Setmana 5: Argentina

• Dia 27. No arribem al destí que voliem (23 febrer)

Deixàvem la casa de la Mariana cap a les 8:30 h per agafar un bus amb direcció cap a Rada Tilly per baixar a la sortida de la Ruta 3, on començaríem a fer autoestop. La intenció era arribar a "Puerto San Julián", a 427 km. Després d'unes 2 h d’autoestop, ens va agafar un senyor que anava cap a Caleta Olivia. Aquest tram no va ser tan monòton com és el paisatge patagònic, sinó que en anar vora el mar, es veien bonics penya-segats. De fet, el conductor ens va explicar que si ens fixàvem en l’aigua, podíem veure com les balenes expulsaven l’aigua. 

Un cop érem a Caleta Olívia, ens vàrem tornar a col·locar en ruta per poder continuar amb el nostre trajecte. Ens va costar força temps que ens agafés algú, unes llarguíssimes tres hores en què el sol pegava amb ganes. Va ser vora les 16 h que en Lucio ens va recollir, tot i que malauradament tampoc anava fins al nostre destí final, ens oferia deixar-nos a Fitz Roy. Aquest senyor, ens va explicar que havia deixat a la seva filla a Comodoro Rivadavia perquè començava la universitat i que estava realment molt trist, ja que era la primera vegada que es separaven. 

En entrar a Fitz Roy, la policia ens va parar per demanar-li la documentació a en Pau, perquè estaven buscant un noi que viatjava a dedo des d’on nosaltres veníem. Fou llavors quan, amb més motiu, veiem difícil que algú ens recollís en aquell poblet en mig del no-res de la Ruta 3. Vam provar de preguntar-li a la gent si anaven cap a Puerto San Julián, una missió que no va tenir gaire èxit. 

Exhaust ja de tot el dia, i amb el dit gros ben amunt vora la carretera, ho intentàvem una última vegada. Malauradament, el temps no tenia el mateix pla per nosaltres: de sobte es va girar el famós vent patagònic que feia dies que sentíem anomenar, juntament amb xàfecs que ens farien difícil arribar al destí que volíem. Tan difícil ho vam veure, que ens vam rendir i abans que pagar allotjament allí on érem, vam acabar comprant dos bitllets d’autobús nocturn per anar directament a Río Gallegos. 

Com si el temps ens hagués volgut negar que viatgéssim "a dit" aquell dia, un cop ja teníem el transport comprat, va deixar de ploure fort i el cel ens va regalar un perfecte arc de sant Martí. Només quedava acceptar la nostra derrota per aquell dia, i anar a sopar per fer temps fins a les 23:30 h, quan passava el nostre autobús cap al sud.

• Dies 28-33. Río Gallegos (24 febrer - 1 març)

El 24 de febrer, ben aviat al matí, arribàvem a Río Gallegos. En aquest mateix autocar anava la Valèria, l’amiga italiana que havíem fet a Puerto Madryn, ja que l’havíem posat en contacte amb la Yoli perquè aquesta última l’allotgés. Així doncs, l’alegria de la Yoli ens esperava just en baixar de l’autobús, perquè ella estava molt emocionada (ella normalment és pura energia) en veure’ns. De fet, ens va estar gravant les nostres cares de son. Allí també estava l’Alfredo, qui, juntament amb la Marcela, ens estarien acollint aquells dies. 

Realment aquells dies no vam fer gaire, vam aprofitar a descansar, posar rentadores, i agafar forces per al següent destí del viatge. 

Altrament, vam estar visitant diverses coses de la ciutat:

• El 25 de febrer l’Alfredo i la Marcela ens van portar en cotxe a veure diferents el port i diferents barris. A més, vam anar a visitar el centre d’interpretació ambiental, on ens van explicar sobre la fauna i la flora que tenia la ciutat.

• El 26 visitem el museu Maria Auxiliadora, on ens van explicar com funcionava el col·legi original i què es feia exactament a cada sala: des de les classes de costura i música fins a la vida quotidiana de les internes. Seguidament, vam aprofitar per anar al Museu del Ferrocarril, el qual és gestionat per l'associació amigos del ferrocarril. La història de la ciutat està íntimament lligada al carbó: el tren transportava aquest mineral des de les mines de Río Turbio fins al port de Río Gallegos per ser exportat. 

• El 27 vam anar a conèixer la Casa Parisi, edifici que alberga el Museu dels Pioners. Aquesta construcció del 1897 és la casa més antiga de la ciutat, amb la característica estructura de fusta i xapa. Després, l’Alfredo ens va portar al cementiri, on vam veure el mausoleu de Néstor Kirchner, qui va passar de ser alcalde de la ciutat i governador de la província a ocupar la presidència de la nació el 2003.

• El dissabte 28 l’Alfredo ens va portar a Punta Loyola, que és el punt on el riu Gallegos desemboca a l’Atlàntic, a més s’hi troba l’impressionant vaixell encallat Marjory Glen. Aquest venia d’Anglaterra carregat de carbó (abans que trobessin el carbó de Río Turbio), però malauradament es va incendiar i es va quedar clavat. Durant la Guerra de les Malvines. Els pilots argentins, per atacar els vaixells britànics sense que els detectessin els radars, havien de volar arran de l'aigua, a uns 5 metres només. Així doncs, feien servir el Marjory Glen per practicar el tir, deixant un vaixell ple de forats.  

Més enllà dels atractius turístics de la ciutat, també cal esmentar que el divendres l’Alfredo va preparar el corder patagònic, molt típic en la zona. Destaca per la tendresa de la carn, ja que el corder camina molt pels prats de la Patagònia. També vam poder gaudir el dissabte d’un concert de tango, cosa que encara no havíem fet en les dues setmanes que portàvem a l’Argentina. 

Només ens queda agrair la bona acollida que vam tenir per part d’aquest bonic matrimoni, que ens va fer sentir com a casa, ens van fer de guies turístics i ens varen preparar deliciosos plats. Esperem realment no haver estat una molèstia i que ells també hagin gaudit de la nostra presència, tal com vam fer nosaltres amb ells.