Setmana 14: Explorant el desert.

• Dia 90. Llames, vicunyes i el cel de l'altiplà (27 d’abril)

Ens vam llevar i esmorzar de pressa perquè a les 8:20 h havíem d'estar en direcció a Socaire: havíem reservat per anar al salar d'Aguas Calientes, Piedras Rojas i les llacunes altiplàniques (15.000 CLP el pack). Havíem d'estar al poble una hora abans per fer el check-in. De camí, vam tenir la sort de veure un pastor amb les seves llames i ovelles en un oasi; eren les primeres llames que veiem en tot el viatge i ens vam quedar una estona bocabadats observant-les.

Un cop fet el check-in, vam pujar cap a Piedras Rojas, a uns 4.000 metres d'altura. Feia molt de vent i força fresca, però el paisatge era espectacular. El Salar d'Aguas Calientes té un color turquesa intens que contrasta amb les muntanyes del darrere que, tot i no estar nevades, continuaven sent precioses. 

Després vam passar per les llacunes altiplàniques (Miscanti i Miñique), que a diferència de les de San Pedro, tenien molta aigua. Pel camí vam poder observar vicunyes, que són més petites i delicades que els guanacs que havíem vist a la Patagònia.

De tornada vam passar pel Tròpic de Capricorn per fer la foto de rigor i vam anar a dinar a l'allotjament. A la tarda, en Pau es va quedar descansant, mentre que la Irene, la Valèria i l'Eva van aprofitar per fer un últim tomb pel poble. L'endemà tocava matinar per acabar de conèixer la zona i acomiadar San Pedro d'Atacama.

• Dia 91. La força de la terra i una cursa a 4.000 metres d'altura (28 d’abril)

Encara era fosc quan carregàvem el cotxe amb l'equipatge i deixàvem San Pedro d'Atacama. El nostre destí eren els Guèisers del Tatio, un camp geotèrmic situat a més de 4.200 metres d'altura. Generalment, es recomana estar allí per la sortida del sol, però nosaltres vam decidir sortir una mica més tard per no anar tan cansats, sabent que igualment veuríem les fumaroles.

Vora les 8:00 h ja havíem arribat. L'experiència fou impressionant: l'aigua subterrània entra en contacte amb les roques calentes pel magma i, a causa de la pressió i l'altitud (on l'aigua bull a uns 85 °C), surt disparada en forma de columnes de vapor i aigua bullent que poden arribar als 10 metres. Feia uns -3 °C, així que les fumaroles es veien immenses i el terra, ple de minerals i colors, semblava d'un altre món. La zona està molt ben delimitada per seguretat, ja que hi ha guèisers amb noms tan poc encoratjadors com "El Asesino".

Quan ja havíem acabat el recorregut i tornàvem cap al cotxe, vam veure una guineu petita a la qual li vam dedicar tot un reportatge fotogràfic. La Valèria i la Irene es van quedar més estona observant-la, perquè el petit animaló es dirigia cap a elles amb cautela. De sobte, la guineu va decidir atacar i elles dues van haver de sortir corrents. Ambdues van fer una bona cursa a 4.000 metres d'altura fins que un senyor la va espantar. Ens va explicar que mai s'ha de córrer davant un depredador, que el truc és aixecar els braços per fer-te gros i fer sorolls forts i contundents. Per sort, no va passar res i va quedar tot en una divertida anècdota; però si les arribava a mossegar, la vacuna de la ràbia hauria estat obligatòria.

D'allí vam posar rumb cap a Calama, fent dues parades pel camí. La carretera era preciosa, semblava el paisatge de Mart, amb muntanyes nevades a la llunyania. 

La primera parada va ser Caspana, un poble ramader molt autèntic a 3.600 metres, i després vam passar per San Francisco de Chiu Chiu. Allà vam visitar l'església més antiga de Xile, una joia de tova i cactus de l'època en què el territori era bolivià. Després de dinar un menú de 7.000 CLP, vam arribar a Calama per deixar la Valèria a l'estació de bus. Aquesta vegada, sí que semblava més definitiva, ja que no sabíem (ni sabem) quan tornaríem a coincidir amb ella.

Finalment, vam passar per l'aeroport a recollir una cantimplora que ens havíem deixat a Rapa Nui i que ens havien enviat; i ens vam dirigir cap a l'allotjament.

• Dia 92. Camí a Iquique (29 d’abril)

Ben aviat al matí ja estàvem en marxa direcció a Iquique, un viatge per carretera que ens portaria unes 6 h. La carretera, per sorpresa nostra, estava força bé excepte algunes zones on estaven fent obres. De fet, ens havien dit que en un tram de la carretera de la ruta 24 feien talls de les 12 fins a les 6 de la tarda, però en haver sortit aviat no ens afectava. 

Al llarg del camí vam observar alguns petròglifs inques en els turons, però era l'únic remarcable del trajecte, a part de la reserva nacional de la Pampa del Tamarugal. Aquest parc es va crear per protegir l'arbre "tamarugal", el qual gairebé s'extingeix durant l'auge de les mines salnitreres, ja que se n'usava la fusta. 

Vam arribar a Iquique a l'hora de dinar, i a la tarda vam fer un tomb per la ciutat. La part del centre era bonica, però tampoc res de l'altre món. Davant la inseguretat que ens transmetia la ciutat, vam decidir fer via i anar aviat a l'apartament per sopar i descansar.

• Dia 93. Memòries de salnitre i gegants al desert (30 d'abril)

Sota el sol del desert de Tarapacá, ens vam endinsar en un viatge al passat per conèixer les antigues salnitreres de Humberstone i Santa Laura. Res més arribar, vam tenir la sort de trobar un senyor que ens va oferir un "free tour" d'una hora per situar-nos en el context històric d'aquesta ciutat que va néixer el 1872 amb el nom de La Palma.

Mentre passejàvem entre els edificis, ens va explicar que el poble porta el nom de James "Santiago" Humberstone, un enginyer britànic que va revolucionar la indústria modernitzant la planta amb el "sistema Shanks" el 1894, un mètode molt més eficient per extreure el salnitre del calitx. El guia ens explicava que se'l recordava com un home generós i preocupat pel benestar dels treballadors, un fet poc habitual en aquella època de condicions gairebé d'esclavitud. El moment de màxima esplendor va arribar el 1934, quan després d'una forta crisi mundial i d'un terratrèmol que va ensorrar moltes salnitreres, l'estat va prendre el control a través de la COSATAN. En aquesta segona etapa, les condicions de vida van millorar una mica i es van construir equipaments com l'escola o el teatre.

Una de les coses que més ens va sorprendre fou l'arquitectura de les cases. Tot i la calor asfixiant de l'exterior, a dins s'hi estava d'allò més fresquet gràcies a l'ús de fusta de pi americà i a uns sostres altíssims que permetien circular l'aire, un disseny pensat exclusivament per sobreviure a l'aridesa del desert. Després del tour, vam fer un tomet pel nostre compte i ens vam aturar davant l'explicació de la massacre de l'Escola Santa Maria d'Iquique del 21 de desembre de 1907: milers de treballadors que demanaven millores salarials van ser massacrats pels militars, una taca negra en la història xilena que encara avui se sent molt viva a la regió.

Ben a prop d'allí ens esperava l'Oficina Santa Laura, que tot i ser de la mateixa època (fundada també el 1872), té un caire molt més industrial. Allà vam poder admirar la impressionant planta de lixiviació, una estructura gegantina de quatre pisos única al món, construïda gairebé totalment de fusta amb reforços metàl·lics. Veure aquells 18 "cachuchos" (estancs de ferro) on es cuinava el calitxe per obtenir el salnitre i el iode ens va ajudar a entendre la magnitud de la producció d'aquell "or blanc".

Per acabar d'arrodonir el dia, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap al Gegant d'Atacama. Tot i ser el geòglif antropomòrfic més gran del món, ens va fer gràcia comprovar que, des de la base del turó on està dibuixat, no s'acaba d'apreciar realment la seva immensitat; cal allunyar-se una mica per veure aquella figura mística que els antics atacamenys van traçar a la sorra.

Després vam tornar cap a l'allotjament d'Iquique per fer un últim tomb per la ciutat abans de tancar els ulls i descansar per a l'endemà.

• Dia 94. Ruta per la costa i silenci a l'altiplà (1 de maig)

Sense anar amb molta pressa, sortíem d'Iquique vora les 9 del matí, ja que ens esperaven unes quantes hores de carretera fins a arribar al nostre destí: Chiu Chiu. Aquest cop, vam decidir agafar la Ruta 1, que voreja tota la costa i la veritat és que el trajecte ens va semblar molt bonic; ens va sorprendre moltíssim trobar tanta platja verge, quilòmetres i quilòmetres de sorra sense ni una sola casa, tret de quatre poblets pesquers que anaven apareixent de tant en tant. Vam fer una parada estratègica a Tocopilla per dinar i, cap a les 16:00 h, ja érem a Calama.

Allà vam anar a fer el check-in amb l'Eva, la mare de la Irene, i un cop enllestit el tràmit, ens vam dirigir cap a Chiu Chiu, on ens quedaríem uns dies per recarregar les piles. Ens quedàvem a la Murtra Santa Maria del Silencio, un lloc especial on ens acollien la Lourdes, en Pepe i l'Elsa, uns amics dels pares d'en Pau. Tal com ens havien ofert uns dies abans, tot just arribar ens vam incorporar al taller de fotografia contemplativa que s'estava fent durant el cap de setmana.

Va ser el moment de l'adeu a l'Eva, que seguia el seu camí; i, després d'instal·lar-nos a les habitacions, ens vam sumar al grup. L'activitat consistia a caminar sentint la respiració, molt a poc a poc, i fer fotografies on ens incorporéssim nosaltres mateixos d'alguna manera: ja fos amb una ombra, un dit, una mà o un selfie. Després de sopar conjuntament amb tot el grup, vam fer una sessió per compartir les imatges i les sensacions de cadascú abans d'anar-nos-en a dormir, amb ganes de veure què ens oferiria el taller a l'endemà.

• Dia 95. El Puente del Diablo i tresors oblidats (2 de maig)

Ens vam llevar a les 8:30 h per esmorzar amb el grup i agafar forces per a la jornada. Un cop a punt, vam sortir amb tot el grup cap al Puente del Diablo, un indret realment bonic on el riu Loa ha anat erosionant la roca volcànica fins a crear un engorjat estret i profund que impressiona només de veure'l. Vam poder recórrer la zona i caminar fins a una part on el paisatge canviava completament: de sobte ens vam trobar amb uns salts d'aigua i una zona molt verda que contrastava fortament amb l'aridesa del desert que ens envoltava.

A la tarda ens vam dirigir cap a la Pukará de Chiu Chiu, un d'aquells llocs que, si no hagués estat perquè ens hi van portar, segurament ens hauria passat per alt tot i estar just al costat del poble. Es tracta d'una antiga fortalesa atacamenya precolombina on encara es poden recórrer les ruïnes i observar les "trojes", unes estructures de pedra que servien per emmagatzemar el gra i les provisions.

Ens va fer una mica de pena veure que un lloc amb tanta història fos tan desconegut i no se li donés la importància que mereix. Ens van explicar que hi havia hagut diversos intents de crear camins, posar plaques explicatives i muntar una caseta per a turistes, però que la iniciativa no havia acabat de quallar. Ja de tornada, vam passar pel poble per comprar quatre coses i, quan arribàvem a l'allotjament i la foscor ja ho cobria tot, vam tenir el regal de veure com sortia una lluna plena espectacular. Vam tancar el dia sopant i compartint les fotos de la jornada abans de retirar-nos a descansar.

• Dia 96. Tancament de taller (3 de maig)

Diumenge era l'últim dia del taller de fotografia i, després d'esmorzar, en Fernando (qui portava la batuta de l'activitat), va fer una xerrada de tancament on cadascú va poder compartir les seves opinions i les sensacions viscudes durant aquests dies de silenci i mirada atenta. Va ser un moment bonic per posar en comú el que havíem après.

Abans de dinar, la Irene va voler anar fins al cementiri del poble amb alguns del grup de fotografia. Era un dia especial on, la comunitat del poble, recordava als seus morts. Tothom portava flors i, al voltant d'una creu sobre un altar, anaven tirant vi i fulles de coca a les quatre cantonades com a ofrena a tots aquells que ja no hi són. Lo interessant va ser que, tot i estar allí en qualitat d'espectadors, la gent del poble va convidar aquells quatre forasters a formar part del ritual. La Irene, però, no va voler participar-hi, sentia que no era quelcom que li pertanyés. En acabar la cerimònia, els atacamenys van convidar-los a dinar amb ells, oferta que van haver de rebutjar perquè era l'últim dinar amb el grup.

Havent dinat, ja que algunes persones havien d'anar cap a l'aeroport de Calama, vam aprofitar que ens podien portar per passar pel supermercat. Havíem de carregar provisions per als pròxims dies i, ja de tornada, vam estar xerrant una bona estona amb la Lourdes per veure com ens podíem organitzar per col·laborar en les tasques del lloc i ajudar en tot el que necessitessin durant la nostra estada. Vam acabar el dia amb un sopar tranquil, posant ordre a les idees i preparats per a uns dies de calma absoluta.