Setmana 17: Descansem i reprenem la ruta

Vàrem fer un descans complet del 18 al 20 de maig.

• Dia 114. Ens acomiadem de Chiu Chiu (21 de maig)

La nostra estada a la Murtra arribava a la fi i ens tocava tornar a carregar les motxilles a l'esquena per seguir el nostre viatge. Vam passar el matí preparant l'equipatge i deixant-ho tot net. El nostre comiat el vam celebrar fent un asado amb un matrimoni amic d'en Pepe, la Lourdes i l'Elsa. El dinar va passar volant entre aperitius, converses animades i la bona carn (i verdures per la Irene) a la brasa. La veritat era que ens feia molta pena marxar; ens havíem sentit molt a gust i acollits per aquella gent que no coneixíem a penes vint dies enrere. Malgrat el caliu, sentíem que ja era el moment de reprendre la nostra ruta i deixar d'aprofitar-nos de la seva immensa hospitalitat.

Cap a les 17:10 h sortíem finalment cap a la terminal de busos acompanyats dels amics de Calama, que ens hi van apropar amb el cotxe per facilitar-nos el trasllat. Ens vam acomiadar de la Lourdes, el Pepe i l'Elsa desitjant-los que els anés tot genial i amb l'esperança secreta que en algun moment de la vida ens puguem retrobar. Així doncs, amb el cor una mica encongit, vam pujar al bus que ens portaria cap a la Serena, la nostra pròxima parada per anar a visitar el Valle de l'Elqui. Ens esperava un viatge nocturn llarguíssim, de vora 15 hores de carretera.

• Dia 115. Descobrint La Serena (22 de maig)

El sol tot just començava a escalfar els carrers de la Serena quan el nostre autobús va frenar a la terminal una mica abans de l'esperat, vora quarts de deu del matí. Ens vam dirigir directes cap a l'allotjament on ens quedaríem una nit, ja que havíem decidit fer una petita escala a la ciutat abans de continuar cap al Valle de l'Elqui. La idea era explorar una mica el centre i aprofitar per fer la compra d'aquests dies amb la previsió que aquí seria tot força més econòmic. Vam tenir la gran sort que ens van poder lliurar l'habitació abans d'hora perquè ja la tenien llesta. L'hostalatge era força senzillet i estava molt ben ubicat, i tot i que ens incloïa l'esmorzar, vam descobrir amb una mica de decepció que no tenia cuina per als hostes.

Un cop vam haver deixat les nostres coses, vam sortir a fer un tomb pel centre històric per pair el viatge. Vam visitar la Plaza de Armas, la catedral i ens vam desviar cap al museu arqueològic, que és completament gratuït i ens va semblar d'allò més interessant per conèixer una mica millor el passat dels "diaguitas", un poble indígena precolombí que habitava de forma independent aquestes valls, especialment reconegut pel seu gran domini de l'agricultura i una terrisseria decorada amb motius geomètrics molt rics i característics. Com a curiositat, el museu té exposat un moai original que va ser regalat pels mateixos habitants de Rapa Nui com a mostra d'agraïment pel primer vol històric de l'avió Manutara l'any 1951, el qual va connectar per primera vegada la Serena amb la remota illa de Pasqua. Després de la dosi d'història, vam passar per la Recova, una mena de mercat tradicional on el pis de sota està atapeït de souvenirs de tota mena i el pis de dalt compta com un bon grapat de restaurants.

Com que l'allotjament no disposava de cuina, ens va tocar buscar un lloc econòmic per dinar i vam topar amb el "108 Rincón Vegano". Va ser un encert total, ja que ens vam menjar dos "completos" (hot dog) i unes patates per compartir per tan sols 8.500 CLP. 

Amb la panxa plena, vam baixar caminant fins a la vora de l'aigua per admirar el Faro Monumental de la Serena, vam fer un passeig d'allò més agradable per l'avinguda del Mar gaudint de la brisa i vam tornar cap a l'hostal fent una parada tècnica pel supermercat.

Cap a les 20:00 h, vam sortir de nou a la cerca d'alguna cosa econòmica per sopar i vam acabar comprant un handroll, una forma de menjar sushi molt popular a Xile que consisteix en el rotlle sencer, arrebossat i sense tallar, de manera que es menja directament amb les mans com si fos un "burrito". Vam trobar un local on en feien de xampinyons per a la Irene, ens va costar 3.000 CLP per persona, i ens en vam anar a dormir d'hora, que estàvem força cansats d'haver passat la nit anterior dormint com vam poder al bus.

• Dia 116. Rumb al Valle del Elqui entre vinyes i tradició (23 de maig)

Abans les 8 del matí ja érem en peus per esmorzar de pressa i anar a la cerca de l'autobús que ens duria fins a Pisco Elqui, on passaríem dues nits. El transport passava cada uns 30 minuts i el recorregut el feien dues companyies diferents: "Sol del Elqui", que costava 4.500 CLP fins al poble, i una segona empresa que costava exactament el doble, uns 9.000 CLP, pel mateix trajecte.

Després de dues hores i mitja, vam arribar a Pisco Elqui, dirigint-nos directament cap a la cabanya que havíem reservat, a un molt bon preu, gràcies a la Valèria, que hi havia estat unes setmanes abans. Vam pagar 25.000 CLP (uns 25 €) per nit, davant les altres opcions que no baixaven dels 50.000 o 60.000 CLP. Un cop instal·lats, vam fer un tomet pel poble per situar-nos, visitant la fira d'artesans, la Plaza de Armas i la petita església, i vam tornar a la cabanya a preparar el dinar ràpidament.

A la tarda teníem pensat anar a Montegrande, el poble del costat. El bus costava 1.000 pesos, però com que no quedava gaire lluny, a uns 4 km de distància, vam decidir anar-hi caminant per gaudir del paisatge. El primer quilòmetre i mig es feia pel costat de la carretera, però comptava amb una bona vorera; després sí que havies d'anar directament per l'asfalt, tot i que els cotxes solien respectar força els vianants. 

Un cop al poble, vam veure la plaça, una petita fira d'artesans i l'església, i vam girar cua perquè volíem arribar a la pisquera Doña Josefa abans que tanqués per poder fer la visita guiada gratuïta que ofereixen. Vam fer tot el camí de tornada a peu i, un cop a la pisquera, ens van oferir un pisco sour de benvinguda (el còctel clàssic elaborat amb aiguardent de raïm, llimona i sucre) mentre esperàvem que acabés el torn anterior. El tour va durar una mitja hora en què ens van explicar tot el procés de creació del pisco, des de l'inici fins a l'embotellament, i finalment vam fer una degustació de quatre tipus diferents de pisco i un de vi dolç. En acabar, vam anar cap a la cabanya a preparar el sopar i anar a dormir.

• Dia 117. Autoestop d'altura i misticisme a la vall (24 de maig)

Els llençols se'ns enganxaven de mala manera i ens va costar força llevar-nos, però un cop ens vam posar en marxa vam decidir anar cap a Diaguitas, un poble pintoresc a prop de Vicuña. Vam baixar a la plaça del poble per mirar el transport, però com que el següent bus no sortia fins al cap d'una hora, vam optar per caminar cap a la sortida i provar de fer autoestop per estalviar temps i diners. Vam tenir moltíssima sort, ja que al cap de pocs minuts ens va parar l'Ernesto, un senyor interessantíssim que ens va explicar que vivia a Pisco per muntar una escola de muntanyisme. Era un home que en sabia un piló de muntanya i tenia molta experiència: ens va confessar que tenia quatre vuitmils fets sense oxigen, una fita que no està pas a l'abast de qualsevol. Entre xerrades i anècdotes el temps ens va passar volant i ens vam descuidar d'on havíem de baixar, així que ens va tocar desfer el camí caminant sota el sol que ja picava de valent.

Un cop ja a Diaguitas, vam fer un bon tomb pel poble i, cap a l'hora de dinar, sobre quarts de dues, ens vam dirigir cap a una comunitat Hare Krishna de la qual ens havien parlat, ja que els diumenges oferien menjar vegetarià gratuït als visitants. Allà vam visitar el temple i vam pujar per un petit caminet que tenien a la muntanya fins a dalt, des d'on es podia veure una panoràmica espectacular de tota la vall. Vam conèixer un noi australià que també estava visitant el recinte i, al cap d'una hora, ens van donar el dinar; el menjar era senzill però realment bo. 

Ens vam acomiadar agraint de tot cor el menjar i vam anar caminant cap a Vicuña, que quedava a uns 8 quilòmetres de distància, passant pel poble de Miraflores. En arribar a Vicuña, vam fer l'últim tomb pel centre històric i, al voltant de les 18:00 h, ja completament esgotats de tot el dia amunt i avall, vam decidir anar a l'estació a agafar el bus de tornada cap a Pisco, que ens va costar 3.000 CLP. Vam arribar a la cabanya amb les forces justes per sopar una mica i ens en vam anar a dormir de seguida.