Setmana 7. Molt de trekking

• Dia 41. Puerto Natales (9 març)

Ens aixecàvem i esmorzàvem sense gaire pressa, compartint els últims moments amb la Paula abans que marxés cap a la feina. Un cop ens vàrem haver acomiadat d'ella, en Cristian ens va fer el favor de portar-nos fins a la sortida de la Ruta 9 per provar sort fent autoestop, ja que amb el "dedo" mai se sap com anirà la cosa, però aquell dia la carretera ens tenia reservada una bona sorpresa.

Ens vam posar a peu de ruta cap a les 10:20 h i a les 10:40 h ja ens havien recollit. Aquest primer cotxe ens va deixar a l'aeroport cap a les 11:00 h, i només cinc minuts després, a les 11:05 h, ens van tornar a pujar i ens van portar directes fins a Puerto Natales. Entre una cosa i l'altra, el viatge va ser un èxit total i molt més ràpid del que esperàvem.

En arribar al destí, vam anar directes cap a l’hostal per deixar les motxilles i instal·lar-nos. Nosaltres havíem reservat un domo, l’opció més barata, però com hi havia una habitació doble lliure a l’hostal, el propietari ens la va oferir al mateix preu. Novament, la sort estava de la nostra banda.

Després vam aprofitar per fer un tomb per la ciutat, estirar les cames i anar al súper per comprar quatre coses per als pròxims dies. Vam tancar el dia amb un sopar tranquil i vam anar a dormir aviat, ja que l'endemà ens tocava llevar-nos ben d'hora i volíem tenir les piles carregades.

• Dia 42. Torres del Paine (10 març)

No s'havien posat encara els carrers, que nosaltres ja érem en peus. L'alba vestia el cel de colors rogents, que juntament amb les muntanyes i els prats, ens regalaven un paisatge digne de ser pintat.

Vora les 9 arribàvem al parc nacional, on havíem d'agafar un microbús per anar fins a l'inici de la senda. El primer ens havia costat uns 13 € per cap, i el segon uns 4,5 €. A més, entrar al parc té un cost de 32 €, preu estranger. L'entrada es pot usar fins a 3 vegades.

La ruta era de 22 km totals, amb una primera part de prat, seguida d'una pujada que deixava sense alè a molts, la qual acabava en el bosc que permetia un passeig llarg però més amable. Fins que no vam entrar en aquest tram, no ens vam desfer de la gent. De fet, mai havíem vist una fila de gent pujant per un caminet de muntanya. Es notava que era un lloc molt turístic, ja que semblava que per molts era la primera vegada que anaven a fer trekking. 

La part final era una pujada infinita per la roca, potser vam estar uns 45 minuts pujant, però per la vista final va valer la pena.

Després d'estar-nos una bona estona a dalt gaudint del paisatge, vam emprendre la baixada. Fou aquí on vam patir una mica més, ja que, entre una cosa i l'altra, teníem els genolls força adolorits de tots els trekkings que portàvem acumulats aquells dies. Vam aprofitar per fer una parada al càmping Chileno per menjar els entrepans i agafar forces abans de completar el descens. 

Quan vam arribar a l'entrada del parc, vam començar a analitzar la gent que hi havia per demanar-li a algú que ens portés de tornada a Puerto Natales i… vam tornar a tenir sort! La primera persona a qui vam preguntar al pàrquing ens va dir que sí sense dubtar-ho. Era un noi australià que ens va explicar que, durant cinc setmanes, visitaria diversos punts de Sud-amèrica. El viatge es va fer molt amè xerrant amb en Brendan sobre mil temes, fins que ens va deixar a la porta mateixa l’hostal.

Ja per acabar el dia, vam anar a comprar quatre coses per fer-nos el sopar i ens en vam anar a dormir de seguida.

• Dia 43. Autoestop fins el Calafate (11 març)

Aquell dia tocava jornada d'autoestop amb l'objectiu d'arribar fins a El Calafate. Havíem quedat a les 8:30 h a la sortida del poble amb la Valèria, la noia italiana amb qui havíem coincidit a Puerto Madryn i que, ves per on, també pujava cap al nord. La intenció era travessar pel pas fronterer de Cerro Dorotea, que semblava el camí més directe. El primer tram el vam fer força de pressa gràcies a un conegut de la nostra amiga, un noi xilè que ens va acostar fins a la frontera mateixa.

Un cop allà, vam segellar la sortida del país i ens vam posar a caminar. Entre una cosa i l'altra, vam acabar fent uns 3 o 4 km a peu per passar la frontera cap a la part argentina, ja que no passava ningú que ens volgués recollir. Per sort, passada ja la frontera, un senyor va acceptar deixar-nos a Río Turbio. Allà ens vam tornar a posar a la carretera, però en veure que tothom ens feia senyes dient que no anaven més enllà de la zona, vam decidir que el millor era anar fins a Julia Dufour, perquè allà era on realment passava el trànsit que pujava cap al nord.

A Julia Dufour, però, la cosa estava igual de difícil. Vam estar unes tres hores esperant sota un trànsit escàs i amb la sensació que ningú tenia ganes d'aturar-se, fins que finalment va parar un senyor sud-africà que feia trenta anys que vivia a l'Argentina. Portava un cotxe ben petit i, entre les motxilles i que érem tres, vam haver d'entrar-hi gairebé amb calçador, ben apretats. Malgrat la incomoditat, ens va fer un "favoràs" i ens va portar fins a Esperanza, on ja ens quedava l'últim tram per arribar a destinació.

En arribar a Esperanza, vam aprofitar per dinar la carmanyola que portàvem en una estació de servei mentre vigilàvem el moviment. Vam començar a preguntar a la gent que parava a posar benzina, però sense gaire èxit. Fins i tot vam parlar amb uns irlandesos que, tot i que tenien bona voluntat, anaven amb un cotxe de lloguer i ens van confessar que no se sentien gaire segurs conduint per la dreta com per portar més gent. Així i tot, vam decidir separar-nos i vam arribar a un acord de què almenys portessin a la Valèria. 

Nosaltres no vam tardar gaire a ser acollits per una família argentina. Ens van fer un lloc com van poder i ens van portar directament fins a la porta de l’hostal que havíem reservat. Al cap de 10 minuts d’arribar, la Valèria baixava del cotxe dels irlandesos, que també l’havien atansat fins allí. Un cop instal·lats, vam anar a fer una mica de compra per preparar el sopar i tenir el dinar de l'endemà a punt. Tocava descansar; després de tantes hores de carretera i incertesa, ens ho havíem guanyat.

• Dia 44. Glacial Perito Moreno (12 març)

El dia va començar de la millor manera. Després d’esmorzar amb la Valèria, vam anar a trobar-nos amb altres amics que ens havia donat el viatge: la Yoli, la senyora que havíem conegut a Las Grutas i que després va portar a la Irene fins a Madryn, i en José i l’Euge, la parella argentina que havia viscut a Austràlia. Com aquesta gent si tenia vehicle, ens vam dividir: la Valèria aniria amb la parella, i nosaltres amb la Yoli i la seva cosina, al darrere de la seva furgoneta (ella li diu traslladar-nos en qualitat de tràfic de persones, òbviament és una broma). Després, però, vam apanyar uns seients extra al cotxe de l'Euge i en José.

L'entrada per a estrangers ens va sortir per 45.000 pesos, que venien a ser uns 28 €. A mesura que ens anàvem apropant, vam començar a veure trossos de gel sobre l'aigua fins a arribar a veure el glacial a la llunyania, el qual va provocar que es fes un silenci total dins del cotxe: impressionava moltíssim. Vam parar un moment per contemplar-lo de lluny i després vam seguir cap a l'aparcament per començar a caminar per les passarel·les i anar-nos apropant a poc a poc.

Vam anar recorrent tots els camins per veure'l des de les diferents cares i hem de dir que el que vam veure va superar qualsevol expectativa. Era realment increïble, fins i tot hipnòtic; ens vam estar molta estona als balcons, simplement observant.

Un glacial és una gran massa de gel que es mou molt lentament. La neu s'acumula a la part alta i, amb el pas del temps, el pes de les noves nevades genera pressió que compacta les capes inferiors, convertint la neu en un gel blau molt dens. Pel seu propi pes i per la gravetat, aquell gel va baixant muntanya avall fins que arriba al llac.

El Perito Moreno ara va en retrocés: amb l'augment de la temperatura global, el glacial perd més gel que la quantitat de neu nova que s'acumula a dalt. De fet, s'aprecia com cauen blocs de gel gegants contínuament, i això fa adonar-te de la seva fragilitat.

Cap a les cinc de la tarda vam començar a recollir, ja que a les 18 h tancaven el parc. Un cop a la ciutat, ens van deixar a l'hostal i ens vam acomiadar de la Yoli, perquè segurament passarem molt de temps sense veure-la. Després de sopar, vam quedar amb el José i l'Euge per fer un beure i compartir una estona a manera de comiat, mentre els tres que viatjàvem "a dedo" fèiem els nostres cartells per anar l'endemà cap a El Chaltén.

• Dia 45. El Chaltén (13 març)

​Ben aviat érem sobre un taxi per anar cap a la sortida de la ciutat, just davant d'una gasolinera YPF que semblava el punt ideal per començar a fer autoestop. Per tenir més oportunitats, ens vam tornar a separar: per un costat la Valèria i, per l'altre, nosaltres dos. Al cap de només quinze minuts, la nostra amiga ja era sobre un cotxe en direcció a Chaltén.

​A nosaltres, en canvi, ens va costar bastant més. Feia un fred que pelava i els cotxes passaven de llarg sense que ningú s'aturés. Quan feia més d'una hora que estàvem allà plantats, en José i l'Eugènia, que dormien a l'estació de servei, es van atansar per compartir amb nosaltres uns mates, cosa que vam agrair moltíssim.

Veient que a la carretera no teníem èxit, en Pau es va apropar a la gasolinera a preguntar, aconseguint que una mare i una filla argentines, que estaven de vacances, ens portessin directes. El trajecte ens va passar molt de pressa xerrant amb elles dues i admirant el bonic paisatge.

Un cop vam arribar al Chaltén, vam anar directes cap al càmping. El lloc era molt senzill, ho portava un matrimoni molt agradable. Al que semblava el pati de casa seva, vam plantar la tenda per passar-hi les següents dues nits per 10000 pesos per persona.

Un cop teníem la tenda muntada, vam quedar amb la Valèria per dinar en un parc i fer un tomb pel poble. La idea principal era anar cap al mirador dels Còndors, però en veure que s'havia de pagar 45.000 pesos per persona, vam decidir passar. Finalment, vam optar per anar cap al "chorrillo del salto", una petita cascada molt bonica que ens va suposar una caminada de pocs quilòmetres i molt senzilla.

​Per acabar el dia, vam passar pel súper a buscar quatre coses i ens vam preparar el sopar al mateix hostal. Mentre sopàvem, li vam preguntar al senyor de la casa si coneixia alguna manera de fer la ruta de la Laguna de los Tres sense haver de pagar, buscant algun camí alternatiu. Ens va dir que ell mateix ens podia acompanyar i ensenyar-nos la senda, així que vam quedar per sortir l'endemà a les vuit del matí.

• Dia 46. La Laguna dels tres (14 març)

A les 8 del matí ja estàvem, juntament amb la Valèria, seguint a en Pedro pel camí que ens duria al parc. Cal dir, però, que no havíem passat gaire bona nit: havia fet un fred que pelava i la Irene estava glaçada, així que a mitjanit vam acabar fent un intercanvi de sacs de dormir per veure si ella entrava una mica en calor.

Un cop dins, vam enfilar la ruta, que en teoria constava d'uns 11 km d'anada. Al principi la cosa anava força bé: els primers 9/10 km eren molt senzills, gairebé tot pla i sense gaire desnivell. El problema, però, va ser l'últim quilòmetre, on vam salvar un desnivell d'uns 500 metres en molt poca distància, i la veritat és que se'ns va fer bastant horrible. Entre una cosa i l'altra, el temps es va anar girant i ens va acabar plovent, amb un fred intens i un vent que bufava amb unes ganes boges.

Quan finalment vam arribar a dalt, estàvem tan congelats que gairebé no vam poder ni gaudir de la fita. Vam fer quatre fotos ràpides, perquè el vent era tan fort que gairebé ens feia caure, i vam començar a baixar de seguida per buscar una mica de refugi. Un cop vam haver superat el tram més dret i complicat, vam parar un moment per dinar.

Al final vam tancar el dia amb una caminada de 25 km en unes 6 hores, cosa que ens va fer arribar baldats a l'hostal. Així i tot, vam haver de passar pel súper perquè l'endemà teníem un pla diferent: ens havien convidat a un asado.

• Dia 47. Descans a Tres Lagos (15 març)

Aquella nit vam dormir una mica millor que l’anterior, tot i que encara feia un fred que pelava, ens havíem preparat millor. Un cop desperts, vam esmorzar i vam recollir la tenda ràpidament; a les nou del matí ja estàvem en marxa, disposats a provar sort amb l’autoestop a la sortida del poble. 

El pla era arribar a Tres Lagos, un poble de la Ruta 40 que es trobava a prop. El senyor que havia recollit a la nostra amiga a El Calafate l'havia convidat a un asado, i ella va preguntar si hi podíem anar nosaltres també. Així doncs, en Diego ens acolliria a tots tres per aquella nit, per a l'endemà agafar un autobús fins a Los Antiguos. 

Com ja començava a ser costum, ens vam dividir perquè fos més fàcil arribar-hi. A la Valèria, com sempre, la van recollir de seguida i la van deixar a la cruïlla amb la Ruta 40, però a nosaltres ens va costar bastant més. Veient que no parava ni una ànima, vam decidir caminar un quilòmetre més enllà fins a una petita gasolinera per preguntar a la gent, però malauradament no vam tenir gaire èxit, i ja començàvem a pensar que ens quedaríem allà plantats. Al final ens va parar una parella d'estatunidencs que anaven cap a El Calafate i ens van deixar a l'encreuament per continuar fent dit cap al nostre destí.

La Ruta 40 és coneguda per estar en molt mal estat, de fet, hi ha un tram conegut pels viatgers com a "los malditos 73", que són els quilòmetres on la carretera és de terra, on passa molt poca gent i, com a conseqüència, on fer autoestop és molt difícil. Així doncs, estant a uns escassos quilòmetres d'aquest tram, sabíem que estava complicat que algú ens recollís. 

Al cap d'una estona d'estar allí plantats, se'ns va unir un noi argentí que també viatjava com nosaltres i ens va explicar que aquella carretera ja l'havia feta i que l'última vegada havia estat tres dies a Tres Lagos esperant que algú el recollís. Per sort, després d'un parell d'hores de paciència amb un vent considerable, van venir al rescat la Valèria i en Diego per portar-nos finalment cap a la casa. 

El nostre amfitrió era el metge del poble i va resultar ser una persona encantadora i generosa que ens va tractar de meravella. Ens explicava, entre una cosa i l'altra, que tenia una clínica a El Calafate i una altra a El Chaltén i que anava alternant la feina entre els dos llocs. Això sí, un cop al mes anava quatre dies a Tres Lagos per donar un xic de descans a la doctora que hi treballava fixa.

Vam passar la tarda descansant i vam acabar el dia de la millor manera possible: preparant un bon asado a casa seva. Entre xerrades, anècdotes del viatge i el caliu del menjar, ens va passar temps volant i vam anar a dormir amb la panxa plena i la sensació d'haver tingut molta sort amb la gent que ens havíem anat creuant.