Setmana 21: Capibares, Jesuïtes i un nou país

• Dia 139. El despertar d'Iberá i els primers capibares (15 de juny)

Els primers raigs de sol ens van trobar amb les motxilles a punt: ens vam llevar d'hora i, a les 9 del matí, ja estàvem puntuals amb el guia que ens havia de portar cap a l'entrada del parc nacional Iberá. L'home va resultar ser un autèntic sol: ens va anar fent mil explicacions pel camí, ensenyant-nos un munt de noms d'ocells diferents que anàvem veient i contant-nos que Iberá ve del guaraní i significa "aigua brillant". També ens va comentar el cas d'Iguazú, on la paraula "i" també vol dir aigua, i "guazú" significa gran.

Per situar-vos una mica, us farem 5 cèntims del parc. Al nord de l'Argentina, a la província de Corrientes, es troba aquesta extensió de més de 12.000 km² d'hectàrees d'aiguamolls, coneguda com a Esteros de Iberá. Dins d'aquest terreny, es troba el Parc Nacional Iberá, una àrea que havien anat comprant en Douglas i la Kristine Tompkins, un matrimoni estatunidenc conegut perquè ell va fundar "The North Face" i ella la marca "Patagonia". El propòsit d'aquesta compra, fou protegir aquest territori i donar-lo posteriorment a l'estat argentí perquè passés a ser un bé d'interès nacional. Dins del projecte, es buscava reintroduir algunes espècies extingides com el "yaguareté" (jaguar) i l'os formiguer.

En arribar, ens vam registrar amb el guardabosc, ens va donar quatre indicacions bàsiques i ens vam disposar a plantar la tenda en una àrea d'acampada magnífica que, per sort, era completament gratuïta. L'espai estava molt ben muntat, amb uns quants "quinchos" i lavabos, tot i que ens van avisar que l'aigua no estava analitzada i ens recomanaven bullir-la abans de beure. Cal mencionar, també, que per tot el terra hi havia molta femta de capibares, cosa que ens va obligar a escombrar la zona abans de muntar la nostra tenda.

Un cop ja instal·lats, vam sortir a fer un tomb pels voltants. Allà mateix hi havia un parell de senders molt ben habilitats que es podien recórrer ràpidament, així que ens hi vam llançar de cap amb les ganes de trobar algun capibara. El primer no es va fer esperar gaire: enmig del caminet vam endevinar una ombra a la llunyania que es movia i que de seguida es va amagar entre els matolls. En tornar al càmping, ens vam trobar un cérvol pasturant tranquil·lament com si res.

Després vam agafar un altre sender preciós on pràcticament només vam veure ocells, però en tornar a la zona d’acampada, ens vam trobar amb la sorpresa: hi havia tres o quatre capibares pasturant i, a mesura que s'acostava el capvespre, allò es va començar a omplir d'aquests animals. El dia va passar tranquil·lament entre capibares i la tranquil·litat de la natura.

A la tarda, va venir una de les guardaboscos a recomanar-nos que moguéssim la tenda sota d'algun "quincho", per quedar més resguardats del fred. A mesura que s’anava fent fosc, es va anar descobrint un cel estrellat que ens quedarà a la memòria del viatge, juntament amb el que observàvem a Chiu Chiu. Finalment, vam sopar ben d'hora i ens en vam anar a dormir, ja que la foscor i el fred no ens convidaven a continuar allargant el dia. Cal mencionar que, durant la nit, se sentia més xivarri que de dia: cants d'ocells (més que cants semblaven crits) i el soroll dels capibares caminant vora el nostre refugi.

• Dia 140. Decidim deixar el campament abans d’hora (16 de juny)

En la vida de camp, un es desperta amb el sol, i així passa també en la vida de càmping. Els primers rajos de llum ens van saludar vora les 7 del matí, però la mandra ens va guanyar i no ens vam llevar fins a les 9, aproximadament. En treure el cap, la guardabosc ens va demanar que moguéssim la tenda per deixar espai al "quincho" a un grup de turistes que venia. Mentre ens traslladàvem, va arribar un dels treballadors del tour i ens vam quedar xerrant una estona; l'home ens va oferir escalfar-nos aigua al seu foc, cosa que vam acceptar encantats de la vida per estalviar el gas del nostre fogonet. Havent esmorzat i amb les piles carregades, ens vam posar en marxa. El pla del dia era recórrer una senda una mica més llarga, d'uns 18 quilòmetres entre l'anada i la tornada, on els primers quilòmetres es feien normalment amb cotxe i els restants en bicicleta. Nosaltres, però, només teníem les nostres cames.

No portàvem ni un quilòmetre de camí quan ens vam topar amb el primer caiman "jacaré" de la zona, i a partir d'aquí vam anar trobant un munt de grups de capibares. El paisatge és preciós, la senda va passant a través dels diversos aiguamolls. El moment de tensió va arribar al carril bici, a uns dos quilòmetres del final, quan ens vam trobar un altre caiman, aquest cop ben a prop del camí i mirant-nos de cara. Tot i que ens havien assegurat que no eren perillosos, a la Irene li va fer molt de respecte passar-li per la vora i va preferir fer mitja volta (mai n'havia vist un i aquella mandíbula espanta una mica). 

De tornada, vam tenir el regal de veure un grup de capibares amb diversos bebès diminuts i preciosos als quals els vam dedicar tota una sèrie de fotos i vídeos dignes de National Geographic. 

Finalment, ens vam desviar cap al camí de l'illa dels micos, on vam aconseguir veure un parell d'aquests dalt dels arbres, observant-nos molt atentament.

🗺️ Mapa GPX: Parc Iberá - Portal Cambyretá
(S'activarà el mapa interactiu a la vista pública)

Vam arribar al campament abans de les dues de la tarda, havent vist tota la fauna i els camins accessibles a peu. Com que anàvem d'hora, vam anar a preguntar als del tour si tenien lloc per tornar-nos al poble aquell mateix dia en comptes de l'endemà, i per sort ens van dir que sí, que podien encabir-nos a la camioneta on portaven el menjar, però que sortirien cap al tard.

Amb el transport lligat, vam decidir anar cap a Posadas per fer-hi dues nits i visitar els interessos turístics de la zona, abans de seguir cap a Porto Alegre, al Brasil. Vam arribar a l'estació d'Ituzaingó a les 19:30 h, vam agafar el bus cap a Posadas i, durant el trajecte, vam reservar un apartament a prop de la terminal. Malauradament, el propietari el tenia ocupat per un error seu, i després de rebutjar les males alternatives que ens oferia, vam haver de buscar un altre lloc pel nostre compte, una mica més llunyà però més econòmic, on vam arribar amb un Uber. L'apartament era un petit espai de pocs metres quadrats, però tenia el millor aliat per qualsevol vegà: uns fogons, una olla i una paella per poder cuinar en cas de no trobar cap opció vegana a la ciutat.

• Dia 141. Història jesuïta i la bona companyia de la ruta (17 de juny)

Un bon esmorzar a la cuina de l'allotjament ens va servir per posar en ordre els següents passos del viatge. Mirant horaris, ens vam adonar que el bus cap a Porto Alegre no passava l'endemà sinó divendres, de manera que vam parlar amb el propietari de l'allotjament de per allargar una nit més l'estada. Vam anar a l'estació i vam deixar comprat també el trajecte cap al Brasil, abans de pujar cap a l'autobús que ens deixaria a San Ignacio, un poble prop de Posadas que manté les ruïnes de San Ignacio Miní, un poblat fundat pels jesuïtes per tal d'evangelitzar els guaranís, els indígenes de la zona. Un cop a San Ignacio, vam pagar els 18.000 ARS per cap de l'entrada i, com que feien visites guiades gratuïtes cada hora, vam aprofitar per visitar el museu de la zona mentre esperàvem que comencés el tour. La veritat és que el recorregut va ser superinteressant i ens va anar de meravella per agafar context i conèixer millor la història que envolta aquest espai.

Les construccions es remunten a principis del segle XVII, quan la companyia de Jesús començà la seva missió evangelitzadora a la zona. Tot i la imposició d'una vida i d'una religió que era aliena a la cultura guaraní, s'ha d'esmentar que això va permetre que es mantinguessin certes tradicions i la llengua d'aquests pobles originaris. Aquest poblat, a més, fou un dels que va resistir els violents atacs dels "bandeirantes" portuguesos, els quals buscaven esclaus. Finalment, tot va anar de capa caiguda quan, el Rei Carles III, a mitjan segle XVIII, va decretar l'expulsió de l'orde jesuïta, condemnant a l'abandó i a la ruïna d'aquestes construccions.

En acabar la visita a les ruïnes, ens vam dirigir cap a la sortida del poble amb la intenció de provar sort fent autoestop per tornar cap a Posadas. No havien passat ni uns pocs minuts quan es va aturar un senyor encantador i xerraire que es va oferir a portar-nos fins a Candelaria, un poble que venia de camí cap a la ciutat. L'home ens va anar explicant tots els seus viatges per Espanya i Itàlia i, quan ja estàvem a prop, ens va dir que s'aturaria un moment per casa seva per avisar a la seva dona que ens deixaria a Posadas. La senyora també va resultar ser un encant, als dos se'ls veia molt emocionats d'estar parlant amb dues persones d'Espanya. En acomiadar-nos de la dona, el senyor ens va ensenyar la costanera del seu poble i, un cop vam entrar a Posadas, va insistir a fer-nos un petit tour per la costanera de Posadas, on finalment ens va deixar. D'allí ja vam anar cap a l'allotjament fent una parada prèvia al supermercat per omplir el rebost.

• Dia 142. Un parèntesi de calma absoluta (18 de juny)

Les agulles del rellotge semblaven moure's més a poc a poc en una jornada en què no teníem absolutament res planificat. Com que en realitat havíem d'estar anant cap a terres brasileres, ens ho vam prendre amb molta filosofia i una calma total; vam aprofitar les hores per descansar, posar ordre a les nostres coses i gaudir de passar temps junts sense el neguit de la motxilla a l'esquena. Ja cap al tard, quan la calor afluixava, vam sortir a fer un tomb relaxat pel centre de la ciutat, tancant un dia d'aquells tranquils que de tant en tant agraeixes de tot cor durant el viatge. 

• Dia 143. Rumb al Brasil i nit de carretera (19 de juny)

Finalment, sense canviar d'etapa, començava una nova experiència en un nou país. Fins al moment, havíem visitat l'Uruguai, tot Xile i gairebé tots els atractius de l'Argentina. Ara tocava tastar, tan sols per unes setmanes, el sud del Brasil. El nostre destí era Porto Alegre, on ens acollirien durant uns dies l'Andrés, el cosí del pare de la Irene, i la Griselda.

Tot i que teòricament havíem de fer el checkout de l'apartament a les deu del matí, el dia abans havíem parlat amb el propietari i ens va permetre quedar-nos fins més tard per poder dinar allà abans d'agafar l'autobús. Vam recollir tot el campament, vam preparar les motxilles i vora la una del migdia vam sortir cap a l'estació, que ens quedava a uns quaranta-cinc minuts a peu. Vam arribar amb temps de sobra, vam passar a comprar quatre coses per menjar durant el trajecte i vam pujar a l'autobús a les tres de la tarda, disposats a passar unes onze hores tancats en aquell vehicle.

Cap a les quatre de la matinada arribàvem a destí, i l'Andrés ens va venir a buscar per portar-nos a la casa, on per fi podríem descansar.

• Dia 144. Benvinguda a Porto Alegre i retrobaments familiars (20 de juny)

Anant a dormir vora les cinc de la matinada, no ens vam llevar gaire aviat. Potser eren les onze o dotze que estàvem esmorzant; àpat que se'ns va ajuntar amb el dinar, ja que solien dinar aviat. Així doncs, vam dinar en família amb el matrimoni que ens acollia, la seva filla Eliana i els seus nets: en Rodrigo i la Lígia.

En acabar, l'Andrés ens va portar cap al centre de la ciutat per ensenyar-nos els punts més interessants: vam visitar la catedral, el mercat públic i el museu de Belles Arts.  

D'allí vam anar a recollir la Griselda, que sortia de la seva classe de tango, i tots plegats vam pujar fins a un mirador fantàstic des d'on s'observava tot Port Alegre, tancant la tarda amb un berenà (amb opció vegana!) en un centre comercial de la zona.

Per al sopar ens vam moure cap a casa de la seva filla, que vivia ben a prop d'on estàvem, i allà vam poder compartir un menjar boníssim i una bona xerrada abans de tornar cap a la casa a descansar com cal.  

• Dia 145. Diumenge de mercat i descans a casa (21 de juny)

Sense llevar-nos molt aviat, vam aprofitar el matí de diumenge fent un passeig amb l'Andrés i la Griselda pel mercat d'artesans, tafanejant entre les paradetes i gaudint de l'ambient local. A la tarda, en canvi, la mandra va guanyar la partida i ens la vam passar tancats a la casa, descansant i agafant forces sense fotre absolutament res.

Ja feia diversos dies que la Irene es sentia extremadament cansada i sense energia, i cal remarcar que, en estar de temporada sabàtica, com us imaginareu, no funcionem amb horaris: ens adormim quan tenim son i ens despertem sense alarma, arribant a dormir unes 8 o 9 hores (mínim) cada nit. Així doncs, potser el cos estava demanant a crits parar una mica.