Setmana 11: De la ruta dels set llacs a Valdivia

• Dia 69. Cap a Villa La Angostura (6 d'abril)

Ens aixecàvem i, després d'esmorzar, l'Ariel ens acostava fins a la sortida de El Bolsón per començar a fer autoestop. La intenció d'aquella jornada era fer via cap a Villa La Angostura, a 205 km, seguint la Ruta Nacional 40, però la carretera ens ho tornava a posar difícil. Passava l'estona i no hi havia manera que ningú s'aturés; i això que estàvem després del control policial, on la gent passa més lentament. Quan ja portàvem unes tres hores sota el sol, i ja estàvem desesperats perquè teníem una reserva feta i pagada a la ciutat destí, es va aturar un matrimoni que tornava cap a Bariloche. Un cop dins el cotxe, la senyora ens va confessar que havien decidit recollir-nos, sobretot, pel somriure de la Irene.

El camí fins a Bariloche va estar molt entretingut, eren dues persones molt agradables i, fent-nos un “favorazo”, ens van deixar a l’estació d’autobusos, des d’on podríem agafar el nostre transport fins a Villa La Angostura. Veient com ho havíem tingut de complicat, tant en l’anada cap a El Bolsón, com aquesta darrera experiència, vam preferir assegurar-nos i arribar on volíem. 

A mitja tarda ja érem al poblet on estaríem les pròximes dues nits. La cabanya de fusta que havíem reservat, era preciosa, i a més, ens entrava l'esmorzar. L'espai disposava d'habitacions privades però amb les altres dependències a compartir. Afortunadament, vam trobar-nos-hi completament sols. El lloc era realment acollidor i la mestressa va ser d'allò més amable amb nosaltres des del primer moment. Amb el cansament després de tot l'estrès de si no arribàvem, vam anar a comprar el sopar i ens en vam anar directes al llit.

• Dia 70. La Ruta dels Set Llacs (7 d’abril)

Ens aixecàvem ben d'hora, ja que havíem quedat amb la propietària que esmorzaríem a les 8 h. Com que la Irene és vegana, ens va preparar unes opcions boníssimes. Cal remarcar, però, que res superarà els esmorzars de la mestressa de Puerto Varas. Amb l’estómac ple, ens vam posar en marxa caminant cap a la sortida del poble. Nosaltres érem allí perquè ens havien dit que la ruta dels set llacs era preciosa, i la nostra intenció era fer-la tota: des de Villa La Angostura, fins a San Martín de los Andes, 100 km més al nord.

Mentre fèiem via, anàvem provant sort amb el polze, però veient que no s'aturava ningú vam decidir seguir a peu fins a un encreuament que hi havia una hora més endavant, des d'on podríem augmentar les possibilitats. Al cap d'uns minuts, per fi va parar una parella que ens va deixar just en aquell punt, on hi havia el primer mirador de la ruta dels set llacs.

Allà, vam trobar-nos amb una parella colombiana que s'estava fent fotos i, plens de vergonya, però amb molta cara, vam preguntar-los si estaven fent la ruta i si ens hi podíem sumar. La ruta va ser, senzillament, espectacular. Vam començar pel Lago Espejo, que semblava un mirall immens, i vam seguir pel Correntoso i l'Escondido. Després vam arribar al Villarino i al Falkner, fins a aturar-nos a la Cascada Vuliñanco, un salt d'aigua preciós. La següent parada va ser el Lago Machónico i el curiosíssim Arroyo Partido, on l’aigua es divideix cap al Pacífic i cap a l’Atlàntic.

Finalment, vam arribar al Lago Lácar, que ens va donar la benvinguda a San Martín de los Andes. Un cop en aquest poble, ens vam acomiadar de l'encantadora parella, per no continuar abusant de la seva amabilitat i tornar cap a La Angostura en autobús. Així doncs, a les 15 h ja érem sobre el transport amb el qual desfaríem tota la ruta fins a tornar al poble d'origen.

Hem de dir que, tot i que la parella va ser molt amable amb nosaltres, no vam poder evitar la sensació que els estàvem envaint el seu espai, al final eren les seves vacances. Així i tot, de vegades s'ha de tenir una mica de cara i pensar que, si algú no vol quelcom, també t'ho pot comunicar.

En arribar tan d'hora a la cabanya, vam poder aprofitar la tarda redactant i preparant un bon sopar.

• Dia 71. Tornada a Bariloche i el Circuito Chico (8 d'abril)

Davant la dificultat dels dies anteriors fent autoestop per aquella zona, vam optar per tornar cap a Bariloche en autobús. Això, ens va permetre llevar-nos amb la calma, esmorzar tranquils i, com que érem els únics a l’allotjament, fer el checkout més tard i aprofitar per avançar feina del blog i posar ordre a les idees.

Un cop tornàvem a ser a Bariloche, ens vam dirigir directament al nostre hostal de confiança, l'Hostal Nix. En Raül ens va mantenir el preu i, a sobre, ens va donar una habitació privada. El nostre pla era fer el Circuito Chico, així que un cop instal·lats, vam anar corrents a buscar unes empanades que havíem encomanat i de pressa vam pujar al bus 20, el qual ens duria al Cerro Campanario.

En aquesta primera parada, vam pujar caminant uns 30 minuts per una recompensa que era espectacular: un mirador gegant des d'on es podien observar diversos llacs i diversos paisatges. Després vam seguir fins a la zona de Llao Llao, on vam recórrer el Sendero de los Arrayanes. La logística del transport es va complicar una mica, i això ens va condemnar a no poder acabar el recorregut. Sincerament, només pel Cerro Campanario, ja havia valgut la pena.

De tornada cap a la parada de l'autobús per tornar cap a la ciutat, vam provar de fer autoestop i un noi ens va apropar fins a la ciutat, estalviant-nos una bona caminada.

• Dia 72. Retrobament amb en Sergio (9 d’abril)

Per aquest dia, només hi havia un pla: retrobar-nos amb en Sergio, el nostre primer amfitrió de CouchSurfing, a Buenos Aires. Així doncs, amb tota la calma del món ens vam llevar i esmorzar. Seguidament, vam anar cap a la terminal amb una missió clara: comprar els bitllets per deixar Bariloche i posar rumb cap a Xile. Amb la logística resolta, vam anar al centre per aconseguir canvi i treure el cap a la fira d’artesans.

Ja a la tarda, vam tornar a anar cap a la cerveseria Antares, on havíem quedat amb en Sergio. L'estona ens va passar volant; ens va alegrar moltíssim tornar-lo a veure, explicar-li les nostres aventures i tot el que havíem viscut després de conèixer-lo. La veritat que en Sergio és d'aquestes persones senzilles amb qui connectes ràpidament, i tornar a coincidir amb ell va ser un plaer enorme.

És clar que, econòmicament, la plataforma de CouchSurfing ens permet estalviar, però us ben assegurem que no és el motiu principal pel qual la usem. Les experiències que ens aporten les persones que ens acullen, són úniques i fan que el nostre viatge sigui més autèntic i proper a la gent del lloc que visitem. A més, ens ha regalat diverses amistats, des de la majoria d'amfitrions que hem tingut, fins a altres viatgers, com la Valèria.

Després d’acomiadar-nos i prometre'ns que intentaríem tornar a coincidir, vam tornar a l'hostal per preparar entrepans pel viatge de l’endemà. Tocava tornar a travessar la frontera cap a Xile, aquesta vegada, per un temps molt més prolongat.

• Dia 73. Tornem a Xile (10 d’abril)

Ens aixecàvem d'hora per agafar el bus de les 10:30 h. De camí a la terminal, ens vam adonar que ens havíem deixat els entrepans a l'hostal i en Pau va haver de fer un esprint per recuperar-los. El viatge ens va portar novament a passar la frontera, amb els tràmits carregosos i les esperes habituals entre països. Entre una cosa i l’altra, vora les 15 h arribàvem a Osorno, el nostre primer punt de parada a Xile. La nostra intenció era enllaçar amb un bus a les 16 h cap a Valdivia, però per desgràcia ja estava ple. En preguntar per altres opcions, la més propera no sortia fins a les 17:40 h, cosa que ens obligava a una llarga espera a l’estació i, el que era pitjor, ens feia arribar massa tard al nostre destí final: San José de la Mariquina, on en Luis seria el nostre amfitrió de CouchSurfing.

Davant d'això, en Pau va parlar amb una de les companyies, explicant-los la situació i preguntant si hi havia alguna opció desesperada, com anar asseguts a l'escala. Finalment, ens van comentar que hi havia un Flixbus a les 16:15 h que no tenia venda física, però que es podia treure en línia. Per menys de 3 € per persona, teníem el nostre bitllet cap a Valdivia. Amb aquest bus havíem d'arribar a les 17:55 h, així que vam comprar el següent bitllet per assegurar-nos arribar a destí.

La mala sort va voler que el trànsit a Valdivia estigués col·lapsat i vam perdre el bus per tan sols dos minuts. Per sort, vam poder pujar a un altre i vam arribar a San José al voltant de les 20 h, realment esgotats. En Luis, el nostre amfitrió de CouchSurfing, ens va venir a buscar i vam acabar la jornada preparant un sopar ràpid per a ell i el seu fill, compartint rialles i anècdotes amb uns amics seus en una experiència d'allò més autèntica abans d'anar-nos-en directes al llit.

• Dia 74. Comunitat maputxe de Piutril (11 abril)

Fruit d’anar a dormir tard la nit anterior, ens vam prendre el matí sense cap mena de pressa, gaudint d'una estona relaxada i compartint l'esmorzar amb en Luís i el seu fill. L'amfitrió ens havia preparat un pla típic: farina torrada. Consisteix en ceba sofregida, farina torrada, aigua i sal, i està realment bo.

El pla del dia era d’aquells que ens permeten conèixer la realitat del lloc on ens trobem, d'aquells que cerquem per no quedar-nos només amb la part turística: aniríem a una rifa solidària organitzada per la comunitat maputxe de la qual ells formaven part. L'objectiu era recaptar fons per a un membre de la comunitat que havia patit un accident, però no era una persona qualsevol; ens explicaven que era algú molt actiu i respectat en la lluita per la defensa del territori. De fet, feia anys que la gent de Mehuín (una ciutat dins el territori de Piutril) batallava contra una empresa de cel·lulosa que pretenia instal·lar un conducte per abocar els residus industrials directament al mar. Gràcies a la resistència ferma de la comunitat, havien aconseguit aturar el projecte i mantenir les aigües netes, així que la trobada d'aquell migdia tenia un punt de caliu i d'unitat molt especial.

Cap a les 13 h ja estàvem al lloc, però abans que comencés el dinar, vam aprofitar per fer un tomb amb en Luís i el seu fill per Mehuín. Vam pujar fins a un mirador i vam passejar per la platja mentre ens anaven explicant detalls fascinants sobre la cultura i la història maputxe. Ens deien que eren un poble amb un esperit guerrer indomable; de fet, van ser els únics que els espanyols no van poder conquerir mai per les armes, cosa que va obligar la Corona a signar el Tractat de Quilín el 1641, reconeixent la seva independència i el riu Biobío com a frontera. Gran part de la seva força residia en la seva organització: a diferència d'altres civilitzacions amb un únic líder centralitzat, els maputxes s'organitzaven per territoris sota el comandament de diferents lonkos. Això feia que, encara que els espanyols n'eliminessin un, la resistència continués viva a la resta de zones, fent-los pràcticament impossibles de vèncer.

Mentre caminàvem, també ens van parlar de la seva llengua, el mapuzungun. El cas era que, com originàriament era una llengua només parlada i no escrita, s'havia anat perdent amb el temps i avui dia poca gent era capaç de parlar-la amb fluïdesa, cosa que arrossegava també la pèrdua de part de les seves tradicions antigues. Els maputxes estaven íntimament connectats amb la natura i això es reflectia també en la seva arquitectura tradicional: les rukas, les seves cases fetes de fusta i quincha (palla), sense finestres per mantenir la calor i sempre orientades cap a llevant, per on surt el sol.

També ens van explicar la història de les mines d'or de la zona, la de Pumillahue i la de Curalinahue. La primera havia estat presa pels espanyols, que van esclavitzar els maputxes per treballar-hi, però el poble es va revoltar amb tanta força que els conqueridors no la van poder recuperar mai més.

Després d'aquella lliçó d'història tan autèntica, vam tornar a la rifa, on l'ambient ja estava més animat i ple de gent. El menjar era casolà, es podia triar entre empanades fregides de carn, marisc o formatge. La dotzena la venien per 8000 pesos, uns 8 €.

Ja de tornada a casa, ens vam prendre una estoneta per descansar i després vam anar a comprar per preparar el sopar per tots quatre. Un cop tips, vam estar jugant a un joc de taula i vam passar una bona estona plegats.

• Dia 75. Valdivia (12 abril)

Ens llevàvem ben d'hora perquè teníem l'objectiu fixat a Niebla, un poblet costaner, i després volíem dedicar la resta de la jornada a Valdivia. Així doncs, poc abans de les vuit ja sortíem per la porta per anar a buscar l'autobús que ens portaria cap a la capital regional. El trajecte de San José a Valdivia ens va costar 2.500 pesos per cap i, un cop vam arribar a la terminal, vam enllaçar directament amb el bus número 20, que sortia de l'exterior i et portava fins a Niebla per uns 740 pesos.

La nostra idea principal era visitar el famós Fort de Niebla, fundat a mitjan segle XVII, que formava part del sistema defensiu de la badia de Corral i el qual era un lloc clau per entendre la història de la colonització al sud de Xile. Per desgràcia, en temporada baixa el fort tancava els diumenges i no vam poder entrar-hi. Així que vam aprofitar per fer un tomb pel poble i apropar-nos a la Playa Grande i a la Caleta Piojo. Ens va semblar que Niebla tenia el seu encant, però ens va quedar l'espineta de no haver pogut visitar el plat fort de la zona.

Vam tornar cap a Valdivia i la següent parada va ser el Museu Històric i Antropològic, situat a l'Isla Teja. Ens va semblar realment interessant, especialment la secció dedicada a la cultura maputxe i la seva tradició amb l'orfebreria. Vam aprendre que les joies que duien no només era una forma d'acumulació de riquesa, sinó que representava un símbol de poder i prestigi polític. També ens va sorprendre veure com les tècniques havien evolucionat amb la influència europea, incorporant mètodes que van permetre crear peces molt més sofisticades.

Després vam dirigir-nos cap al centre per visitar la fira fluvial, un lloc amb molta vida on per un cantó hi havia totes les paradetes de peix i marisc fresc, i per l'altre, fruita, verdura i formatges. El que més ens va impressionar, però, va ser veure els llops marins tan a prop; n'hi havia un bon grapat darrere de les parades esperant les restes del peix, i alguns fins i tot descansaven tranquil·lament entre els llocs de venda.

A l'hora de dinar vam patir una mica. Ens va sorprendre trobar tants restaurants tancats sent diumenge i, com que els supermercats tampoc obrien, trobar opcions veganes es va convertir en una odissea. Al final, i una mica a contracor, vam acabar menjant alguna cosa ràpida al Burger King per sortir del pas.

Ja a la tarda, vam tornar cap a l'Isla Teja per visitar el Parque Saval. Tot i que l'entrada era molt econòmica, ens va semblar un parc força senzill que no tenia res de gaire especial, més enllà de les famílies que feien graellades. El que sí que ens va agradar molt va ser el camí fins al Mirador Tejas. Va ser un passeig d'uns 30 minuts que travessava una zona de bosc natiu espectacular. Ens vam trobar una tanca a mig camí, però en veure que uns senyors grans la saltaven pel costat, vam fer el mateix i vam poder gaudir de la calma de la natura.

Finalment, vam visitar el Jardí Botànic de la Universitat Austral de Xile i vam acabar el dia caminant per la costanera de Valdivia, on descansaven llops marins al mig del pas.

Vam arribar molt cansats vora les 20 h a San José, així que vam preparar un sopar ràpid per compartir amb en Luís, i ens en vam anar directes al llit.