Setmana 2: Uruguay

• Dia 6. Punta Rubia i la Pedrera (2 febrer)

Si us som sincers, la nostra intenció no era anar a Punta Rubia, sinó al poble del costat, el qual era més gran, que es diu La Pedrera. Va ser en buscar la direcció de l’hostal que vam veure que no es trobava ben bé allí. Així que el lloc ens va pillar totalment de sorpresa. 

Així i tot, ens alegrem d'haver acabat on vam acabar, ja que la situació era força còmica: un espai gairebé desert, l’hostal on ens quedàvem estava fet de contenidors i fusta, els espais públics vestits amb pintures místiques i psicodèliques… 

Com no hi havia res millor a fer durant les hores de Sol que anar a la platja, vam aprofitar a anar caminant fins a la Pedrera per la banda de la platja, parant de tant en tant per banyar-nos. Realment a l’Uruguai, el sol pega molt fort pel forat de la capa d’ozó, i s’arriba a fer inviable estar al carrer durant el dia. 

La Pedrera, realment tampoc ens va semblar que fos bonic, més enllà de la platja. Era el típic poble on la gent va de vacances per banyar-se al mar. Punta Rubia ens semblava més autèntic, més original, però tenia menys ombra. Després de dinar, vam optar per tornar a l’hostal, on ens esperava una tarda musical: una parella de músics que també s’hi allotjava, van fer un concert que es va allargar fins a la nit.

• Dia 7 i 8. Cabo Polonio (3 i 4 febrer)

Després de dues nits entre quatre parets metàl·liques que no aïllaven gaire, canviàvem de destí. Ens vam moure fins a Cabo Polonio, un lloc que tothom ens havia dit que ens encantaria, i així va ser. 

Cabo Polonio és un poble que està allunyat de tot, dins d’una reserva natural. Per arribar-hi, travesses l’espai natural amb un gran camió 4x4 estil de safari, no hi poden accedir cotxes particulars ni autobusos. L’entrada al lloc, ja és èpica. El poble és realment bonic i original. 

Les dues nits que vàrem passar les vam fer en hostals diferents, ja que primer només anàvem a fer una nit i en voler reservar la segona, els preus ja havien canviat i vam optar per l’opció més barata. 

El primer lloc on vam dormir, el Viejo Lobo, estava molt a prop de la platja i l’ambient era el que s’espera d’un lloc així: ple de gent jove amb ganes de socialitzar i compartir experiències de viatge. El segon, però, tot i tenir un nom similar, Lobo Hostel Bar, no hi tenia res a veure: l’espai compartit era brut i insuficient per tota la gent que hi havia. 

Realment no us podem explicar gaire d’aquests dos dies, ja que vàrem llegir molt, anàvem a la platja mentre estava núvol i a la que baixava el sol ens movíem cap a la lobería (on hi ha llops de mar), prop del far, per veure la posta de sol. 

Sincerament, és el lloc perfecte per desconnectar, a nosaltres ens va encantar i és un lloc que repetiríem, la pròxima vegada, però, amb un para-sol i ben carregats de menjar (allí és força car comprar) per passar-hi 3 o 4 dies.

• Dia 9. Punta del Diablo (5 febrer)

Sense voler-ho gaire, tocava acomiadar-se de Cabo Polonio per anar a Punta del Diablo, destí que també ens va acabar agradant molt. Aquest és un poble pesquer amb molt d’encant que queda a tocar del Brasil. 

El lloc on dormíem es trobava lluny del centre, i, si us som francs, feia una mica de por des de fora. Rancho Lagarto és una casa que havia estat construïda amb materials reciclats per un senyor i per la seva filla, de fet va ser ella qui ens va donar la benvinguda.

De la localitat, hi destaca la Playa de los Pescadores amb les barques de pesca de colors vius o la fira d’artesans, que s’allarga fins al carrer principal, on les diferents paradetes t’ofereixen una gran varietat d’artesanies. A més, els carrers es vesteixen amb les típiques cabanyes de la zona, de dues plantes i sostre a dues aigües de quincha (palla). 

• Dia 10 i 11. Colonia Valdense (6 i 7 de febrer)

Els nostres dies per la costa uruguaiana de l’atlàntic s’havien acabat i tocava tornar a la costa rioplatense. Després de menjar l’esmorzar inclòs del Rancho Lagarto, preparat aquell mateix matí per l’amo, vam anar a buscar l’autobús que ens portaria a Montevideo, per fer transbord i acabar a Colonia Valdense, on ens esperava la Yvonne. 

Aquesta ciutat es va formar a mitjan segle XIX per un grapat de famílies del Piemont, les quals varen haver de fugir de la zona italiana a causa del moviment religiós que seguien. Als seguidors d’aquest corrent se’ls coneix com a Valdenses. 

No és un lloc turístic, ni que valgui gaire la pena visitar, així que, ja que la Yvonne tenia una casa preciosa amb un gran pati, vam aprofitar a descansar i a posar rentadores. A més, ella ens va "mimar" molt, portant-nos a sopar el primer dia a una pizzeria i el segon a un restaurant vora la platja. Van ser dos dies que vam gaudir molt de la companyia de la Yvonne, amb converses agradables i infusions que es van allargar fins a la mitjanit. 

Parlant-ho després entre nosaltres, realment ens hauria agradat quedar-nos més temps, però havíem de marxar perquè a Carmelo ens hi esperaven el Flaco i la Rosa, i en Mario i l’Hevelink.

• Dia 12. Arribada a les arrels (8 febrer) 

Ens acomiadàvem de la Yvonne i de Colonia Valdense vora les 9. El nostre destí era el poble natal del meu pare: Carmelo. Allí ens rebia, com no ens ha rebut mai, en Flaco, un amic molt proper de la família. La particularitat? Doncs que va aparèixer amb un Chevrolet Master Deluxe Coupé del 1940.

A partir d’aquest dia, em permetreu que us parli en primera persona del singular, ja que visitar el poble on va néixer i on es va criar el meu pare, no ha estat igual pels dos. 

Carmelo és una petita ciutat que se situa a tocar del Riu de la Plata, la qual s’havia creat al segle XVIII per rebre els esclaus africans que posteriorment es vendrien per Montevideo o Buenos Aires. L’arquitectura que s’hi veu és clarament colonial, és com passejar per l’Espanya del segle XIX. A parer meu, això li dona un cert encant. 

No vam fer res fins al vespre, que vam anar a sopar a casa en Mario, un amic de la infància del meu pare, i la seva dona. Allí ens esperaven el seu fill i la seva parella, la Carla, a qui jo ja conec de fa molts anys: la Carla i la seva família, havien viscut molts anys a Lleida, i les famílies eren molt amigues. Tinc incomptables records amb ells, els quals vam estar revivint durant la nit.