Setmana 12. Pucón i Santiago

• Dia 76. Arribada a Pucón i "discussió" amb els francesos (13 d'abril)

Amb tota la calma del món ens vam llevar i esmorzar, a més d'avançar amb el blog, que ja començava a quedar-nos enrere. El nostre autocar cap a Pucón sortia a les 11:50 h, així que una estona abans, vam anar cap a l'escola d'en Luis per retornar-li les claus de casa, acomiadar-nos i donar-li les gràcies l'hospitalitat i per totes les preguntes (que no eren poques) que ens havia respost sobre la cultura maputxe.

Un cop a Pucón, ens vam dirigir cap a l'allotjament, un lloc que regentaven uns francesos i on vam tenir una petita picabaralla amb els amos. Ens van dir que, si pagàvem amb pesos xilens (moneda local), ens havien de cobrar el 19% d'IVA. Fins ara no ens havia passat en cap lloc, però després de revisar-ho, vam veure que la normativa xilena realment diu que els estrangers estan exempts de l'IVA només si paguen en moneda estrangera (dòlars) o amb targeta internacional. Ells només acceptaven dòlars en efectiu i, de fet, a la reserva posava que les taxes estaven incloses. Després de defensar amb dents i ungles (com a catalans, ens mereixem la fama que tenim), que el que marcava a l'aplicació de la reserva era amb l'IVA inclòs, van acabar acceptant-nos la quantitat sense els impostos. L'acord va quedar en què ells farien veure que els havíem pagat en dòlars. Cal esmentar, també, que tot i que en algun moment les veus es van alçar, ambdues parts ens vam acabar disculpant pel tracte donat.

A la tarda, vam sortir a explorar el poble. Teníem la idea d'anar a una cascada a uns 8 km, però abans vam passar per diverses agències d'aventura per fer ràfting, ja que l'endemà donaven pluja i no volíem desaprofitar el dia. Per fer l'activitat, teníem un pressupost màxim d'uns 30 €, els quals teníem la intenció de negociar. Ràpidament, vam veure que, tot i ser temporada baixa, els preus rondaven els 40 € per persona. El millor que vam aconseguir van ser 35 €, i ni tan sols ens garantien l'activitat si no arribàvem al mínim de 4 persones. Com que se'ns va fer tard buscant preus, vam descartar la cascada i vam anar cap al mirador de la Poza. Des d'allà, vam tenir la sort de veure el volcà Villarrica completament imponent, sense cap núvol que el tapés (al contrari que a Puerto Varas).

Abans de tornar, vam passar per la botiga de muntanya Doite per buscar un protector de pluja per a la motxilla de la Irene i allà vam coincidir amb un pare i una filla catalans. Vam estar una bona estona xerrant i els vam proposar de fer pinya per negociar el ràfting de l'endemà i intentar treure l'activitat pel preu que volíem. Malauradament, tot i mostrar interès al principi, finalment van baixar del carro.

• Dia 77. Pluja i gestions a Pucón (14 d'abril)

Tal com deien les previsions, durant tot el matí va ploure amb ganes, així que ens vam quedar a l'allotjament descansant, tancant la planificació dels pròxims dies i posant-nos al dia amb el blog.

A la tarda, quan la pluja es va calmar, vam anar cap al centre per deixar enllestida la logística del viatge cap a Santiago. Vam comprar els bitllets per a l'autobús nocturn de l'endemà, a uns 15 € per cap, i vam preguntar per la custòdia de les motxilles, ja que no volíem demanar-ho als de l'allotjament.

Vam tancar el dia fent un volt per una fira d'artesans, comprant al supermercat i enllestint-ho tot per a l'endemà.

• Dia 78. Curarrehue i l'essència maputxe (15 d'abril)

En el nostre últim dia a Pucón, la intenció era fer el trekking al Santuari "El Cañi", una ruta exigent que, segons diuen, et permet veure els set volcans de la zona: el Villarrica, el Quetrupillán, el Lanín, el Llaima, el Tolhuaca, el Lonquimay i el Mocho-Choshuenco. Malauradament, amb la pluja del dia anterior, a la Irene no li feia gràcia fer una ruta complicada plena de fang.

El pla B era anar cap a un poble del costat, Curarrehue, on es troba l'aldea intercultural Trawupeyum, un espai de trobada de la comunitat maputxe. Per desgràcia, quan ens vam presentar al lloc, es trobaven reunits i no ens van poder fer una visita explicativa, però vam visitar el museu pel nostre compte. En anar en temporada baixa, ens vam trobar amb un poble petit i tranquil. Vam acabar xerrant amb una local, una dona que estava treballant a la Cooperativa Zomo Ngen a la qual li vam comprar un parell de "sopaillas". Ella ens va explicar que a l'estiu està ple de turistes que busquen els espais naturals que ofereix la zona. A més, ens va ensenyar unes peces de ceràmica maputxe, les quals s'havien trobat en punts arqueològics de l'àrea.

De tornada a Pucón, vam anar a dinar a la riba del llac, amb vista al volcà. Teníem la intenció d'anar a la cascada El Claro a la tarda, però novament se'ns va tirar el temps a sobre i ens vam acabar quedant pel centre fins a l'hora de l'autobús. Vam deixar Pucón amb la sensació que podríem haver gaudit moltíssim de la zona si el temps ens ho hagués permès, però quedar-se més dies era inútil, ja que donava previsió de pluja per la resta de la setmana. A més, costés el que costés, el 18 com a màxim, havíem de ser a Santiago de Xile.

• Dia 79. Arribada a Santiago de Xile (16 d'abril)

Vora les 7 del matí arribàvem a l'estació de Santiago de Xile, després d'haver passat la nit sobre rodes. Tot i el cansament, per no haver passat una nit molt còmoda, sabíem que en arribar a destí tindríem una recompensa: ens esperaven l'Elisabet i en Fernando amb l'esmorzar llest. L'Elisabet és una amiga dels pares d'en Pau, la qual viu a la capital xilena des de fa temps.

Per arribar a casa seva, vam haver de passar per un escenari que feia molt que no vivíem: agafar el metro a hora punta. Realment, fou una experiència horrible que, obviant que anàvem carregadíssims amb les nostres motxilles, ens va transportar a la nostra vida rutinària a Barcelona.

Un cop ens havíem instal·lat i havíem esmorzat amb els nostres amfitrions, vam acompanyar l'Elisabet a una reunió en una casa colonial antiga que s'està restaurant. Va ser una visita molt interessant que ens va permetre veure com eren aquest tipus d'habitatges: cases senyorials de dues o tres plantes que compten amb un pati intern a través del qual s'organitzen la resta de dependències. Un dels nois que estava allí de voluntari, ens va explicar com era aquest procés de rehabilitació de l'espai, el qual està destinat a ser un lloc de pregària i acollida.

Al migdia vam visitar el Museu d'Art Precolombí. L'entrada val 12.000 pesos, 5.000 pels estudiants. Per sort, encara conservem els nostres de quan estudiàvem i vam poder usar-los. El museu és una passada, tot i que en alguns moments ens ha costat una mica situar-nos cronològicament, ja que abasta moltes cultures i zones diferents. Així i tot, és una visita totalment recomanable.

Vam acabar el dia dinant a casa i prenent-nos la tarda amb calma, fent un volt curt pel barri i comprant quatre coses per sopar.

• Dia 80. Una pausa necessària i la memòria de Xile (17 d'abril)

No ens va despertar cap alarma i vam aprofitar a esmorzar sense cap mena de pressa. El matí va passar de pressa entre una bona dutxa i netejar la roba, aprofitant que teníem rentadora. Vam fer una visita ràpida al supermercat per comprar el dinar, i vam compartir una estona agradable amb en Fernando, que ens explicava dades interessants sobre el Desert d'Atacama.

A la tarda ens vam dirigir al Museu de la Memòria. Ens va semblar que estava molt bé i creiem que és una visita més que recomanada per entendre què va significar la dictadura de Pinochet i conèixer de prop la història de Xile. Cal esmentar, però, que al llarg de l'exposició hi ha parts molt dures, especialment on alguns testimonis expliquen sobre les tortures viscudes durant la repressió.

En sortir, vam anar cap a un centre comercial buscant una funda protectora de pluja per a la motxilla de la Irene, però no hi havia la talla que necessitava.

Finalment, vam tornar cap al barri i, aprofitant que era divendres, vam sortir a sopar a un restaurant vegà, el Catapilcana. Hem de dir que era la primera vegada en molt de temps, que sortíem a sopar fora, no per obligació (en alguns llocs on hem estat, l'allotjament no tenia per cuinar i ens tocava improvisar al carrer) sinó perquè ens venia de gust. El lloc no era car, i el menjar estava molt bo. Segurament si, en algun moment tornem per Santiago, repetirem.

• Dia 81. Retrobaments i la cara oculta del "Monito" (18 d'abril)

Aviat ja érem en peus, esmorzats i llestos per un retrobament especial: la mare de la Irene s'unia al viatge durant dues setmanetes. Com que ella s'allotjava ben a prop d'on estàvem, un cop junts ens vam dirigir cap al centre de la ciutat.

Vam anar a la Casa de la Moneda, el lloc que va patir els bombardejos de Pinochet l'any 1973 i on es va suïcidar Salvador Allende.

Des d'aquí vam fer via cap a la Plaza de Armas per visitar la catedral i vam entrar en una botiga anomenada "Donde golpea el monito". Es tracta d'una barreteria on vam entendre el nom de seguida: a la part de fora hi ha un ninot que pica amb un bastó a la finestra. Aquest ninot, avui dia és blanc, però antigament era negre, per això es coneixia com a "el monito". Clarament, aquest canvi de to en la pell, es va donar per la connotació racista del sobrenom.

A l'hora de dinar, vam trobar prop del turó de Santa Lucía, diversos restaurants que oferien un menú per 8.900 pesos (menys de 9 €). El menú comptava amb la beguda, dos plats i postres, a més, hi havia opció vegana.

Un cop teníem la panxa plena, ens vam dirigir cap al turó de San Cristóbal. La pujada la vam fer amb un telefèric que ens va costar uns 2 € per cap. Havíem llegit que les vistes de la ciutat amb els Andes al fons eren espectaculars, però el cas és que estava tot força tapat per la contaminació i no lluïa tant com esperàvem.

Vam passejar per dalt, visitant l'església, i vam aprofitar per tastar el "mote con huesillo", una beguda molt típica feta amb préssec deshidratat (l'os o huesillo) i blat cuit (mote), amb un suc extremadament dolç. Finalment, vam baixar caminant en un passeig de 30 minuts, vam fer una Michelada per refrescar-nos i vam deixar la mare de la Irene al seu allotjament abans d'anar a sopar.

• Dia 82. Artesania de la bona i sopar entre amics (19 d'abril)

Havent visitat el centre, sentíem que ja no ens quedava gaire a fer a Santiago. Per sort, ens van recomanar una fira d'artesania a Los Dominicos. Així doncs, després d'esmorzar amb la calma, ens vam posar en marxa.

La fira era enorme i, per fi, les botigues oferien artesanies de veritat; darrerament només trobàvem souvenirs fets en sèrie. Vam passar-nos tot el matí recorrent-la fins que vam tornar cap al centre per dinar a un restaurant asiàtic (que casualment va resultar ser vegà), on per menys de 5 € ens van servir un bon plat i un te.

A la tarda vam visitar el Museu de Belles Arts i després vam tornar a casa de l'Elisabet i en Fernando, on havíem quedat per sopar amb ells, el seu fill, la seva parella i la neta. Va ser un d'aquells moments bonics del viatge: compartíem taula amb gent que, feia quatre dies, eren totalment desconeguts i que ara ja sentíem com a amics.

Cal dir que durant aquells dies, ens van cuidar meravella, i per això els estem molt agraïts. Ens havien obert les portes de casa seva i ens havien acollit com si fóssim un més.