Setmana 29: Adeu Argentina, hola Bolívia!

• Dia 195. Acomiadament de Salta i rumb a les altures d'Iruya (10 d’agost)

Després de gairebé un parell de setmanes que no teníem ni de lluny planejades al nostre itinerari inicial, tocava acomiadar-se de Salta i seguir la nostra ruta. Si ens hi havíem quedat tants dies, va ser en gran part per tota la gent que ens havia acollit i ens havia fet sentir com un més de la família; no els podíem estar més agraïts per l'hospitalitat i el tracte tan càlid que ens havien regalat.

Pels volts de les 10 del matí, l'Araceli ens va venir a buscar a l'apartament per portar-nos a la terminal de busos. Abans de pujar al bus, ens vam acomiadar d'ella de tot cor, agraint-li el tracte rebut i desitjant retrobar-nos aviat, fos a Catalunya o novament en terres argentines. A les 10:30 h agafàvem l'autobús que ens portaria de nou cap a Humahuaca.

Per sort, el transport va arribar a Humahuaca a l'hora, a les 15:10 h, una puntualitat que vam agrair profundament perquè havíem d'enllaçar amb l'últim bus en direcció a Iruya, que sortia a les 16:00 h. Aquest segon trajecte es va fer un xic llarg, però el paisatge que anàvem recorrent era realment preciós i ens va regalar vistes espectaculars durant tot el camí. Vora les 19:30 h arribàvem finalment al poble i ens vam dirigir de dret cap a l'allotjament que havíem reservat prèviament per WhatsApp amb l'amfitrió, l'"Hospedaje casa de familia Santi". Era un lloc força senzill on teníem una habitació privada per 30.000 pesos, uns 18 € al canvi.

Un cop instal·lats i havent deixat les motxilles, vam anar cap al centre del poble a buscar un racó on sopar. La recerca es va complicar una mica després de preguntar a uns quants locals que no tenien cap mena d'opció vegana, fins que vam acabar entrant al restaurant Federico III Hostería. La Irene es va demanar una sopa de verdures que, tot i ser clarament de tetrabric escalfada al micro, pel preu que tenia complia la seva funció. El que no va sortir tan bé va ser la milanesa d'en Pau, que no era gaire bona i a sobre va resultar cara, però bé, són coses que passen quan s'està en ruta. Ja cansats de tot el trajecte, vam desfer el camí cap a l'allotjament per posar-nos al llit i descansar.

• Dia 196. Entre els miradors d'Iruya i el folklore a Humahuaca (11 d’agost)

S'alçava un matí serè quan, cap a les 9 h, ens posàvem en marxa per recórrer Iruya. Aquest poblet, tant petit com acollidor, es visita ràpidament, així que vam començar a perdre'ns pels carrers empedrats del centre abans d'afrontar la pujada cap al mirador de la Creu. Cal dir que el camí es feia costerut i l'altitud d'Iruya (uns 2.780 msnm) es feia notar a cada pas, deixant-nos sense alè.

Una vegada a dalt, la recompensa de les vistes va valer la pena: vam fer unes quantes fotografies, vam agafar aire i vam emprendre la baixada cap a la plaça principal. Allà vam seure una estona a contemplar la vida quotidiana del poble, on un parell de dones venien artesanies i alguns veïns xerraven tranquil·lament asseguts. Vam aprofitar aquell moment de pausa per gestionar els pròxims dies, ja que la idea era retornar aquell mateix dia cap a Humahuaca per fer-hi nit i, l'endemà, posar rumb a la frontera amb Bolívia per anar cap a Tarija.

Vam escriure a la Lorena per la plataforma de CouchSurfing per preguntar-li si ens podia acollir i vam tenir la sort que ràpidament ens va confirmar que no hi havia cap problema per rebre'ns a casa seva amb la seva família. Amb la tranquil·litat de tenir sostre per a l'endemà, vam agafar el bus de les 13:00 h, en un trajecte de tornada cap a Humahuaca que se'ns va fer força llarg.

Vora les 16:00 h arribàvem a Humahuaca i ens dirigíem de dret cap a l'"Hostal Lucero", un allotjament que ens havia costat uns 32.000 pesos per un apartament amb cuina que estava realment molt bé. Un cop instal·lats, vam sortir a fer un tomb per la ciutat, passant primer per l'estació de busos per consultar horaris i preus per anar a La Quiaca, la ciutat argentina que fa frontera amb Bolívia. Vam deixar els bitllets comprats per a l'endemà a les 9:25 h, amb arribada prevista a les 11:20 h per 15000 ARS en un trajecte que ens van assegurar que era puntual en tot.

Amb la gestió enllestida i com que encara no havíem dinat, vam anar a buscar unes "tortillas" a la graella (una especialitat street food molt típica del nord argentí que consisteix en una massa de blat farcida de formatge i altres ingredients al gust i torrada directament a les brases), i com dúiem formatge vegà, vam aprofitar a demanar que l'usessin per fer la de la Irene.

Tot i haver-hi estat fa pocs dies, la ciutat ens agradava molt, així que vam passejar pel centre amb la idea de buscar un lloc on veure una "peña", aquests locals tradicionals on es comparteix menjar i beguda mentre es gaudeix de música folklòrica i balls en directe. Com que a Salta ens havíem quedat amb les ganes d'anar-hi, vam demanar informació fins a trobar el restaurant "Aisito", on en feien una a la nit per 5.000 pesos per persona, i vam decidir que hi tornaríem més tard a fer un beure.

Abans de retirar-nos, vam passar pel mercat a comprar quatre coses per al sopar i vam tornar cap a l'allotjament. Un cop allà, la Irene va haver de recórrer de nou l'estació de busos per recollir un paquet: s'havia deixat a Salta els auriculars, i l'Araceli li havia enviat amb un autocar. Mentrestant en Pau es dutxava, ens vam trobar a la terminal per esperar l'arribada del vehicle que, com era d'esperar, venia amb retard. Amb els auriculars recuperats, vam anar de dret cap al restaurant, on vam demanar una cervesa ben freda i vam gaudir d'un xou tradicional que va resultar ser la mar d'interessant. Finalment, vam desfer el camí cap a l'apartament per sopar i anar-nos-en a dormir, sabent que l'endemà ja travessaríem la frontera cap a terres bolivianes.

• Dia 197. Acomiadament de l’Argentina i l’odissea cap a Tarija (12 d’agost)

El dia es presentava carregat d'incògnites i amb la certesa que travessaríem una nova frontera, tot i no tenir gens clar ni com ni a quina hora acabaríem arribant a Tarija. Teníem el bitllet de bus des d'Humahuaca cap a La Quiaca a les 9:25 h, però, tot i que ens havien reiterat per activa i per passiva que era un servei d'una puntualitat excel·lent, no vam arribar a destinació fins a les 11:40 h. En aquest punt del viatge, però, un petit retard ja no ens sorprenia gens.

Des de l'estació vam anar caminant cap a la línia fronterera, fent una parada obligada pel camí per fer-nos una fotografia davant el famós cartell que indica la distància entre La Quiaca i Ushuaia: els dos punts més distants de l'Argentina i entre els quals havíem estat recorrent pràcticament tot el país. Va ser un moment emotiu abans de passar el pas cap a Villazón i acomiadar-nos, en principi de manera definitiva, d'aquesta Argentina on havíem entrat al febrer i on havíem passat mesos sencers en ruta.

Una vegada a Villazón, sabíem que per arribar a Tarija teníem dues opcions: els autobusos de línia o les "rapiditas" (uns serveis de cotxes o furgonetes compartides que fan trajectes directes de manera bastant més àgil que els busos propis de la zona). A internet la informació sobre horaris era inexistent i les companyies no ens havien aclarit gran cosa per missatge, però la Lorena, la nostra amfitriona a Tarija, ens havia comentat que aquest transport solia sortir molt més a compte per la rapidesa. Pel que fa a preus, sabíem que el bus costava uns 50 BOB i ens havien comentat que les "rapiditas" podia rondar entre els 80 i els 100 BOB.

Pensàvem que les "rapiditas" sortien de la terminal (la qual ens quedava a més de 40 minuts a peu), però per sort la seva parada era a només 10 minuts de la frontera. Vam passar per una casa de canvi per obtenir la moneda local justa per pagar el trajecte i, com sol passar a les fronteres, el canvi no era gens favorable: vam canviar 20 € per 220 BOB. La sorpresa, però, va venir quan vam preguntar preu als xofers de les "rapiditas" i ens van demanar 160 BOB per cap, una xifra desorbitada respecte als 100 BOB màxims que ens havien indicat.

Pensant que ens volien prendre el pèl per ser estrangers, vam intentar negociar el preu sense cap èxit. Al cap d'una estona, el conductor se'ns va apropar oferint-nos sortir en aquell moment per 250 BOB en total per a nosaltres dos, però no teníem prou efectiu i no ens acabàvem de fiar. Vam consultar-ho amb la Lorena, que ens va suggerir que el xofer intentava cobrir tot el vehicle amb nosaltres i que, si esperàvem que s'omplís de passatgers, el preu baixaria.

Mentre esperàvem, en Pau va anar a cercar un caixer pròxim per provar de treure diners sense comissions. En tornar a la parada, vam intentar negociar de nou amb el conductor per veure si ajustava la tarifa en veure que s'omplia, però el senyor va decidir ignorar-nos i esquivar-nos. Vam tirar la tovallola, ens vam carregar les motxilles a l'esquena i ens vam posar en marxa cap a la terminal de busos.

No portàvem ni cinc minuts caminant quan el xofer va trucar al Pau (li havia demanat el número abans) dient que faltaven dues persones i que podíem pujar, així que vam acabar acordant 100 BOB per persona. L'únic problema fou que el senyor ens va donar una ubicació del tot confusa i després de 10 minuts intentant entendre'ns, finalment vam trobar la furgoneta. Cal dir que hi vam pujar únicament perquè vam veure que hi havia altres passatgers locals a dins; si no, després de tota aquella situació tan rocambolesca, no ens n'hauríem fiat gens.

La ruta va discórrer per un camí molt estret de muntanya i vam agrair profundament no anar en un autobús gran, ja que la furgoneta, en ser més petita, no feia agafar tant de vertigen davant aquells barrancs d'altura sense cap mena de protecció. Això sí, el paisatge que ens envoltava era d'una bellesa espectacular.

Vora les 17:00 h arribàvem finalment a Tarija i la Lorena molt amablement ens va demanar un taxi per evitar que ens cobressin de més. Per acabar d'adobar les anècdotes del dia, el taxista va agafar un camí equivocat i, quan li vam advertir que no anàvem bé, ens va dir que havia de passar un moment a recollir un paquet a casa del seu cosí. Allò ens va posar immediatament en alerta; li vam dir que no, però ell va insistir que era a tocar, a un carrer d'allà. Li vam concedir el benefici del dubte, tot i que per si de cas vam compartir la ubicació en temps real amb la nostra amfitriona.

Per sort, va parar un carrer més enllà en una zona ben transitada, va baixar a buscar la seva comanda i ens va portar directes cap a la casa. Li vam pagar els deu BOB que costava el trajecte i ens van rebre la Lore i en Ricardo, el seu marit, amb els braços oberts.

Esgotats de tot el trajecte, ens vam fer una bona dutxa, vam estar fent petar la xerrada i, cap al tard, van arribar les seves dues filles, la Carol i la Sofia, totes dues encantadores i ben xerraires. Vam compartir un sopar ben agradable en família i ens en vam anar al llit a descansar, feliços d'haver començat finalment la nostra etapa per terres bolivianes.

• Dia 198. Primers passos per Tarija (13 d'agost)

El primer matí a Bolívia es despertava amb calma i, després d'un bon esmorzar per carregar piles, sortíem cap al centre entre les deu i les onze acompanyats de la Lorena. Ella havia d'enllestir algunes gestions personals i nosaltres aprofitaríem per fer un bon tomb per la ciutat i començar a situar-nos. La primera parada fou a l'oficina d'Entel: ens calia activar una targeta SIM i comprar-ne una de nova perquè tots dos tinguéssim cobertura i dades al mòbil, una gestió logística imprescindible abans de perdre'ns pels carrers.

Amb la connexió resolta, vam fer via cap a la plaça principal per passar per l'oficina de turisme. Allà ens van atendre d'allò més bé, marcant-nos els punts clau al mapa i advertint-nos d'un esdeveniment destacat: diumenge se celebrava la processó de San Roque, la gran festa patronal de la ciutat. Des d'allí ens vam acostar a la Casa Dorada amb la idea d'entrar-hi, però just tancaven les portes al públic i la següent visita guiada no començava fins a les tres de la tarda.

Lluny de desanimar-nos, vam aprofitar les hores del migdia per explorar el centre històric. Vam enfilar cap a l'església de San Roque per conèixer el temple per dins i, de tornada, vam recórrer el carrer Domingo Paz, una via vibrant i atapeïda de paradetes i petites botigues on vam estar una bona estona tafanejant. El nostre passeig ens va dur a admirar la singular arquitectura del Castillo Azul, la tranquil·litat del Parque Bolívar i el caliu de la Plazuela Sucre, fins a desembocar al Mercat Central. Aquest espai bullia de vida; vam aprofitar per comprar algunes verdures fresques i vam parar a dinar allà mateix. El dinar ens va costar tan sols 15 bolivians (aproximadament 1,15 €), un preu que ens va deixar bocabadats i amb el qual ja començàvem a notar el fortíssim contrast econòmic respecte als països que havíem deixat enrere.

Amb la panxa plena i puntuals a la cita de les tres, vam anar cap a la Casa Dorada per fer la visita guiada. L'entrada ens va sortir per 15 BOB per cap i el recorregut va ser molt interessant. Acompanyats pel guia, vam anar recorrent les diferents estances senyorials d'aquesta mansió de principis del segle XX, admirant el mobiliari d'època, els miralls i les pintures que vesteixen els espais interiors amb el característic estil art nouveau.

Un cop enllestida la visita cultural, vam demanar un taxi per tornar cap a la casa. Vam tancar la jornada compartint una estona magnífica de conversa amb la Lorena i la seva família, gaudint del caliu familiar i feliços d'haver tingut una primera presa de contacte tan rodona amb Tarija.

• Dia 199. Esmorzar de “saice”, fòssils i la ruta del vi a Tarija (14 d'agost)

El dia ens prometia una jornada ben farcida de sabors locals i noves descobertes. Ens vam llevar d'hora perquè havíem quedat amb la Lorena i en Ricardo per anar cap al centre a fer un autèntic esmorzar de forquilla a "Saice Doña Lourdes". En Pau tenia" moltes ganes de provar el "saice", el plat més emblemàtic de la gastronomia tarijenya: un estufat tradicional de carn de vedella adobat amb "ají" vermell, pèsols i patata, servit habitualment sobre una base d'arròs o fideus, acompanyat de "chuño" (patata deshidratada) i coronat amb una amanida fresca de ceba i tomàquet picats. Un àpat ben contundent que dona energia per a tota la jornada.

Havent esmorzat, ens vam dirigir cap al Museu Paleontològic i Arqueològic, mentre la Lorena i en Ricardo es quedaven fent un cafè tranquil·lament a la Plazuela Sucre. La visita ens va semblar realment interessant per l'enorme potencial que tenia el museu i la quantitat de restes de megafauna prehistòrica que s'hi exposen així com ceràmica i explicacions de la història de la regió, tot i que vam trobar que patia de certes mancances museogràfiques, com ara peces sense identificar o la manca de cartells explicatius per posar-ho tot en context. En sortir, ens vam tornar a trobar amb ells i, després de fer petar la xerrada una estona, vam anar cap a "Verde que te quiero", un restaurant vegetarià que oferia un bufet lliure per tan sols 30 BOB (uns 2,25 €). Vam dinar de meravella, tips i feliços de trobar una opció tan completa i econòmica.

Amb la panxa plena, vam enfilar caminant cap a la "Bodega Aranjuez", on teníem reservat el tour de les 15:00 h amb degustació. En realitat la idea havia estat de l'Anne i l'Anton, una parella de viatgers francesos que ens havien escrit per CouchSurfing per proposar-nos compartir el pla i passar una estona plegats. En arribar al celler, ens van fer una explicació magnífica sobre els processos d'elaboració dels seus vins d'altura, l'embotellament i la distribució. Ens van destacar amb molt d'orgull el seu vi insígnia, el Juan Cruz, elaborat amb la varietat Tannat (un cep amb un reconeixement internacional immens a l'Uruguai que els havia fet guanyar prestigiosos premis), el qual duia el nom del seu treballador més antic.

Després d'un petit tast a la terrassa, vam pujar a un autobús que ens va dur fins a la finca per recórrer les vinyes i fer un tast de tres vins: un blanc, un rosat i un negre. L'experiència va ser genial i ens va costar 120 BOB per cap (uns 9,02 €), una estona magnífica enriquida per les converses i anècdotes de ruta que vam intercanviar amb els nois francesos. 

Vora les set del vespre tornàvem a pujar al bus i ens van tornar a deixar al centre, vam passar a comprar menjar, vam sopar a la casa i ens en vam anar a dormir.

• Dia 200. Roba de segona mà i truita de patates (15 d'agost)

De bon matí vam anar amb la Lorena cap al centre a tafanejar una fira de roba de segona mà, o com li diuen ells, roba americana. Abans d'endinsar-nos-hi, però, vam fer una parada estratègica en una paradeta de menjar de carrer, on vam comprar unes empanades casolanes delicioses per tan sols 3 BOB cadascuna (0,20 €) i vam aprofitar per tastar la beguda de soja. Tot i que era extremadament dolça, ens va semblar prou bona i ens va donar l'energia necessària per començar la caminada.

Un cop vam arribar al mercat, ens vam perdre entre una autèntica immensitat de paradetes i passadissos atapeïts de roba. El que més ens va sobtar de seguida fou descobrir que allò no era ben bé de segona mà: moltes de les peces encara duien les etiquetes originals amb preus en euros o en dòlars. La Lorena ens va explicar que es tracta d'excedents i estocs no venuts a Europa o als Estats Units que s'envien cap a Bolívia, on els comerciants locals compren grans paquets a cegues per després muntar les seves parades. Vam passar-hi un parell de llargues hores remenant i curiosejant entre muntanyes de teixits, i fins i tot la Irene va aprofitar l'ocasió per comprar un parell de peces que li feien falta per al viatge.

Cap al migdia vam emprendre el camí de tornada cap a la casa amb una missió clara entre mans: posar-nos el davantal. El dia anterior ens havíem ofert a preparar el dinar per a tothom i volíem cuinar la clàssica truita de patates. Ens vam posar mans a l'obra a la cuina i el resultat va ser un èxit rotund; sembla que va agradar moltíssim a tota la família, i compartir taula amb ells entre converses disteses va ser tot un plaer. Vam acabar fent una sobre taula, el Ricardo va treure el "singani" (un destil·lat típic de la zona que es fa amb el raïm, similar al "pisco" tot i que aquest en fer-se amb raïm moscatell era un pèl més aromàtic) i ens van oferir tastar el "chuflay", un combinat fet amb "singani", "sprite" o tònica, llimona i gel.

A la tarda ens vam quedar a la casa per resoldre la logística dels dies vinents: volíem anar cap al Salar d'Uyuni. No ho acabàvem de tenir del tot clar perquè, una de les il·lusions de la Irene era veure la immensitat salada amb l'efecte mirall, però estàvem en temporada seca i era força improbable. La gran sorpresa fou que, en preguntar a algunes agències, ens van passar fotos d'aquell mateix dia i resulta que havia plogut! Així doncs, per no perdre aquesta oportunitat, ens vam posar a gestionar com arribar a Uyuni.

Amb el pla d'Uyuni ja perfilat, vam escriure a una companyia d'autobusos que feia el trajecte directe de Tarija a Uyuni per demanar horaris i tarifes. Ens van confirmar que en sortia un l'endemà mateix a les 18:00 h de la tarda i que arribava a les 6:00 h del matí següent. Vam intentar deixar feta la reserva al moment, però no vam rebre cap més resposta per part de l'agència, de manera que vam acordar que l'endemà al matí hi tornaríem a insistir per tancar els bitllets. Ja cap al tard, vam demanar una mica de sopar per compartir-lo plegats amb la família, allargant la xerrada i gaudint d'una última vetllada d'allò més acollidora abans d'anar-nos-en a dormir.

• Dia 201. San Roque i plans capgirats (16 d'agost)

Acompanyats de la Sofi i la Carol, vam enfilar cap al centre de la ciutat per presenciar la cèlebre processó de San Roque, una de les manifestacions culturals i religioses més impressionants i sentides de tota Bolívia. Aquesta celebració es remunta a l'època colonial, quan una dura epidèmia de pesta i lepra va assolar la vall i els vilatans es van encomanar a Sant Roc (patró dels leprosos, malalts i dels gossos) prometent-li devoció eterna si els deslliurava del mal. Des d'aleshores, milers de "chunchos" promesants inunden els carrers complint les seves promeses. Ens va captivar la seva vestimenta: duien turbants acolorits i alts guarnits amb plomes, capes brillants amb brodats artesanals, un vel transparent que els cobria el rostre per recordar com els leprosos s'amagaven les nafres, i les "flechillas", unes fustes que feien repicar amb un so sec i rítmic al compàs de les "cañas" i "camacheñas".

En paral·lel a la festa, però, la logística del viatge ens tornava a posar a prova. El dia anterior havíem estat parlant amb una companyia per agafar un autobús directe cap a Uyuni a les 18:00 h i havíem intentat deixar la reserva confirmada per missatge, però ens havien deixat sense resposta. Al matí vam haver de tornar a insistir i explicar tota la història de nou; ens van derivar a un altre número de telèfon per acabar dient-nos que no tenien disponibilitat i que fins dilluns no tenien res disponible. Quedar-nos aturats dos dies més no entrava als nostres plans, de manera que vam decidir canviar de plans: l'endemà al matí marxaríem en bus cap a Tupiza per, des d'allà, enllaçar directament cap a Uyuni. 

Cap al migdia, la Lorena i en Ricardo ens van venir a buscar i ens van proposar d'anar a dinar a un dels millors restaurants de la ciutat: "El Fogón del Gringo". No ens ho vam pensar dues vegades. En Pau es va demanar un "ojo de bife" (que incloïa un bufet lliure d'amanides i guarnicions per uns 9 €) mentre que la Irene, fidel a la seva dieta vegana, va optar directament pel bufet d'amanides i va anar picant de les guarnicions d'en Pau per tan sols uns 3 €. Vam menjar de meravella i vam fer una sobretaula d'allò més animada, tornant tots plegats cap a la casa ben tips i contents.

Ja cap al vespre, vam tornar a baixar cap al centre per anar a sopar a la pizzeria d'un noi que havíem conegut dies enrere i que ens havia convidat a passar pel seu local. Vam compartir unes bones pizzes i una estona distesa abans de desfer el camí cap a la casa. Un cop allà, ens vam posar mans a l'obra a enllestir les motxilles grans per deixar-ho tot a punt per a l'endemà i ens en vam anar a dormir d'hora, amb la mirada posada en la travessa que ens duria cap a les portes del salar.