Setmana 10: Tornem a la Patagònia.

• Dia 62. Fracàs al Volcà Osorno (30 març)

L’olor de l’esmorzar entrava a través de la porta: l’ama de l’hostal estava preparant un bon menjar casolà. La senyora havia fet tortilles de blat a mà, i les va omplir amb xampinyons saltejats, avocat i tomàquet, i també ou remenat pel Pau. A més, com el dia anterior la Irene havia comentat que li agradava el cafè, hi havia bon cafè de cafetera. És un fet a destacar perquè pel que hem vist, des que vam arribar a l’Uruguai, la gent acostuma a usar el cafè soluble. Tot aquest esmorzar acompanyat de llesques de pa de motlle amb mermelada i mantega, i un bol de fruites. 

Amb aquest esmorzar a l’estómac, que més que esmorzar el sentiem com un dinar, ja se’ns va fer l’hora i ens va passar a recollir el guia del tour. Després de passar a recollir als altres quatre que ens acompanyarien al llarg del dia, vam fer via cap a la primera parada: la Laguna La Poza, on teníem l’opció de, pagant vora uns 5€, fer una petita navegació de 15 minuts. Nosaltres vam optar per no fer-la, ja que la noia que ens havia venut el tour ens havia dit que tampoc era res de l’altre món, que la segona navegació que podríem fer valia més la pena. Aquesta va ser la primera decepció, no hi havia cap lloc on poguessim admirar les vistes perquè era tot privat. 

La següent parada ja era el volcà Osorno, on podríem fer un petit trekking fins arribar al “crater rojo”. Diem “podríem” perquè realment el temps no ens ho va permetre: un fort vent ens va obligar a girar cua just als cinc minuts de començar a caminar. Tot i tenir una hora i mitja per estar allí dalt i admirar les vistes, en 45 minuts ja tornavem a ser tots a la furgoneta per anar cap al lloc on parariem a dinar. 

Fins llavors, estavem una mica decepcionats amb el tour i amb el guia, ja que aquest senyor l’únic que feia era intentar que fèssim totes les activitats, les quals s’havien de pagar. Nosaltres sabíem que les navegacions i l’entrada al parc que visitariem més tard, no entraven i ja sabíem que sí pagaríem i que no. El problema amb aquest guia fou que no era honest, i per ell tot valia la pena. Va intentar vendre’ns, novament, que anéssim a dinar al mateix restaurant que ell, però nosaltres ens havíem preparat entrepans per estalviar. Davant aquesta situació, va soltar “ah, es verdad, que son mochileros”, en un tó per desprestigiar-nos, com si fòssim uns garrepes. I en part, realment ho som, ja que tot el que no sigui imprescindible, intentem estalviar-nos-ho per allargar al màxim el nostre viatge; però considerem que no calia que fos desagradable. 

En acabar de dinar, l’itinerari seguia cap als salts de Petrohué, dins del parc nacional Vicente Pérez Rosales, on vam pagar 8€ cadascú per entrar-hi. Hem de dir que estava bé, però tampoc era res de l’altre món. A més, només ens deixaven 1 h per explorar la zona, un temps insuficient per fer el camí més llarg. AIxí doncs, ja estavem totalment desencantats amb el tour, ja que sentíem que no havia valgut la pena pagar per fer el que havíem fet. 

Ja l’última parada era per fer una navegació pel Llac Todos los Santos, la qual la vam fer a contracor per intentar salvar la nostra experiència. Novament, però, aquesta fou la nostra última decepció del dia. Com el volcà estava tapat per núvols molt densos, el paseig en vaixell perdia tot el seu encant. A més, d’un dia per l’altre havien canviat el preu: ja no eren 6000$, com ens havíen dit, sinó 8000$, és a dir, uns 8€. Nosaltres, en queixar-nos, ens van posar com a excusa que el combustible havia pujat de preu, però considerem que és quelcom que ens podríen haver dit abans de reservar el tour. Nosaltres, però, amb una mica de picardia, vam apropar-nos al capità i li vam oferir 14000$ pels dos, cosa que va acceptar amb la condició que el guia no s’enterés. I res, família, realment no va valdre tampoc la pena. 

Nosaltres som plenament conscients de que les condicions meteorològiques poden afectar la visita, i entenem que al final, que el volcà estigués tapat pels núvols i que hi fes molt de vent, no és culpa de l’agència. El que realment ens molesta és que el guia ho pintés tot com a meravellós, sense tenir en compte el context de cada turista, molt despersonalitzat, com si només importéssin els diners. Aquest tracte tan impersonal, va ser el que va acabar de convertir un tour mediocre en un mal tour. 

• Dia 63. Tren a Llanquihue i Frutillar (31 març)

Aquell dia ens ho vam agafar amb molta més calma. Vam tornar a gaudir d'un esmorzar excel·lent a l'allotjament i, després de passar per la dutxa sense pressa, vam sortir amb la idea d'anar al museu Pablo Fierro. Ens l'havia recomanat molt la nostra amiga Valèria, però vam tenir una petita decepció: quan vam arribar ens el vam trobar tancat. Així que, per no perdre el matí, vam fer una volta pel centre de la ciutat i vam aprofitar per anar a comprar quatre coses per preparar-nos el dinar a casa.

Havent dinat, vam anar cap a l'estació per agafar el tren cap a Llanquihue. Ens feia il·lusió perquè, entre una cosa i l'altra, era dels primers trens que agafàvem des que estàvem per Llatinoamèrica. El bitllet ens va sortir tirat de preu, només 600 pesos, i el trajecte va ser un no res. Això sí, les vistes valien molt la pena perquè el recorregut anava vorejant tot el llac.

Un cop a Llanquihue, vam fer un tomb per la costanera i, per fi, vam poder veure el volcà Osorno gairebé sencer, tot i que encara tenia algun núvol juganer a la part de dalt. Després vam agafar un bus per anar fins a Frutillar, on ens vam tornar a trobar amb la Valèria. Vam passejar una bona estona pel poble, que tenia una estètica alemanya marcadíssima per tot el tema de la colonització; semblava que estiguéssim en un poblet de Baviera, però enmig de Xile, era realment curiós de veure.

Al final de la tarda vam tornar cap a Puerto Varas i ens vam acomiadar de la nostra amiga italiana, ja que l'endemà els nostres camins es tornaven a separar: nosaltres ja posàvem rumb cap a Bariloche. Vam tancar el dia amb un bon sopar i cap a dormir, que ens esperava un canvi d'aires.

• Dia 64. Tornada a l'Argentina: Bariloche (1 d'abril)

Ens acomiadàvem de Puerto Varas amb un últim esmorzar a l'hostal, aprofitant aquells moments de calma abans de reprendre la ruta cap a l'est. Com que l'autobús no passava fins a les 14 h, vam dedicar el matí a fer l'últim tomb pel poble, assaborint per darrera vegada la tranquil·litat dels seus carrers i les vistes.

Tot i que el matí havia estat relaxat, el moment d'agafar el transport ens va posar una mica en tensió. La parada de l'autobús estava força allunyada del centre, situada pràcticament enmig de l'autopista. Ens va semblar un lloc bastant mal escollit i, per a ser sincers, una mica perillós d'arribar-hi a peu, ja que moure's per allà amb les motxilles grans no era gens senzill. Per sort, tot va quedar en una anècdota i vam poder pujar al bus sense més contratemps.

El trajecte ens va portar de nou a travessar la frontera per entrar a l'Argentina. Entre tràmits i quilòmetres, vam arribar a Bariloche fins passades les 21 h de la nit. Un cop a la ciutat, ens vam dirigir directament cap a l’hostal Nix, un lloc força cèntric que havíem reservat per a les pròximes tres nits.

Havíem estat negociant prèviament amb l'amo de l'hostal i l’havíem aconseguit per un preu força competitiu, uns 9 € per persona en una habitació compartida de quatre llits. La primera nit, per sort, vam estar sols. A més, l'hostal ens va fer molt bona impressió: el propietari és un senyor realment amable i agradable, d'aquells que et fan sentir còmode de seguida. Rendits després de tantes hores de viatge, no vam trigar gaire a anar-nos-en a dormir per començar a explorar la zona l'endemà.

• Dia 65. Bariloche (2 d'abril)

Sense haver programat el despertador, ens vam llevar amb la calma. El matí el vam dedicar a fer un tomb pel poble, amb una missió clara: trobar un lloc per canviar diners. No va ser tan fàcil com pensàvem, ja que en ser 2 d'abril, l'Argentina celebrava el Dia del Veterà i dels Caiguts a la Guerra de les Malvines, un festiu nacional amb molta càrrega emocional. Vam voltar per diverses oficines, però algunes estaven tancades i d'altres oferien un canvi realment dolent. Al carrer Mitre, l'artèria principal de la ciutat, comptava amb un moviment més animat i, finalment, vam trobar gent que feia canvi al carrer.

Amb els pesos argentins a la butxaca, vam continuar recorrent el carrer Mitre, que és on es concentra tota la vida turística. Vam fer algunes parades per tafanejar les famoses xocolateries de Bariloche i algunes botigues d'artesania, tot i que ens va fer la sensació que moltes d'aquestes últimes eren més aviat comercials i poc autèntiques. Just abans d'arribar al Centre Cívic, però, vam topar amb una fira d'artesans de debò i vam aprofitar per tafanejar que feien.

Després, ens vam apropar cap a la costanera, on s'estava celebrant la cerimònia oficial de record als caiguts de la guerra, amb molta gent de la ciutat reunida davant del llac Nahuel Huapi. Caminant per la vora de l'aigua vam arribar fins a la Catedral de San Carlos de Bariloche. Ens va semblar una construcció molt curiosa, amb una estètica neogòtica que recorda molt a les esglésies angleses, però amb la particularitat de barrejar la pedra tallada amb acabats de ciment. Després de la visita, vam passar pel supermercat per comprar el dinar i vam tornar cap a l'hostal per cuinar i descansar una mica, agafant forces per a la tarda.

Bariloche és coneguda per la seva gran producció de cervesa artesana, així que cap al tard no vam poder evitar sortir a tastar-ne alguna. Vam descobrir que de 17 h a 20 h gairebé totes les cerveseries fan l'happy hour, amb promocions de 2x1 o preus força reduïts. Primer vam anar a la Belek, on la pinta ens va sortir per uns 4000 pesos (uns 2,5 €), i després ens vam arribar fins a Antares, que tenia el 2x1. Allà la cervesa valia 7200 pesos, així que per uns 2,25 € cadascuna vam poder gaudir de dues rondes. El servei ens va encantar; els treballadors eren superagradables i sempre ens portaven alguna cosa per picar, des de crispetes fins a trossets de milanesa.

Hem de dir que totes les cerveses que vam provar estaven boníssimes, de fet vam tornar cap a l'hostal una mica "axispats", i finalment vam preparar el sopar per anar a dormir d'hora, ja que l'endemà ens esperava un bon trekking.

• Dia 66. Trekking al Refugi Frey i Festa de la Xocolata (3 d'abril)

Ens aixecàvem ben d'hora perquè teníem la intenció d'agafar l'autobús de les 8 h; vam esmorzar de pressa a l'hora prevista ja estàvem a la parada. El cas va ser que, després de mitja hora llarga d'esperar, ens vam adonar que ni Google Maps ni Moovit —les dues aplicacions que havíem consultat el dia anterior— eren gaire precises amb els horaris. Al final, vam aprendre la lliçó: era molt millor consultar directament els horaris de l'empresa de busos, ja que el nostre, el número 55, no passava fins a les 9:10 h.

Aquest bus ens va portar fins a la base del Cerro Catedral, el punt d'inici del nostre trekking cap al Refugi Frey: una ruta d'uns 21 km entre l'anada i la tornada, amb un desnivell acumulat de 830 m. Tot i la distància, ens va semblar força senzill i, sobretot, d'una bellesa espectacular gràcies a l'època de l'any. Les muntanyes estaven vestides amb els colors de la tardor patagònica; els boscos de lengas i ñires oferien un degradat de tons grocs i vermells intensos que semblaven trets d'una postal. Les lengas eren especialment curioses perquè, amb l'arribada del fred, deixaven de produir clorofil·la i revelaven aquells pigments vermellosos tan característics abans de perdre la fulla.

Cap a les 12:30 h ja havíem arribat al refugi. Feia força bon temps i, tot i que bufava una mica de vent, no feia prou fred per privar-nos del plaer de dinar a l'aire lliure abans de començar la baixada. Volíem intentar arribar al bus de les 16 h per tornar cap a Bariloche, així que vam reprendre el camí força ràpid. De sobte, enmig de la calma del bosc, un repicar sec ens va fer aturar: era un picot negre magallànic. Ens vam quedar una bona estona observant-lo, ja que allà són ocells realment grans i impressionants. Vam poder identificar clarament els mascles, que tenien tot el cap d'un vermell encès, mentre que les femelles eren completament negres a excepció d'una petita taca vermella prop del bec. N'hi havia uns quants rondant per la zona i ens va costar desenganxar-nos-en per continuar baixant.

Vam haver d'accelerar una mica el pas, però per sort vam arribar a temps de pujar al bus. El trajecte ens va costar 7.057 pesos per persona, el mateix que havíem pagat per pujar. Un cop a Bariloche, vam passar per l'hostal per fer una dutxa ràpida i ens vam encaminar directament cap al centre, ja que aquells dies se celebrava la Festa de la Xocolata. La ciutat és mundialment coneguda per la seva tradició xocolatera i ens feia molta il·lusió veure com preparaven la barra de xocolata més gran del món al carrer Mitre, de 218 metres de llarg.

La veritat, però, és que l'experiència va ser una mica atabalant. Estava tot tan ple de gent que gairebé no es podia ni caminar, i la gentada ens impedia veure res del que passava a la barra. Davant d'aquesta situació, vam decidir girar cua i tornar cap al nostre allotjament, parant només un moment en unes casetes d'artesans que vam trobar pel camí. Per sort, ja teníem el sopar comprat del dia anterior, així que ens vam preparar unes pizzes casolanes a l'hostal. Després de 21 km de trekking, només quedava descansar i agafar forces per a l'endemà, que tornàvem a la carretera per intentar arribar a El Bolsón fent autoestop.

• Dia 67. Camí a El Bolsón (4 d’abril)

Havíem de sortir de l'allotjament a les 10 h, i anar cap a la sortida de la ciutat. La veritat que l'experiència a l'Hostal Nix ens havia deixat molt bon gust de boca; per la relació qualitat-preu estava realment bé i l’amo, en Raül, era un senyor encantador.

Aquell dia el pla era posar rumb cap a El Bolsón i volíem intentar fer-ho a dit. Primer de tot vam agafar l'autobús número 40, que ens va costar 2.000 pesos i ens va deixar a la sortida de la ciutat, el punt estratègic per començar a ensenyar el polze. El cas va ser que ens va costar moltíssim que algú es parés. Va ser una mica desesperant perquè, tot i que hi havia força trànsit, ningú semblava disposat a recollir-nos. Al cap d'una hora llarga, es va aturar una parella de xilens, però anaven cap al "Circuito Chico" i no ens venia gens de camí, així que vam continuar provant sort sota el sol.

Quan ja feia més de tres hores que estàvem a la carretera i començàvem a perdre l'esperança, la mateixa parella de xilens va tornar a aparèixer perquè havien canviat d'idea: havien decidit anar cap a El Bolsón. Abans de marxar, però, van voler passar pel punt on ens havien vist per si encara hi seguíem. Vam pujar al cotxe encantats de la vida. Eren una parella estupenda i vam passar tot el viatge xerrant; fins i tot ens van convidar a casa seva, a Concepción, per si en algun moment del viatge passàvem per Xile.

Un cop vam arribar al centre d'El Bolsón, ens vam acomiadar i vam anar cap a un parc a dinar. Allà ens esperaven dues nits a casa de l’Ariel, un noi de Couchsurfing, però com que encara faltava una estona per trobar-nos amb ell, vam aprofitar per fer un tomb per la fira d'artesania. Després vam tornar al parc a descansar fins que va arribar el nostre amfitrió i ens va portar cap a casa seva.

La casa ens va deixar bocabadats: se l’havia construït ell mateix i era preciosa, de fang i fusta. L’Ariel de seguida va connectar amb nosaltres compartint històries de viatge. Ens va explicar que estava aprenent a fer parapent i ens va descriure l'experiència de volar sobre el Piltri (la muntanya del costat); ens va semblar una passada. Cap a les 19 h vam anar a fer un gelat i, ja de tornada a casa, vam continuar la xerrada. L’Ariel ens va convidar a l’aniversari d’un amic, però com que estàvem realment cansats, vam preferir quedar-nos a casa i sopar tranquils.

• Dia 68. Cascada Escondida i tarda a El Bolsón (5 d'abril)

Ens vam posar en marxa sense cap mena de pressa, vam decidir fer un esmorzar-dinar ben contundent a mig matí; això ens va fer descartar l'opció de pujar al Piltri, ja que se’ns hauria fet massa tard per a una excursió tan exigent.

Mentre preparàvem l'esmorzar de forquilla, vam acabar de decidir el pla amb l’Ariel: aniríem a fer una caminada fins a la Cascada Escondida. Segons ens havia explicat, era una ruta molt senzilleta d'uns 6 o 7 quilòmetres des de casa seva. Un cop vam haver menjat, ell va marxar cap a les muntanyes a aprofitar el vent per volar i nosaltres ens vam posar en camí.

El cas va ser que la cosa va començar amb un petit contratemps: un dels senders estava totalment inundat d'aigua i era impossible passar-hi sense quedar xops. Vam haver de buscar una alternativa i ens va costar una mica trobar el sender correcte entre les bifurcacions. Finalment, però, el vam localitzar i a partir d’aquí ja va ser bufar i fer ampolles fins a arribar a la cascada. Les vistes eren realment boniques i l'entorn transmetia molta pau, així que ens vam quedar una bona estona asseguts a la zona deixant-nos endur pel so de l'aigua.

De tornada cap al centre del poble, vam passar per una verduleria i pel supermercat; la idea era preparar algun plat bo per compartir amb l'Ariel. Però abans de retirar-nos definitivament, vam sentir que ens havíem guanyat una bona cervesa. Vam anar a la cerveseria Berlina, on tenien una happy hour que sortia realment a compte. La cervesa artesana estava boníssima i el servei va ser de deu, així que vam xalar de valent.

Ja a casa, ens vam posar mans a l’obra amb la cuina i vam compartir el sopar amb l’Ariel. Entre una cosa i l’altra, la conversa es va allargar fins que el cansament ens va guanyar la partida. Vam tancar el dia amb la satisfacció d'haver aprofitat la jornada al nostre ritme i ens en vam anar a dormir per recuperar forces.