Setmana 18: Ens acomiadem de Xile

• Dia 118. Tornada a la capital (25 de maig)

Vora les 10 del matí ja érem a la plaça del poble per agafar l'autobús que ens duria fins a La Serena, on arribaríem prop les 12. Teníem el transport cap a Santiago a les 14:50, així que per fer temps, vam anar a dinar els entrepans que ens havíem preparat a un centre comercial que estava allí al costat.

A l'hora prevista, ja érem dalt del bus rumb al sud. El viatge es va fer llarg, però cap a les nou de la nit finalment arribàvem a l'estació de busos de Santiago. Des d'allà, ens vam dirigir directament cap a casa de l'Elisabet, que molt amablement ens va tornar a acollir per uns dies. La idea d'aquesta nova parada a la capital era aprofitar per visitar Valparaíso i el Cajón del Maipo, dos llocs que ens havien quedat completament pendents. Un cop a la casa, vam fer un sopar ràpid i vam passar una bona estona xerrant i compartint les nostres experiències i històries de viatge amb l'Elisabet i en Fernando.

• Dia 119. L'encant acolorit de Valparaíso (26 de maig)

Ens tocava matinar novament perquè volíem anar a visitar Valparaíso, una ciutat costanera a 150 km de Santiago. Aquesta localitat destaca per tenir cases acolorides, totes pintades per diversos artistes.

Hi vam arribar cap a les onze, i, des de l'estació, vam començar a caminar cap a la part baixa de la ciutat, just al costat de la zona del port, on el moviment dels vaixells marcava el ritme del matí. 

Vam enfilar la ruta cap als famosos turons acolorits, passejant entre el Cerro Alegre i el Cerro Concepción, meravellant-nos amb l'art urbà que vesteix cada racó.

Per dinar, vam anar a la "Vitaminica", un lloc vegà on, per 5900 CLP, ens vam menjar una crema de verdures boníssima i un bowl d'amanida amb hamburguesa.

A la tarda, la intenció era buscar un bon mirador per gaudir de les vistes de la badia, però ens vam acabar ficant en un cerro on no es veia absolutament ningú. Es notava d'una hora lluny que allò no era gens turístic i, de fet, la solitud dels carrers ens va començar a fer una mica de cosa, així que vam optar per fer mitja volta discretament. Vam anar baixant de retorn cap a l'estació de bus, però abans de pujar-hi, ens vam aturar en un mercat de fruita i verdura que hi havia allà al costat. Com que estava tot tirat de preu, vam aprofitar per comprar diverses coses per a les nostres provisions abans d'agafar el bus cap a Santiago.

• Dia 120. Un tomb sense rumb fix (27 de maig)

Hi ha dies que el cos demana una pausa, i la idea d’aquell dia era quedar-nos a Santiago i prendre'ns el dia amb molta calma, ja que la ciutat la teníem pràcticament vista d'excursions anteriors. Durant el matí vam aprofitar per descansar de tanta tralla acumulada i organitzar amb tranquil·litat la logística dels següents dies de ruta.

Ja a la tarda, ens vam posar en marxa i vam anar fins a correus per enviar unes postals cap a casa. Després, vam fer un tomb per la ciutat sense un rumb fix, simplement pel plaer de caminar i fer un tomb, fins que vam acabar pujant al Cerro Santa Lucía per gaudir de la panoràmica. Per coronar la tarda tranquil·la, vam anar a buscar un bon gelat abans de passar pel súper per fer la compra del sopar de l'endemà i del dinar que ens emportaríem d'excursió. L'endemà aniríem cap al Cajón del Maipo amb la Fran, una amiga de la cosina d'en Pau amb qui havíem quedat per explorar la zona.

• Dia 121. Una paret vertical (28 de maig)

L’excursió prometia molta adrenalina: havíem quedat amb la Fran i el Lucas, la seva parella, per anar a escalar al Cajón del Maipo. En principi la cita era a les 11 del matí, però com que en aquest viatge els plans són vius, vam acabar trobant-nos a les 12 a l'estació de metro de Ñuñoa, on ens van venir a buscar amb el cotxe. Cap a la una del migdia ja arribàvem al Manzano. Allà vam deixar el vehicle i vam començar a enfilar caminant uns 45 minuts de pujada fins a la zona on anant a escalar, sota un sol que ja escalfava de valent.

Un cop a la paret, feia respecte només de mirar-la. Primer va escalar la Fran per una paret on la gravetat jugava molt en contra, i després va ser el torn del Lucas per recuperar l'equipatge. Es notava d’una hora lluny que tots dos en sabien un munt i es movien per la roca com si res. Un cop netejada la via, ens van ensenyar una paret força vertical de tipus "escola", tot i que ja ens van avisar que no era precisament la més senzilla per a començar. En Pau havia escalat alguna vegada en algun rocòdrom, però mai en roca viva i no tenia gaire experiència; per a la Irene, directament, aquesta seria la seva primera vegada. Ens van equipar la ruta i en Pau va ser el primer a provar sort, aconseguint enfilar-se fins dalt de tot. Després va ser el torn de la Irene, que pujava amb bastants més dubtes i deia que no es veia capaç d'arribar enlloc. Entre tots la vam animar a provar-ho, recordant-li que no calia fer el cim per força i que, si no ho veia clar, la despenjàvem i avall. Així doncs, plena de coratge, va escalar-la com si ja en sabés d’abans. Cal dir, que tots dos vam poder coronar la paret; va ser una experiència divertidíssima.

Havent descarregat tota l'adrenalina, vam aprofitar per menjar alguna cosa ràpida per refer forces mentre la Fran i el Lucas anaven a provar un altre sector d'escalada. Quan ja s'havia fet fosc, vora les 20 h, vam començar a desfer el camí cap al cotxe. Ens va saber una mica de greu haver allargat tant; havíem comprat per preparar pizzes per sopar a casa amb l'Elisabet i en Fernando, i hi havia la possibilitat que vinguessin el seu fill amb la seva dona i la neta. Com que vam acabar tan tard, l'Elisabet es va haver d’encarregar de preparar-ho tot. Vam arribar a la casa cap a les 21 h, però vam poder compartir un sopar boníssim amb tots ells, tancant el dia entre rialles i anècdotes.

• Dia 122. Gestions abans de deixar Xile (29 de maig)

Ens vam llevar amb la calma, arrossegant encara el cansament de la roca del dia anterior. La idea inicial era fer via cap a l'Argentina, amb destinació a Mendoza, però com que el dia anterior se'ns havia fet tardíssim, finalment no vàrem gestionar res. Vam parlar amb l'Elisabet i, fent-nos un gran favor, ens va dir que no ens preocupéssim, que ens podíem quedar una nit més a casa seva. Amb aquesta tranquil·litat, ens vam posar mans a l'obra amb la gestió de l'allotjament a Mendoza. Vam llançar unes quantes sol·licituds a Couchsurfing i vam tenir una sort immensa: el David, de les primeres persones a qui havíem preguntat, ens va confirmar de seguida que ens acolliria a casa seva uns dies.

Amb l'allotjament tancat, només ens quedava resoldre el tema dels bitllets de bus. Ens havien dit que hi havia una empresa que era, de llarg, la més econòmica, però que funcionava a la vella escola i no tenia opció de venda en línia. Així doncs, ens va tocar desplaçar-nos fent un llarg passeig fins a l'estació, cosa que ens va anar de perles per a ubicar el lloc de sortida per a l'endemà i anar directes de dret. Vam aconseguir els passatges de la companyia O'higgins per 30.000 CLP cadascun (uns 30 €), amb sortida programada per a l'endemà a les 9:30 h del matí.

De tornada cap al barri, amb els deures fets i la sensació de tenir-ho tot sota control, vam decidir fer una parada tècnica en un bar que ens va fer el pes per prendre una cervesa ben freda i picar unes patates. Finalment, vam passar pel súper a comprar el dinar per al viatge en bus de l'endemà i vam tornar a casa a tancar definitivament les motxilles.

• Dia 123. El comiat de Xile i el "boliche" (30 de maig)

El dia començava amb un punt de nostàlgia. Vam compartir un últim esmorzar amb l'Elisabet i en Fernando abans de posar rumb definitiu cap a l'estació on agafaríem el bus cap a Mendoza. Aquesta vegada sí que tot apuntava que seria l'última que coincidiríem amb ells. No tenim paraules per a agrair l'enorme hospitalitat amb què ens varen tractar en tot moment, fent-nos sentir com a casa. Era el nostre comiat definitiu de Xile després de tants mesos recorrent els seus paisatges de punta a punta, cosa que ens afligia una mica. És un país que ens ha encantat de dalt a baix, ens hem sentit acollits en cada racó i ha estat un autèntic luxe de visitar.

Un cop dalt del bus, el paisatge es va encarregar de distreure'ns. El pas fronterer travessant els Andes és, senzillament, espectacular; les muntanyes immenses ens feien sentir ben petits. El viatge va anar rodat i cap a les 17:30 h ja voltàvem per la terminal de Mendoza. Des d'allà vam anar caminant cap a la casa del David, que ens quedava a uns 15 minuts de l'estació. En arribar, ens va rebre amb els braços oberts i ens va llançar una proposta de les que no es poden rebutjar: ens va convidar a sortir a la nit amb la seva cosina i unes amigues a un boliche (discoteca). Vam acceptar de cap, ja que feia mesos, pràcticament des d'Ushuaia, que no sortíem a cremar la nit.

Abans de sortir, però, tocava omplir l'estómac. El David es va oferir a fer-nos el sopar de bona gana, confessant-nos que li encantava i què tenia traça per cuinar. Vam anar a comprar quatre coses que faltaven i vam passar una estona magnífica xerrant a la cuina mentre ho preparàvem tot. Cal dir que el noi tenia tota la raó del món: el seu pastís de patata vegà estava de mort. Tot acompanyat d'un hummus i uns panets casolans. Després de sopar, ens vam dirigir cap al boliche. Tot i que la música no era exactament el nostre estil preferit, ens ho vam passar de conya ballant i compartint rialles. Cap a les 4 del matí vam decidir que ja era hora de fer la retirada.

• Dia 124. No vam fer res (31 de maig)

Aquest dia no passarà a la història com el més interessant o mogut del viatge, ja que ens va costar un munt aixecar-nos del llit i posar-nos en marxa després de la gresca de la nit anterior. Vam anar arrossegant els peus per la casa, endarrerint les hores fins que vam acabar dinant, ja ben entrada la tarda.

Quan el sol ja començava a afluixar i veient que havíem perdut gairebé tot el dia, vam treure una mica d'orgull i vam anar cap al centre de la ciutat a fer un tomb per estirar les cames. Vam anar passejant sense rumb fix fins a arribar a la "Plaza de la Independencia", el cor de Mendoza, on l'ambient dominical estava força animat.

Amb la gana rondant de nou, vam començar a buscar un lloc per a sopar que no ens costés un ull de la cara. Vam trobar una hamburgueseria amb una pinta estupenda que semblava econòmica i anunciava opcions veganes a la pissarra. La sorpresa va ser que, un cop asseguts i amb la carta a la mà, ni era tan barata ni tenien res vegà disponible. Vam acabar adaptant la combinació com vam poder per a poder sopar dignament. Amb la panxa plena, vam desfer el camí i ens en vam tornar cap a la casa a descansar.