Setmana 20: L’interior de l’Argentina

• Dia 132. Canvi de plans (8 de juny)

La tossuderia del mal temps ens obligava, un cop més, a reescriure els nostres plans sobre la marxa. La idea era posar-nos a fer autoestop al matí i intentar arribar a Córdoba, però el mal temps ens va fer replantejar l'opció i optar per agafar un autobús l'endemà. Així doncs, vam aprofitar les primeres hores del dia per avançar feina i redactar una mica per al blog.

Ja a la tarda, vam sortir altra vegada amb el José i l'Euge a fer un tomb per estirar les cames, i aquesta vegada ens vam dirigir cap al parc de la Pedrera. Quan la nit ja s'acostava, vam posar-nos a fer feina a la cuina: vam preparar un bon gaspatxo fresquet, que els pares de l'Euge deien que els encantava, i ho vam acompanyar d'unes bones milaneses amb puré de patata, el mix gastronòmic perfecte per tancar una vetllada d'allò més entranyable.

• Dia 133. Comiats agraïts i rumb cap a Córdoba (9 de juny)

Els matins de comiat sempre ens costen una mica, ja que es barregen els sentiments d'emoció i nostàlgia. Villa Mercedes ens acomiadava amb un esmorzar acompanyat per la família que ens acollia. L'Euge i en José, ens van portar a l'estació i allí ens vam acomiadar amb una abraçada, aquesta vegada sabíem que tardaríem molt a tornar a coincidir amb ells. Ens sentíem immensament agraïts pel tracte tan fantàstic i acollidor que ens havien donat durant aquests dies a casa seva.

A Córdoba ens esperava en Santi, un noi que la Irene havia conegut feia uns anys a Itàlia, i amb el qual s'havien avingut molt. Com l'amistat no s'havia apagat amb el temps, en Santi ens va acollir amb els braços ben oberts. Ens va venir a recollir a la terminal i ens va portar cap a casa seva, on vam estar xerrant una bona estona, posant-nos al dia de les nostres vides. Imagineu l'alegria de la Irene després de retrobar-se amb aquest amic quatre anys després. Cap al final de la tarda, vam sortir a fer un tomb pel barri per conèixer la zona i comprar lo necessari per al sopar. En Santi es va oferir de molt bona gana a preparar ell mateix el menjar, així que vam sopar de luxe i ens en vam anar a dormir d'hora, esperant que l'endemà ens fes millor temps que aquests últims dies.

• Dia 134. Descobrint els encants de Córdoba (10 de juny)

La ciutat de Córdoba ens obria les portes sota un cel que per fi semblava que ens donava una pausa després de tanta pluja. La idea per aquell primer dia era visitar a fons la ciutat, i tot i que ens va costar una mica llevar-nos (de debò que, des que havíem deixat Xile, semblava que no aixecàvem el cap davant el cansament), finalment ens vam posar en marxa després d'un bon esmorzar per recórrer els carrers. 

Vam iniciar el nostre recorregut anant cap a la plaça San Martín, on es troba la catedral barroca. A tocar d'aquesta plaça, està la "manzana jesuítica", una sèrie d'edificis alçats al segle XVII pels jesuïtes. El 2001 aquesta illa fou proclamada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El nostre itinerari seguia cap al "Patio Olmos", un centre comercial que conserva la façana de l'antiga escola edificada a principis del segle XX. Després vam passar per altres punts destacats de la ciutat, com la "Fuente del Perdón", la Casa Radical i l'església del Sagrat Cor, per finalment visitar el Museu de Belles Arts just abans de parar a dinar a una pizzeria. 

El tour el vam reprendre per Plaça Espanya, seguint pel museu Emilio Caraffa i el de Ciències Naturals. El millor de tot va ser que vam poder visitar tots els museus de manera completament gratuïta, ja que els dimecres no es paga. La ruta la vam acabar després de visitar gairebé tot el "Parque Sarmiento". La ciutat ens va agradar força, es podia passejar bé i tenia molt bon ambient.

Després de visitar tot el que teníem apuntat i que la ciutat acabés amb nosaltres, vam anar tornant cap a la casa. Vam passar pel súper per comprar el sopar i vam compartir el berenar amb en Santi (l'àpat preferit del nostre amic i el qual mai se salta) i vam tancar la jornada sopant sols, ja que ell tenia un esdeveniment.

• Dia 135. Odissea a la foscor de Los Gigantes (11 de juny)

El pla del dia era fer un trekking amb en Santi, però com que ell havia de fer unes gestions obligatòries, no vam poder sortir fins a les 12:00 h del matí, cosa que ens limitava molt a l'hora d'escollir rutes llargues. Finalment, vam decidir anar cap a Los Gigantes, on havíem vist una ruta circular d'uns 12 km publicada per una parella a internet; no semblava gaire complicada i el paisatge era preciós.

Vam arribar al punt de partida una mica abans de les 15:00 h, amb el temps bastant just. Els primers 6 km no van tenir gaire complicació, amb alguns trams de desnivell però tot molt assequible i força ben senyalitzat. El problema va venir quan vam deixar de seguir el camí principal (que continuava força més endavant sent un trekking massa llarg pel temps que teníem) i vam decidir seguir la ruta secundària que havíem vist a la xarxa. De seguida vam començar a veure que aquesta variant no estava gens senyalitzada; hi havia molts trossos on havíem d'anar completament camp a través.

Entre la dificultat de trobar per on anar i el temps que perdíem desfent camins que acabaven en llocs tallats per on no es podia baixar, se'ns començava a apropar la foscor de manera perillosa.

Per sort, vam aconseguir arribar a un punt conegut abans que es fes fosc del tot, el qual quedava a uns 3 km de l'inici del trekking. Com que anàvem ben equipats amb llanternes, vam fer l'últim tram de retorn sense més complicació. Vam arribar a casa cap a les 22:00 h, ens vam anar alternant per fer una bona dutxa calenta mentre es preparava el sopar.

🗺️ Mapa GPX: Los Gigantes - Sierra de Córdoba
(S'activarà el mapa interactiu a la vista pública)

 Nota per a possibles futurs visitants: Compartim el trekking per a qui li pugui interessar, però no recomanem fer-lo de cap de les maneres; és molt millor utilitzar-lo com a referència i seguir sempre el camí oficial senyalitzat.

• Dia 136. Una pausa merescuda i postres d'expert (12 de juny)

Després del trekking del dia anterior, llevar-se es va fer dur. Vam passar tot el matí a casa compartint temps amb el Santi i organitzant amb calma els següents dies del viatge.

Ja a la tarda, vam aprofitar per anar a fer un tomb pel centre de la ciutat de manera relaxada, i vam acabar prenent una bona cervesa fresca abans de tornar cap a casa. Abans de retirar-nos, però, vam parar a comprar el sopar: la idea era preparar un bon gaspatxo i una truita de patates.

Si alguna cosa defineix al nostre amic cordovès, és el seu fanatisme pel gelat. Quan la Irene el va conèixer, es van recórrer la ciutat de Florència tastant els millors gelats. Ara, li tocava al Pau aprendre a fer tast de gelat amb l'experiència d'en Santi, així doncs, vam comprar-ne a la seva geladeria preferida de la ciutat. Ens va parlar del problema de la cristal·lització del gelat, de la necessitat que aquest contingui prou greixos per a evitar-ho i ens va parlar de la textura i de com es desfà a la boca. Amb aquesta lliçó, ens en vam anar al llit amb un regust ben dolç.

• Dia 137. Història a Alta Gracia i rumb cap al nord (13 de juny)

Havia arribat el dia en què canviàvem de destí, però com no sortíem fins al tard, podíem aprofitar d'un últim dia per la zona. L'Eugue ens havia comentat que Alta Gracia, un poble prop de Córdoba, era conegut per ser el poble del Che Guevara, així que aprofitant que érem per la zona, vam decidir anar-lo a visitar.

Abans de fer via, ens vam dirigir cap a l'estació per comprar un bitllet d'autobús cap a Ituzaingó, on intentaríem visitar el parc Iberá. Havíem hagut de canviar els plans, ja que inicialment el volíem visitar des de la porta de Colonia Carlos Pellegrini, però a causa d'algunes complicacions logístiques vam decidir fer aquest canvi de rumb.

Un cop enllestida la gestió, vam agafar el bus cap a Alta Gracia. La primera parada va ser el museu de la casa del Che Guevara, el lloc on va viure uns anys durant la seva joventut a causa de l'asma, ja que el clima d'aquesta zona era ideal per a gent amb aquesta condició. Vam tenir la gran sort que l'accés era gratuït per la commemoració del seu naixement (si no, tampoc és car, uns 2.000 ARS). El museu estava molt bé i repassava tota la seva història a través de les diverses estances de la casa. Com que el següent punt, el museu dels Jesuïtes, no obria fins a les 14:00 h, vam aprofitar per buscar un lloc on menjar alguna cosa barata.

Després de dinar, ens vam dirigir cap al museu dels Jesuïtes. L'entrada era gratuïta i el lloc era realment bonic; tot i que en l'àmbit d'explicacions i objectes exposats no era el gran què, l'entorn arquitectònic valia molt la pena. 

Vam acabar el dia gratament sorpresos amb Alta Gracia: un poble tranquil i amb molt d'encant que ens va agradar molt; a la plaça mateixa feien també una exhibició de cotxes antics molt curiosa.

Vam agafar el bus de tornada i vam passar pel súper per comprar menjar per als pròxims dies, ja que la idea era estar un parell de nits acampats al parc, enmig de la natura.

Un cop a la casa, vam berenar amb el Santi compartint els últims moments de xerrada i vam preparar la motxilla. En Santi ens va portar cap a l'estació, on teníem el bus a les 20:15 h, on ens vam dir adeu i li vam agrair la seva immensa hospitalitat i haver-nos permès compartir aquests dies tan fantàstics. I, òbviament, a qui més li va costar acomiadar-se fou a la Irene. En Santi, però, ens va prometre que ens vindria a veure a Catalunya en un futur no gaire llunyà.

• Dia 138. Canvi de plans sobre rodes (14 de juny)

El cansament d'una nit sencera tancats en un autobús ens començava a passar factura quan, vora quarts de dotze del matí, finalment arribàvem a Ituzaingó. La nostra idea inicial era posar rumb directe cap al portal Cambyretá del parc Iberá, però la Irene no es trobava del tot bé i vam haver de canviar de plans sobre la marxa mentre l'autobús encara devorava els últims quilòmetres de carretera. Per assegurar el tret i poder descansar com cal, vam buscar un allotjament per passar-hi una nit, amb l'esperança de recuperar-nos i estar al cent per cent per a l'endemà.

Vam aprofitar la resta de la jornada per fer quatre gestions logístiques. Tot i que inicialment havíem planejat arribar al parc fent autoestop, els locals de la zona ens van advertir que la cosa estava força complicada perquè gairebé no hi havia trànsit per aquella carretera. Veient el panorama, vam decidir no jugar-nos-la i vam acabar quadrant el trajecte amb un guia de la zona, que ens va oferir portar-nos fins allà l'endemà a canvi de 70.000 pesos, que venien a ser uns 40 €.