Setmana 22: Pluja i cansament acumulat

• Dia 146. Un tomb sota la pluja de Porto Alegre (22 de juny)

Ens va despertar el so de pluja: quedava clar que seria un dia tranquil i de descans. Així doncs, vam gandulejar fins després de dinar. Cap a la tarda, veient que continuava plovent, però que la cosa afluixava una mica, vam agafar un autobús per anar fins al centre a fer un tomb. Vam visitar altra vegada el mercat i la font "Talavera de la Reina", un regal que va fer Espanya a la ciutat. A la tornada, vam passar pel supermercat per tafanejar que hi havia, i vam arribar a la casa just abans de sopar.

La nostra idea inicial era marxar l'endemà mateix i continuar amb la ruta, però veient que no teníem res gestionat i que se'ns havia fet tard, vam optar per allargar l'estada una nit més. 

• Dia 147. Gestions i una posta de sol vora el llac (23 de juny)

Ens vam posar les piles des de ben d'hora al matí per lligar el pròxim destí de la ruta. Vam dedicar les primeres hores a planificar com arribaríem fins a Gramado, la nostra següent parada, i vam acabar reservant un BlaBlaCar (sí, al Brasil també hi ha aquesta plataforma), que sortia molt més econòmic que el bus. També vam deixar lligat l'allotjament d'allà. Havent dinat, vam baixar cap al centre de la ciutat amb la missió clara d'intentar treure diners en efectiu de la targeta. Havíem llegit que, amb la Revolut, es podia fer sense comissions al Banco do Brasil i al Banco Bradesco; al primer ens va donar un error i no va haver-hi manera, però al Bradesco vam confirmar que es podia treure efectiu net de comissions.  

Amb la feina feta, vam caminar fins a l'antiga central del Gasômetro, des d'on vam fer un passeig preciós vora el llac acompanyats d'una posta de sol espectacular que teníem pràcticament al davant. Amb la foscor, vam desfer el camí i vam tornar cap a la casa.

• Dia 148. Arribada a la serra (24 de juny)

Havia arribat el moment d'acomiadar-nos de Porto Alegre. Havent dinat vam començar a recollir totes les nostres coses, ja que a les 16 h havíem d'estar clavats a l'estació de busos on havíem quedat amb el conductor del BlaBlaCar. A les 15:15 h sortíem amb l'Andrés, que molt amablement es va oferir a portar-nos fins a la terminal. Ens va costar una mica trobar el punt exacte, però finalment vam localitzar el xofer i ens vam endur una bona sorpresa: el cotxe era minúscul i ja hi havia un altre passatger a dins. Vam haver de fer autèntics malabarismes per encasquetar una de les motxilles grans al maleter i l'altra al darrere, al mig dels dos seients. No va ser pas el viatge més còmode del món, però al cap d'unes dues hores de recórrer una carretera preciosa que s'enfilava per la serra, arribàvem al destí.

Un cop allà ens quedava el tràmit d'arribar fins a l'allotjament, però la sort ens va somriure de nou: la persona que venia a buscar l'altre passatger del cotxe es va oferir a acostar-nos de franc, estalviant-nos haver de demanar un taxi o fer una caminada llarga. Vam arribar a l'apartament, vam deixar els trastos i vam anar directes cap al centre a comprar el sopar i el dinar de l'endemà, tancant la jornada a la casa.

• Dia 149. Passeig entre decorats de cartó-pedra (25 de juny)

El nostre pla del dia era visitar el famós parc del Caracol, un indret que ens havien recomanat moltíssim per la seva cascada i natura i, on teòricament, l'entrada era de franc. La sorpresa va arribar la nit anterior quan, mirant la web, vam veure que s'havia privatitzat i tornat massa turístic: semblava més un parc temàtic de pagament que un espai natural. Ràpidament, vam decidir canviar el rumb cap a la floresta nacional de Canela, on podríem fer un bon passeig d'uns 10 quilòmetres completament gratuït enmig de la natura.

Ens va costar una mica arrencar el cos, però cap a les onze sortíem de casa amb un Uber en direcció cap allà. Malauradament, però, quan el cotxe ens va deixar i ens vam situar amb el mapa, ens vam adonar que estàvem al costat del parc del Caracol i no de la floresta. Vam intentar buscar algun sender alternatiu per allà a la vora per fer la caminada, però va ser totalment impossible: s'havia de pagar i fer en cotxe.

Davant d'això vam desistir i vam tornar cap a Canela per visitar el poble, la catedral i dinar davant un petit estany. 

El poble era tot un decorat: pizzeries temàtiques que lluïen com un castell, un museu egipci que simulava un temple de baix pressupost, una estàtua de la llibertat que sembla comprada per Ali Express…

De tornada, per estalviar-nos els diners de l'Uber, vam decidir fer el camí cap a Gramado caminant; eren uns 8 quilòmetres de trajecte, però hi havia vorera durant tot el recorregut. El paisatge urbà no canviava gaire, diferents museus de temàtiques diverses presentaven el seu tema en la façana dels edificis. Realment, a parer nostre, es veia tot "molt cutre". Només es va salvar un petit mirador que vam trobar. Així doncs, decebuts amb el destí que havíem triat, vam fer una parada tècnica al supermercat i vam enfilar cap a casa a descansar.

A mesura que anem avançant en la nostra travessa, ens anem adonant que viatgem molt diferent de la majoria. El destí on ens trobàvem, una serra on havien anat a viure molts suïssos i alemanys per la similitud del clima, és molt visitat per brasilers i argentins que busquen quelcom diferent del que estan acostumats. Estem convençuts que, si hi vas amb criatures i a gastar diners, t'ho passés d'allò més bé, però per nosaltres no deixava de ser una "turistada" com una catedral, molt lluny del tipus d'experiència que busquem. Així doncs, aprofitant que estàvem molt cansats i que havíem reservat massa nits, destinaríem aquells dies a passejar amb calma.

• Dia 150. Gramado o el gran decorat de la serra (26 de juny)

Ens vam regalar un matí complet de mandra i descans sense moure'ns de l'allotjament. Entremig, el conductor del BlaBlaCar que havíem reservat per a l'endemà cap a Torres ens va escriure per dir-nos que, en comptes de sortir a les vuit del matí, marxaríem a les tres de la tarda. L'horari ens trencava bastant els plans, de manera que vam estar mirant alternatives de busos o altres BlaBla, però en veure que era l'única opció viable que teníem, ens va tocar acceptar el canvi.

Havent dinat, vam sortir a fer un tomb per la ciutat de Gramado, on tot el que vam veure seguia en la línia del dia anterior: un autèntic decorat gegant, una mena de poble temàtic alpí artificial. Després del passeig, vam tornar cap a casa a preparar el sopar i a dormir.

• Dia 151. Deixem la serra i anem cap a la costa (27 de juny)

Ens va costar un món posar-nos en marxa després d'una nit difícil en què la Irene pràcticament no havia pogut aclucar l'ull per culpa de l'insomni. Vam recollir totes les bosses i a les onze ja estàvem sortint per la porta de l'allotjament. Com que fins a les tres de la tarda no teníem el BlaBlaCar, havíem de fer temps de qualsevol manera, així que ens vam carregar les motxilles a l'esquena, vam anar cap al centre de Gramado i ens vam palplantar en un banc davant del llac Joaquina Rita. Vora les 12:45 h vam agafar un Uber cap a Canela per anar a dinar a un bufet lliure que havíem vist per uns 45 reals per cap (menys de 8 €), on vam poder menjar abundantment.

En acabar el banquet, vam anar cap al punt de trobada del BlaBlaCar. Entre que el xofer va arribar tard i que havíem d'anar a recollir dues persones més, vam acabar sortint amb mitja hora de retard. Finalment, cap a les 17:45 h, el cotxe ens deixava a Villa São João, als afores de Torres, i com que estàvem massa lluny per anar a peu, vam agafar un Uber directe fins al nou allotjament, passant pel súper a comprar quatre coses bàsiques abans de tancar el dia.

• Dia 152. Penya-segats i pluja (28 de juny)

La pluja va descarregar amb ganes durant tot el matí i gran part de la tarda, condemnant-nos a quedar-nos resguardats a l'apartament. Només vam treure el cap al carrer per apropar-nos al súper del costat a buscar el dinar. Cap a les 17 h el cel ens va donar una petita treva i vam sortir corrents a aprofitar l'última llum del sol, dirigint-nos cap al parque da guarita, que el teníem pràcticament al costat.

En arribar vam veure una garita amb cartells que parlaven de preus, però no quedava gens clar si s'havia de pagar sempre, si era només per a vehicles o en temporada alta. Vam veure el treballador a dins totalment distret amb el mòbil, de manera que vam fer via cap a l'interior sense que ens digués res. Cal dir que per la banda de la platja hi ha unes escales perfectament mantingudes per on es pot entrar lliurement, que és per on vam sortir nosaltres.

El passeig pel parc va ser força ràpid però espectacular. Vam fer una volta fins a la praia da guarita i d'allí vam pujar unes escales de pedra que anaven fins a dalt de tot del penya-segat, regalant-nos unes vistes precioses amb la posta de sol intuint-se darrere dels núvols. Vam fer tot el circuit marcat, vam baixar cap a la praia da cal quan ja era fosc, i vam pujar fins al Lagoa do Violão, desfent el camí cap a la casa per sopar amb la certesa que, tot i haver vist ben poc de Torres pel mal temps, havia valgut molt la pena arribar-nos fins aquí només per gaudir d'aquest racó.