Setmana 19: Entre vinyes i pluja

• Dia 125. Coneixent Mendoza (1 de juny)

Potser havia estat la màgia de Xile que ens havia extret tota l'energia, ja que ens vam llevar amb la mateixa mandra que el dia anterior: ens va tornar a costar Déu i ajuda posar-nos en marxa. Davant la vergonyosa hora a la qual ens vam aixecar, vam optar per dinar a la casa i agafar forces abans de sortir al carrer. Havent dinat, vam anar a fer un tomb al Parc General San Martín, el pulmó de la ciutat. No era, ni de lluny, el millor parc que havíem vist, però estava bé.

Vora les 17 h vam anar baixant de dret cap a la plaça de la Independència, ja que havíem vist que la municipalitat oferia un free tour de vins que pintava d'allò més bé. La veritat és que el recorregut va ser força interessant. Vam anar passejant per diversos punts històrics de la ciutat, com la plaça Itàlia i la plaça Espanya, mentre la guia ens anava desgranant la relació de Mendoza amb la vinya. Vam acabar la ruta a l'interior d'una botiga de vins, fent un tastet d'un dels vins locals.

En acabar el tour, teníem una cita especial: havíem quedat amb en Lucas, el viatger amb qui havíem coincidit feia mesos a Punta Arenas i que també voltava per aquestes terres. Ens vam dirigir cap al carrer Arístides, l'artèria principal de la nit "mendozina", un carrer completament atapeït de bars de disseny, terrasses plenes a vessar i llums de colors. Ens vam asseure a prendre una cervesa mentre compartíem les aventures viscudes des de l'última vegada que ens havíem vist, allargant la xerrada fins que se'ns va fer tar

• Dia 126. Una mica d’aventura (2 de juny)

Ens vam llevar d'hora amb l'esperit aventurer renovat i la intenció clara d'anar fins a Potrerillos a fer una mica de muntanya. El dia va començar de primera: vam pujar al Cerro Cocodrilo, un trekking molt senzillet d'uns 4 km que ens va regalar unes vistes ben maques de la zona.

🗺️ Mapa GPX: Mendoza - Potrerillos
(S'activarà el mapa interactiu a la vista pública)

Des d'allà dalt, teníem pensat moure'ns cap a Cacheuta, i vam decidir provar sort fent autoestop a peu de carretera. Passaven poquíssims cotxes i intuíem que la cosa estaria complicada, però la fortuna ens va somriure de seguida. Al cap de pocs minuts es va aturar una camioneta (pickup) i el conductor ens va dir que pugéssim a la part de darrere, regalant-nos un trajecte divertidíssim de salts i cabells al vent (família, no us preocupeu que anàvem ben agafats). De tant en tant, el conductor treia el cap per la finestra i anava soltant: "viva el país vasco libre". Pensem que, quan ens va preguntar d'on érem, havia entès Bilbao en comptes de Barcelona.

A Cacheuta, un poble conegut per les seves termes, la idea era buscar una zona del riu on ens havien dit que un es pot banyar de manera completament gratuïta, estalviant-nos l'entrada de les que eren privades. Trobar el camí de baixada, però, va ser una autèntica odissea. Vam fer mil voltes fins que, després de preguntar a un local, ens van indicar per on baixar. El problema va ser que les termes privades havien tancat gran part del curs del riu amb tanques per al seu propi recinte. Després de diversos intents obrint-nos pas entre les pedres, vam veure que era impossible arribar a la zona lliure. Com que ja es feia tard per plantejar una altra caminada per la zona, vam decidir tirar la tovallola i tornar cap a Mendoza.

Vam tornar a col·locar-nos a la carretera per fer dit, però el trànsit s'havia mort completament. Al cap d'una bona estona de rebre carabasses, va aparèixer el bus de línia i vam decidir pujar-hi per assegurar la tornada. La sorpresa va venir a l'hora de pagar: amb una mala sort impressionant, ens vam adonar que cap dels dos portava diners en efectiu a sobre, pensant que l'altre en tindria. El conductor, molt amable, ens va dir que no ens preocupéssim, que ja ho arreglaríem en arribar a la terminal de Mendoza. Nosaltres pensàvem que aniríem a la taquilla de la companyia a pagar amb targeta, però un cop allà ens va dir que li havíem de pagar en efectiu, ja que ell havia marcat el viatge i si no li pagàvem li treien del sou. Com que era impossible treure pesos d'enlloc en aquell moment, en Pau va haver d'anar a casa del David (que per sort era prop de l'estació) a buscar l'efectiu i tornar a la terminal per tancar el deute dignament.

Després de la tralla, vam parlar amb el David per demanar-li si ens podíem quedar una nit extra, ja que havíem perdut un dia sencer per la ressaca del "boliche" i ens quedaven coses pendents; ens va dir que cap problema. Vam aprofitar el final de la tarda per anar a canviar divises, veure a en Lucas una estona, i passar a comprar el sopar per tancar el dia tranquils.

• Dia 127. Un autocar de dones jubilades i copes de cortesia (3 de juny)

Avui tocava fer una activitat de les que no et pots perdre si estàs a Mendoza: visitar un bon celler. Tot i que el nostre pla principal era fer l'activitat "Ride and Wine", on amb bicicleta recorries diversos cellers de la zona, finalment vam preferir escollir un tast a la "Bodega Sillon". Ens havien recomanat aquest celler perquè el tast era gratuït, però vam acabar veient que realment el tour costava uns 10.000 ARS per persona (gairebé 6 €). Vam dinar d'hora i vam agafar el bus de línia cap allà.

En arribar a la recepció, ens van donar la mala notícia que el preu no estava actualitzat i que ara en demanaven 15.000. A canvi, incloïa un tast més, amb un total de 5 varietats, cosa que ens va continuar semblant un preu excel·lent. El guia ens va demanar si ens feia res ajuntar-nos amb un grup que estava a punt d'arribar, i, per compensar l'espera, ens va col·locar una taula preciosa sota l'ombra d'una olivera amb una copa de vi a compte de la casa. Una manera immillorable de fer temps.

Al cap d'una estona va arribar el grup, que va resultar ser una excursió d'unes 20 jubilades d'allò més pintoresques. Quan el guia els va explicar que ens sumaríem nosaltres i que veníem de Barcelona, totes es van apropar emocionades a preguntar-nos mil coses i a explicar-nos que tenien fills, nets o cosines vivint a Espanya. Va ser un moment divertidíssim i entranyable. Pel que fa al tour, va anar de deu: vam tastar uns vins boníssims i el guia ho va fer amè, a més de regalar-nos, novament, un vi extra. A l'hora de pagar, es van portar de meravella i ens van mantenir els 10.000 ARS inicials, reconeixent que era un error seu no tenir la web al dia. Agraïts pel detall, vam comprar una ampolla del vi que més ens havia agradat per regalar-li al David i a la seva mare i així mostrar una mica d'agraïment a com ens havien acollit a casa seva.

De tornada cap al centre, vam fer una parada estratègica en una botiga de vins, ja que a l'oficina de turisme ens havien donat uns cupons per fer un tast de franc. Ens van atendre dos senyors encantadors amb els quals vam estar petant la xerrada una bona estona sobre el nostre viatge mentre tastàvem dues varietats cadascun: en Pau va tirar cap a dos negres secs i la Irene cap a dos blancs dolços, tots boníssims. Després ens vam dirigir cap a la terminal per comprar els passatges per a l'endemà cap a San Luis. Ens havíem de retrobar amb el José i la Euge, els viatgers amb qui havíem coincidit a Punta Arenas i a Calafate, i que ens acollien amb la seva família. El cas va ser que, parlant amb ells, ens van dir que fins divendres no arribarien a Villa Mercedes, així que fer la nit extra a Mendoza ens sortia molt més a compte que pagar un hostal allà. La nostra intenció era buscar un altre allotjament per no abusar de la confiança del David, però en plantejar-li, ens va dir de tot cor que ni se'ns acudís, que ens quedéssim a casa seva sense problemes. Un autèntic sol de noi.

• Dia 128. L’últim dia a Mendoza (4 de juny)

Com ja havíem fet tot el que podíem a la ciutat, aquest dia extra ens el vam prendre amb calma absoluta. L'únic pla pel dia era anar amb en Lucas a sopar i prendre alguna cosa per acomiadar-nos d'ell i de la ciutat. Ens vam asseure a la mateixa terrassa de l'última vegada, ja que el preu era força econòmic.

La conversa es va estendre fins que vam acabar tancant la jornada amb una abraçada i els millors desitjos abans de tornar cap a la casa a dormir.

• Dia 129. Camí cap a Villa Mercedes (5 de juny)

Tocava posar rumb cap a Villa Mercedes, on ens retrobàvem amb en José i l'Euge, la parella d'argentins que havíem conegut feia temps a Punta Arenas i amb els quals també havíem anat al Calafate. Ells ja havien acabat el seu viatge amb cotxe i passaven uns dies a casa dels pares de la Euge. Com que el nostre autobús sortia a les 14:00 h, vam aprofitar tot el matí per enllestir les motxilles i fer un bon dinar abans de marxar cap a la terminal.

El viatge va ser tranquil i el paisatge anava passant a l'altre costat del vidre fins que, cap a les 19:00 h, ja arribàvem a l'estació de Villa Mercedes. Allà ens van venir a recollir els nostres amics, ben feliços de veure'ns, i ens van portar directes cap a la casa de la família, on ens vam poder instal·lar còmodament a l'habitació.

En conèixer els pares de l'Euge, vam veure d'on sortia el seu carisma i la seva alegria. El seu pare no parava de soltar acudits que, de tan dolents que són, acabes rient moltíssim; i la seva mare era molt animada. Per sopar, van decidir demanar unes empanades per no enredar-nos a cuinar. Eren tots tan agradables que la conversa es va allargar fins tard.

• Dia 130. Un tour sota la pluja (6 de juny)

El cel gris i repicar de les gotes ens van recordar que la Patagònia no té el monopoli del mal temps en aquest país. Entre una cosa i l'altra, el matí va anar passant mandrosament a recer de la casa mentre aprofitàvem per xerrar i gaudir de la comoditat de tenir un sostre.

Ja a la tarda, quan el temps va donar una petita treva, els nostres amics ens van portar a recórrer la ciutat, mentre ens anàvem posant al dia de totes les nostres historietes i aventures acumulades des de l'últim cop que ens havíem vist. Villa Mercedes en si no tenia gaire cosa per fer ni grans monuments, però vam recórrer els principals punts d'interès fins a arribar al parc de la Costanera, on vam fer un bon tomb gaudint de la brisa. Abans de tornar cap a casa, vam passar pel súper per comprar el sopar per a quatre: l'Euge i en José tenien una festa d'aniversari i vam decidir preparar nosaltres mateixos el menjar per als seus pares com a agraïment.

• Dia 131. Boira al volcà (7 de juny)

La pluja encara dibuixava un cel gris, un temps poc agradable per sortir a rondar. Així doncs, vam decidir quedar-nos a casa durant tot el matí. Vam aprofitar aquelles hores de recer per tancar-nos a redactar contingut i planificar els pròxims dies de la nostra ruta, una feina logística que ja ens calia fer per posar ordre al viatge.

Cap a la tarda, una mica tips d'estar tancats entre quatre parets, vam treure una mica d'orgull i vam anar fins al turó "El Morro", un volcà de la zona que prometia unes vistes ben interessants. Per desgràcia, amb el dia tan horrorós que feia, no vam poder veure absolutament res; tot estava completament immers en una boira densa que ho tapava tot. Una mica resignats per la mala sort, vam desfer el camí cap a la casa per aixoplugar-nos de nou.