Setmana 13: Entre la polinèsia i el desert

• Dia 83. Aterrant a l'illa dels Moais (20 d'abril)

Ben aviat al matí ja érem en peus organitzant el que seria el nostre equipatge pels quatre dies vinents. Anàvem a l'illa Rapa Nui, més coneguda com l'illa de Pasqua. Així doncs, per no pagar l'equipatge, vam deixar les nostres motxilles grans a casa l'Elisabet i ens vam dirigir cap a l'aeroport amb l'equipatge de mà permès.

Vora les 9 ja érem a l'aeroport, preparats per fer els tràmits necessaris per accedir a l'illa, ja que s'ha de passar una duana on has de demostrar que tens una reserva feta. A més, els turistes no poden anar-hi per més de trenta dies, i en el cas que tinguis algun conegut a l'illa, aquesta persona t'ha de redactar una carta convidant-te a visitar-lo. Sense reserva o sense invitació, per molt que tinguis el bitllet del vol, no pots pujar-hi.

L'avió era dels grans, dels que tenen dos passadissos i pantalla, a més entrava un àpat. El vol va durar unes 6 hores i vam aterrar a Rapa Nui cap a les tres de la tarda, hora local (dues hores menys que al continent). Ens van venir a buscar des de l'allotjament, posant-nos un collar de flors naturals (sí, com a Hawaii) i ens van portar a la cabanya. Un cop instal·lats, el noi que ens havia recollit a l'aeroport, ens va fer 5 cèntims de com funcionava l'illa: no es pot visitar gairebé res pel teu compte, s'ha de comprar l'entrada del parc nacional (caríssima) i t'has de pagar un guia rapa nui (caríssim també) per accedir als llocs.

Amb aquest primer tast del que seria la ruïna de les nostres butxaques, vam decidir anar a comprar l'entrada del parc i a valorar possibles opcions de guia. El bitllet ens va costar 95.000 CLP (uns 90 €), preu per als turistes internacionals; els xilens, però, paguen 40.000 CLP. Després de preguntar als diversos guies que es trobaven a fora del local on es comprava l'accés al parc, i vam decidir quedar-nos amb l'Emilio Hereveri, un senyor que des del principi ens va transmetre molta confiança i serietat. Gairebé tots ofereixen quatre opcions: el dia complet, el mig dia, la sortida del sol i les coves. L'Emilio ens va proporcionar un paquet complet que unificava aquestes quatre opcions per 105.000 CLP per persona. Sabem que és molt car, però de tots els que vam preguntar, va ser el que ens va oferir el preu més econòmic, i això que era un tour privat. Així doncs, havíem quedat amb ell pel dimecres a les 6:15 del matí.

Per intentar no pensar en els calerons que ens acabàvem de deixar, vam optar per anar a veure la posta de sol davant el mar, però malauradament estava massa ennuvolat. 

Seguidament, vam optar per anar a fer un beure amb l'Angelo, un xilè que fa nou anys que viu a l'illa i amb qui havíem contactat per CouchSurfing. El bar on ens va citar oferia un espectacle de música i ball polinesi, així que vam compartir una bona estona amb ell i els seus amics. A més, ens va convidar a anar l'endemà a un bar anomenat Hani Hani a veure un altre espectacle rapa nui, ja que hi tenia contactes. Cal destacar que els preus dels espectacles oscil·len entre els 35 i els 45 €, mentre que aquí només havíem de fer alguna consumició.

Després de passar una bona estona amb tota aquella gent, vam decidir retirar-nos per anar a sopar i a descansar.

• Dia 84. Snorkel i "piscoles" (21 d'abril)

Sense gens de pressa, ens vam llevar i ens vam posar a esmorzar tranquil·lament quan, els de la cabanya del costat, ens van venir a xerrar. Era una família que just marxava aquell dia i, com els havia sobrat menjar, van decidir compartir-lo amb nosaltres. Ens van explicar que havien estat uns deu dies a l'illa, i ens van recomanar que compréssim unes ulleres i féssim snorkel, ja que valia molt la pena. Van mostrar-nos vídeos d'ells nedant entre un mar de peixos de colors i tortugues. Els vam agrair molt el menjar i els consells, perquè per aquell dia no teníem tants plans.

Així doncs, un cop va finalitzar la conversa, ens vam dedicar a anar a Tahai, un dels pocs indrets que es pot visitar sense guia i on es troben diversos Moais, un dels quals és l'únic que té ulls de corall. És un lloc amb una aura especial a tocar d'Hanga Roa. El sol picava de valent i gairebé no hi havia ombres, així que vam tornar a l'allotjament a dinar ben protegits.

A la tarda, la idea era fer snorkel, així que un cop dinats, vam sortir a la cerca d'unes ulleres que no ens arruïnessin. Vam comprar-ne unes a un basar per uns 5 €, però com no sallaven, les vam retornar per, finalment, gastar-nos 18 € en unes altres. Ens vam dirigir cap a la platja de Poko Poko, que té una mena de piscina natural tancada per roques. Allà vam veure peixos verds al·lucinants, negres, i un de molt prim i llarg que semblava un fil (un peix corneta). En Pau fins i tot va veure una anguila groga.

Al vespre havíem tornat a quedar amb l'Angelo per fer unes birres i "piscoles" (pisco amb cola) a casa seva. Ens van explicar que hi ha una disputa eterna entre Xile i el Perú per l'origen del pisco, tot i que alguns xilens ja reconeixen que és peruà. Vam tastar un asado boníssim i vam acabar al bar Hani Hani veient l'espectacle. Ens ho vam passar tan bé que fins i tot ens vam animar a ballar nosaltres. Més tard del que ens hauria agradat, vam tornar cap a casa sense pensar gaire en què en unes poques hores, l'Emilio ens passava a recollir.

• Dia 85. Coneixent tota l'illa (22 d'abril)

Ens va costar Déu i ajuda llevar-nos, però a la porta de l'allotjament ja ens esperava l'Emilio, el nostre guia per a tot el dia. La primera parada va ser Ahu Tongariki, per esperar asseguts la sortida del sol: un moment preciós on la silueta dels quinze moais es dibuixava contra el cel. 

Després vam anar a la pedrera de Rano Raraku, el punt on es tallaven les escultures i on es troben la gran majoria de moais (segons ens van dir, uns 500 dels 1.000 que hi ha a l'illa). Era una passada passejar entre tantes estatues. L'Emilio ens va explicar que es tallaven directament a la roca i, un cop despresos de la muntanya, se'ls feien els acabats finals a l'esquena, les espatlles i les orelles.

Després vam visitar Akahanga, on vam poder veure una representació de com eren les viles amb les seves Hare Vaka (casa-bot). Són unes construccions molt característiques amb forma de barca capgirada, fetes amb una estructura de fusta coberta de palla o canyes. Ens va explicar que les portes eren molt baixetes per evitar emboscades: en cas d'atac, obligaven l'enemic a entrar d'un en un i ajupits, fent-los molt més vulnerables. També vam veure els galliners fets de pedra, amb un parell de portes perquè les gallines entressin i sortissin lliurement, i una cova natural que tapaven deixant només una petita obertura per entrar a grapes, servint així per conservar el fred i mantenir el menjar en bon estat més temps.

Tot seguit vam passar per Vaihu, l'indret on es poden observar Moais que van ser enderrocats durant els conflictes interns de l'illa, quedant escampats per terra. Després vam pujar a Orongo, on ens feia la fascinant competició de l'"Home-Ocell" (Tangata Manu). En aquest mateix lloc hi havia un Moai molt especial fet de basalt, el més ben conservat i l'únic que fou esculpit durant l'etapa de la competició, essent aquest l'últim Moai. Avui en dia, per a sorpresa de ningú, aquest es troba al Museu Britànic. També vam veure més Hare Vaka, però en aquest cas fetes de pedra, ja que eren refugis temporals que només s'utilitzaven un cop l'any per a la competició i no es podien cuidar tant com les de fusta. Allà mateix vam contemplar el cràter del volcà inactiu Rano Kao, que, amb el temps, s'ha omplert d'aigua formant una llacuna natural tancada per les parets del volcà.

El dia va seguir per Ana Kakenga, unes coves formades de manera natural que tenen un parell de "finestres" obertes a la roca que donen directament al mar, i vam visitar també Ana Te Pora i Ana Te Pahu, dues coves més que, a diferència de l'anterior, són tancades i no tenen sortida a l'exterior, servint antigament com a refugi i protecció. 

Després vam anar a Ahu Akivi, una altra plataforma on els moais, curiosament, miren cap al mar, cap a la seva terra natal. D'allí vam anar a Puna Pau, la pedrera on s'extreia la pedra volcànica vermella per fer els Pukaos, que són els monyos o tocats que portaven alguns Moais al cap.

La ruta va finalitzar la platja d'Anakena, on vam veure l'última plataforma de Moais i vam aprofitar per fer un bany abans de tornar corrents a la cabanya per a veure la posta de sol. Malauradament, un altre cop estava ennuvolat.

La veritat és que vam quedar molt contents amb el tour, l'Emilio ho havia fet molt bé. A més a més, va contestar totes i cada una de les preguntes que havia fet la Irene (que no eren poques). Tanmateix, si haguéssim de tornar-hi, potser ho faríem diferent: llogaríem un cotxe per visitar pel nostre compte els punts que es veuen bé des de l'entrada (com Tongariki, Akahanga, Vaihu i Anakena) i contractaríem un guia només per als llocs on sí que és necessari entrar o que queden més lluny, com Rano Raraku, Orongo, les coves, Ahu Akivi i Puna Pau.

Per acabar d'arrodonir el dia, vam anar a un restaurant per a provar el cebiche fet amb peix local, ja que havia estat el desig d'aquells dies de la mare de la Irene. Imagineu si va resultar ser bo aquest plat que, fins i tot a en Pau, a qui no li sol agradar el peix, va gaudir del sabor.

• Dia 86. Un Sant Jordi sense llibres i entre tortugues (23 d'abril)

Sant Jordi fora de Catalunya no se sent Sant Jordi, i menys estant en una illa on no es troben ni roses ni llibres. Així i tot, no ens queixem pas de l'experiència. Per aprofitar el nostre últim dia a Rapa Nui, volíem anar a la platja per intentar nedar entre tortugues. Primer, vam localitzar-les, però estaven en una zona on no es permetia el bany. Seguidament, vam anar a la platja del costat, anomenada Pea, la qual es troba protegida per una muralla de roques que calma les aigües.

Tot i la poca esperança del Pau per nedar entre tortugues en aquella zona, just quan ja érem a fora assecant-nos, una tortuga jugava per la zona, ben a prop de la riba. Malauradament, no podíem permetre tornar a entrar a l'aigua, ja que no volíem pujar a l'avió amb tot humit. Així que vam decidir pensar que ens havia vingut a acomiadar.

El vol era a primera hora de la tarda, i ens va deixar a Santiago vora les 9 del vespre, on l'Elisabet ens va tornar a acollir amb un bon sopar. Vam passar una agradable estona mentre compartíem amb ella les nostres batalletes de Rapa Nui.

En acabar, tocava deixar-ho tot llest per a l'endemà, ja que tornàvem a volar, aquesta vegada cap al nord.

• Dia 87. Arribem al desert d’Atacama (24 d'abril)

A les 7 del matí ja estàvem rumb a l'aeroport per volar cap a Calama. Però abans de marxar, vam tenir un moment de comiat amb l'Elisabet. No volíem marxar sense agrair-li tot el que havia fet per nosaltres: ens havíem sentit com a casa des del primer segon. L'Elisabet és una persona extraordinària, alegre, acollidora i d'allò més agradable; ens hem sentit realment privilegiats de poder compartir aquests dies amb ella.

Un cop a Calama, ens vam retrobar amb la Valèria, la nostra amiga italiana, i vam recollir el cotxe de lloguer, el qual gaudiríem vuit dies per uns 240 €. Abans de dirigir-nos cap a San Pedro de Atacama, vam ser previsors imaginant que allí seria tot més car, i vam passar pel supermercat més econòmic de Xile, el Líder, per carregar provisions. De camí al súper, es va encendre la llum de revisió al cotxe, així que en acabar la compra, vam optar per tornar a l'aeroport. Per sort, l'empresa de lloguer ens va confirmar que només era el manteniment rutinari i que podíem fer 5.000 km sense patir.

Vam arribar a San Pedro d'Atacama cap a les dues de la tarda i, després de dinar tard, vam intentar anar al Valle de Marte. Com que ja era tard per pagar l'entrada i no ho hauríem pogut veure tot , vam decidir deixar-ho per un altre dia i anar cap al Magic Bus per veure la posta de sol.

En aquest indret, es troba un autobús abandonat enmig del desert que ofereix una imatge ben curiosa, com si hagués caigut d'un altre món, entre el sorral i els sots del camí. Un cop se'ns havia fet fosc, vam tornar cap a la casa per a sopar i organitzar les rutes dels dies vinents pel desert.

• Dia 88. Descobrim els llacs salats del desert (25 d’abril)

Ens vam llevar ben d'hora per aprofitar el dia al màxim. Volíem ser a l'entrada de la Laguna Tebinquiche i els Ojos del Salar a les 8:00 h en punt, que era quan crèiem que començaven a treballar. Per desgràcia, en arribar-hi i trobar-nos la tanca tancada: fins a les 9:30 h no obrien. Com que el lloc ens quedava a uns 40 minuts de l’allotjament, vam decidir que el millor era esperar-nos allà mateix fins que aixequessin la tanca.

L'entrada ens va costar 6.000 CLP (uns 6 €) i el primer que vam visitar van ser els Ojos del Salar. Són dos pous d'aigua dolça, profunds i circulars, que s'han format pel col·lapse de la capa de sal que cobreix l'aigua subterrània, com si fossin cenotes enmig del desert. Allà vam veure alguns aneguets banyant-se i l'aigua reflectia el cel, cosa que ens va permetre fer unes fotos ben boniques, tot i que tampoc ens va semblar res de l'altre món.

D'allí vam anar cap a la Laguna Tebinquiche, però hem de dir que no ens va deixar pas bocabadats. Per l'època de l'any, la llacuna era majoritàriament una crosta de sal, amb només alguns trossos d'aigua que feien de mirall; creiem que si hagués estat tota inundada reflectint la serralada, hauria estat molt més espectacular. Tot i això, el lloc és interessantíssim pels estromatòlits: uns microorganismes que només es troben en cinc punts de tot el món. Són autèntics fòssils vivents, responsables de la creació de l'oxigen a l'atmosfera i, per tant, de la capa d'ozó fa milions d'anys.

Després vam fer via cap a la Laguna Cejar i Piedra (15.000 CLP), amb entrada reservada prèviament per la web. A la Laguna Piedra ens vam poder banyar i és increïble com flotes sense cap esforç per la salinitat. L'aigua era ben freda, així que la reserva de les 11:00 h ens va anar perfecta per aprofitar la calor del sol. Com que el circuit és circular, en acabar vam arribar de nou a l'entrada, on hi ha les dutxes i els vestidors per treure's la sal de sobre.

Havent dinat, vam descansar una estona a casa per evitar la solana i, a la tarda, vam anar al Valle de Marte (3.500 CLP amb carnet d'estudiant). Vam caminar una horeta fins al mirador, veient la gent que feia sandboarding a les dunes, i vam gaudir d'una posta de sol amb uns colors preciosos i uns mates.

• Dia 89. Un aniversari entre pedres amb història (26 d’abril)

Sense la pressió del dia anterior, ens vam llevar amb tota la calma del món. El pla al matí era aprofitar a passejar per San Pedro de Atacama, curiosejant les botigues d'artesania i visitant l'església amb el seu sostre de fusta de cactus.

Comptant que era diumenge, esperàvem que hi hagués un mercat per comprar les verdures més econòmiques, així que ens vam posar a la cerca del camió. Finalment, no el vam trobar, però ens vam allunyar tant del centre turístic, que vam poder gaudir d'unes fruites i verdures a cost local. Per dinar, vam celebrar l'aniversari de l'Eva, la mare de la Irene, en un restaurant local amb un menú per 7.000 pesos. L'Eva ens va voler convidar a tots tres, cosa que li agraïm molt.

Havent dinat, vam tornar a casa a descansar una mica i, cap a les 16:00 h, vam posar-nos en marxa cap a la Pukará de Quitor (3.500 CLP l'entrada d'estudiant). Aquesta fortificació defensiva del segle XII té la particularitat que, de lluny, no sembla pas una fortalesa per com està integrada en el turó. Malauradament, des de fa cinc anys, no es pot caminar per dins de les ruïnes per preservar-les, així que vam seguir el camí per una senda exterior que permetia observar la construcció.

Sortint del lloc, ens vam aturar a xerrar amb un dels treballadors, el qual ens va explicar que no es fan estudis nous per falta de finançament. Ens va parlar de la resistència dels atacamenys contra els espanyols i del significat dels triangles que vèiem als murs: eren representacions del seu déu volcà, el Licancabur. El nom ve de Lickan (pueblo, país) i Ckabur (montaña), és a dir, la "muntanya del poble".

De tornada cap a casa, vam aprofitar per comprar carn per la graellada de celebració que volíem fer. A més, havíem comprat d'amagat uns dolços i unes espelmes per cantar-li "anys i anys". Un aniversari no és un aniversari si no es bufen les espelmes.