'entrada.

La reducció de Santíssima Trinitat del Paraná, fundada l'any 1706, va ser una de les últimes missions jesuïtes a ser aixecades, fet que explica el seu excel·lent estat de conservació. Es van traslladar a aquest punt estratègic, a uns 200 metres d'un assentament més antic, buscant protecció per poder escapar dels atacs dels "bandeirantes" paulistes (els caçadors d'esclaus portuguesos). Els jesuïtes havien fundat la província del Paraguai el 1604, obrint reduccions com San Ignacio Guazú (1609), Ignacio Miní (1610) o Encarnación (1615, de la qual avui dia no queda res). En total, van aixecar fins a 30 pobles en 150 anys, fins que l'ordre va ser expulsada, el poble va ser saquejat i el recinte va quedar en un abandonament absolut durant un segle i mig.

Mentre passejàvem, la guia ens anava assenyalant els elements clau d'aquella imponent estructura de pedra (extreta d'una pedrera situada a 500 metres): les antigues torres de vigilància fetes de fusta a l'entrada, els arcs de mitja volta i l'enorme Plaça Major o de l'Armada, on els guaranís rebien entrenament militar per defensar-se de les incursions exteriors. El plat fort del recinte era l'església, una joia de tres naus i tres entrades (una principal i dues de laterals). El primer sostre, que s'havia construït completament de pedra, va col·lapsar l'any 1745, obligant-los a aixecar una segona coberta feta de maons, calç i teules. 

Caminant per l'interior vam poder admirar les tombes dels "caciques" a l'entrada principal, la cripta destinada als sacerdots, el cementiri annex i un púlpit espectacular tallat d'un sol bloc de pedra.

La ràdio: "conexión sin fronteras".

En acabar la visita històrica, ens vam tornar a posar a peu de carretera per provar de fer autoestop de tornada. Teníem una mena d'acord una mica agafat amb pinces amb en Daniel: si arribàvem de pressa fent dit ell ens recolliria per portar-nos cap a casa, si no ens tocava esperar fins a les 3 de la tarda, que seria quan ell tornaria cap al centre. Com que la comunicació amb ell no era gens senzilla pel tema de l'idioma, anàvem intuint una mica el que ens volia dir. Per sort, al cap de pocs minuts ens va parar un camió que ens va deixar exactament a Hohenau, just on es trobava en Daniel. Vam aprofitar per comprar quatre coses per cuinar el dinar i vam marxar cap a la propietat. En arribar a la casa, però, ens vam trobar que no hi havia llum a tota la zona. Ens volíem donar una bona dutxa i posar-nos a cuinar, però va ser totalment impossible, així que ens va tocar dinar el que vam poder en fred.

Vora les 3 de la tarda, vam tornar cap al poble acompanyant en Daniel, que ens havia convidat, tal com vam descobrir en arribar al lloc, a volar un cometa. Ja en aquest punt anàvem fluint amb el dia, sense saber que acabaríem fent. Al cap d'una estona, va aparèixer la Sara, la noia de l'autoestop del matí que venia a buscar-nos per anar cap a la ràdio. La casualitat del destí va voler que en Daniel i la Sara resultessin ser molt bons amics i es coneguessin de feia temps.

Ja a la ràdio, ens van fer una entrevista en directe molt maca on vam poder explicar una mica la nostra aventura i el projecte del viatge. La idea inicial de la tarda era anar a prendre alguna cosa tots plegats i que ens convidessin a un asado, però finalment el pla es va tòrcer perquè l'endemà els tocava treballar ben d'hora. La Sara ens va portar fins a casa d'en Daniel, i allí ens vam acomiadar d'ella. Seguidament, vam preparar el sopar i vam anar directes cap al llit, completament baldats de tot el dia amunt i avall però feliços d'haver viscut una jornada d'allò més autèntica, curiosa i inesperada.

• Dia 172. Cap a Encarnación (18 de juliol)

Vam començar el dia preparant les motxilles per posar rumb cap a Encarnación, on havíem planejat passar les pròximes dues nits. A les 8:30 h en punt sortíem de la casa; en Daniel i la seva família ens van atansar amb cotxe fins al centre del poble, on la intenció era provar sort novament amb l'autoestop. Ens vam acomiadar d’ells i els vam agrair molt el tracte rebut.

Aquest cop va costar una miqueta de més temps que ens recollissin, però al cap d'uns vint minuts d'espera es va aturar un senyor encantador que s'oferia a portar-nos fins a Trinidad. El trajecte va passar volant fent petar la xerrada i, com que vam connectar molt bé, ens vam intercanviar els contactes per mirar de fer algun pla junts a Encarnación mentre hi fóssim (spoiler: al final no vam quedar).

Un cop a Trinidad, la sort ens va tornar a somriure pràcticament immediatament: va parar un senyor rus que anava directe cap a Encarnación. L'home amb prou feines parlava quatre paraules de castellà i molt poc anglès, així que ens vam veure embolicats altra vegada en una de les situacions d'allò més divertides de la ruta. La comunicació es va convertir en un autèntic ball de gesticulacions i una barreja impossible d'idiomes on moltes vegades li preguntàvem una cosa i ell ens responia una altra de completament diferent. El bon home ens va deixar a l'entrada de la ciutat; no vam acabar d'entendre per què no ens deixava més a prop del centre, ja que semblava que ell sí que hi anava. El "problema" va ser que havíem volat: no teníem l'esperança d'arribar-hi tan d'hora i a l'allotjament fins a les 12:00 h no podíem fer el check-in.

Per no quedar-nos allà plantats esperant amb les motxilles grans a l'esquena, vam demanar un taxi que ens acostés al centre, prop de l’allotjament. En arribar al centre, vam aprofitar per esmorzar en un local vegà que, segons ens va confessar la mestressa, era l'únic de tota la ciutat. La dona era molt agradable i vam passar una llarga estona xerrant distesament amb ella, abans de tornar cap a l'allotjament on ens vam instal·lar i vam preparar la ruta del que visitaríem. De seguida ens vam posar en marxa per esprémer una caminada cultural ben completa: vam passar per la biblioteca pública Emilio y Cayo, vam visitar la curiosa església ortodoxa de San Jorge i vam anar a parar a la Plaza de Armas. Des d'allí ens vam acostar a contemplar el Colegio Inmaculada Concepción i vam admirar el mural del Colegio Divina Esperanza.

A l'hora de dinar, com que volíem una opció ràpida i econòmica, vam fer una parada tècnica en un supermercat de la zona; vam comprar quatre coses preparades a la rostisseria i ens les vam menjar allà mateix, asseguts a les taules del súper. Amb les forces recuperades, vam aprofitar per apropar-nos a la terminal de busos i deixar ja comprat el bitllet per al pròxim dilluns cap a Asunción, assegurant la logística del viatge sense ensurts d'última hora. 

La caminada de la tarda ens va portar fins al Centro Social Encarnación i al Centro Municipal de Arte, on un senyor la mar d'amable ens va ensenyar una mica les instal·lacions i ens va regalar una bona estona de conversa. Des d'allí vam enfilar cap a la catedral de Encarnación, vam visitar la Casa de la Cultura i ens vàrem dirigir cap a la zona de la costanera per veure el Silo San José, l'antic Molino Harinero i relaxar-nos una estona caminant per la costanera i la Playa San José. Abans de girar cua cap a la casa, vam xafardejar el Museo del Ferrocarril des de fora i vam visitar l'església ortodoxa de San Nicolás.

Finalment, vam anar a comprar quatre coses bàsiques per al sopar i vam tornar cap a l'allotjament, completament derrotats per la immensitat de la tralla del dia. Ens havíem llevat ben d'hora i havíem passat una calor sufocant durant tota la jornada; perquè, tot i estar en ple hivern, ens trobàvem immersos en el famós veranillo de San Juan, un fenomen meteorològic típic d'aquestes regions tropicals on irromp una massa d'aire càlid que capgira els termòmetres de cop com si fos ple estiu.

• Dia 173. Relax, passeig per la costanera i la final del Mundial (19 de juliol)

Ens vam prendre el matí amb molta calma, que el cos ja ens demanava descansar després de tants dies anant a "tope". Vam sortir a fer un tomb per la ciutat caminant tranquils fins a l'escalinata de San Pedro i vam aprofitar per passar pel supermercat a comprar quatre coses per dinar a l'allotjament. Cal dir que la ciutat no és especialment bonica i que, en cas d'haver-ho sabut, només hi hauríem fet una nit.

A la tarda, la nostra missió principal era trobar un bar per la zona de la costanera on veure la final del Mundial i que tingués una mica d'"ambientillo". Val a dir que el nostre pla inicial era veure el partit a Posadas, la ciutat argentina que fa frontera directa amb Encarnación. Vam estar buscant a través de CouchSurfing algú que volgués compartir amb nosaltres l'experiència. Malauradament, no ens vam trobar amb una comunitat molt activa. També vam valorar la possibilitat de passar a Posadas només per anar a un bar, però per tema d'horaris i transports se'ns complicava bastant la logística, així que vam acabar descartant aquesta opció.

Al final vam trobar un local ben acollidor a la vora del riu per gaudir del partit. En acabar el futbol, vam desfer el camí cap a l'allotjament. Vam sopar i ens en vam anar d'hora a dormir.