Setmana 30: Una immensitat salada

• Dia 202. Ens acomiadem de Tarija (17 d'agost)

Quan coincidim amb gent tan maca en el nostre viatge, el comiat sempre resulta difícil. La Lorena i en Ricardo havien estat uns amfitrions de primera: atents en tot moment, ens havien tractat de meravella fent-nos sentir literalment com a casa, ajudant-nos a planificar la ruta pel país i mostrant-nos Tarija amb els ulls de la gent local. Amb el cor agraït, vam agafar un taxi per ser a l'estació abans de les 9:30 h, que era l'hora en què en principi havia de sortir el nostre transport.

En arribar a la terminal, però, ens vam topar amb la primera sorpresa del matí. Tal com ja intuíem després de tants embolics logístics, el nostre autobús no sortia perquè no havien arribat a cobrir el mínim de passatgers. Per sort, ens van reubicar ràpidament en una altra companyia que sortia a les 10:30 h. Amb la primera agència havíem de pagar 80 BOB i amb aquesta vam haver de posar 20 BOB més per cap, acabant pagant 100 BOB cadascú (uns 7,5 €); una petita diferència que vam abonar amb tal d'assegurar-nos arribar a destinació i seguir la ruta.

Després d'un llarg trajecte per carretera, vora les 17:00 h arribàvem finalment a Tupiza. Tot i que hi havia un altre autobús que sortia a les 18:30 h cap a Uyuni, vam preferir no agafar-lo, fer nit al poble i agafar tranquil·lament el primer bus de l'endemà a les 10:30 h. De fet, la nostra amiga Valèria ja ens havia comentat que Tupiza tenia un paisatge molt similar al que ja havíem vist a Salta i per aquest motiu no era un indret que tinguéssim previst visitar; així que ens ho vam prendre com una simple parada tècnica per descansar i no ens vam capficar a fer-hi gaire turisme.

La parella de francesos que havíem conegut ens havia passat el contacte d'un hostal a Tupiza, així que per 150 BOB (uns 11 €), vam aconseguir una habitació privada amb esmorzar inclòs. De camí cap a l'allotjament ens va cridar moltíssim l'atenció una filera interminable de cotxes que feia cua davant d'un sortidor; tot i ser plenament conscients que el país arrossegava problemes d'escassetat de combustible, fins al moment no havíem vist cap benzinera amb un col·lapse d'aquella magnitud.

Un cop instal·lats a l'hostal, vam aprofitar per reposar una estona i, ja a la nit, vam sortir a sopar a un restaurant vegà boníssim on ens vam atipar de valent per 5 € per persona. Amb la panxa plena i la tranquil·litat d'haver resolt la jornada, vam tornar a l'hostal a dormir d'una tirada, agafant forces per a l’endemà arribar a Uyuni.

• Dia 203. Neu a la ruta i calma a Tupiza (18 d'agost)

Ens vam llevar amb relativa tranquil·litat per deixar les motxilles mig enllestides abans d'anar a esmorzar a les 9:00 h. Havent agafat forces i amb tot l'equipatge ja tancat, vam enfilar cap a l'estació amb la intenció de pujar al bus de les 10:30 h que ens havia de dur directes cap a Uyuni.

En arribar a la terminal, però, ens vam topar de ple amb la mala notícia del dia: cap autobús estava sortint en aquella direcció perquè la carretera havia quedat completament tallada arran d'una forta nevada caiguda durant la nit anterior. A les finestretes ens deien que no tenien cap certesa de si el servei de les 18:30 h podria sortir i que, com a molt, ho intentarien sobre la marxa si la via s'obria. Davant d'aquesta incertesa ens vam asseure a valorar què fèiem.

Tot i que les previsions meteorològiques apuntaven que el temps milloraria al llarg de la setmana, no teníem cap garantia de quan es restabliria el trànsit, i el temps jugava en contra nostre: el país gaudia d'un parèntesi de treva en els bloquejos de carreteres que l'havien col·lapsat en mesos anteriors, però aquesta calma tenia els dies comptats fins a finals de setembre. No volíem perdre gaires dies aturats per evitar el risc de quedar atrapats enmig del territori abans de poder passar la frontera i poder visitar el país el màxim possible.

Davant la situació, la Irene proposava una sortida pràctica: canviar el rumb cap a Potosí, passar-hi uns dies descobrint la ciutat i baixar cap a Uyuni més endavant, ja que teníem seriosos dubtes de si podríem arribar-hi o si les agències estarien operant amb normalitat. En Pau, en canvi, ho veia amb una mirada molt més optimista: pensava que la neu acumulada era una oportunitat d'or per contemplar el salar amb el fascinant efecte mirall en una època en què no és gens habitual per la sequera de l'hivern. Per sortir de dubtes, vam anar a preguntar directament a les agències de turisme locals. Allà ens van confirmar que les excursions pel salar es continuaven fent, tot i que amb certes modificacions en la ruta perquè la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa romania tancada per les condicions meteorològiques.

Amb aquesta informació sobre la taula, vam decidir jugar-nos-la i provar sort l'endemà al matí per agafar el primer bus cap a Uyuni. Vam desfer el camí cap al nostre hostal per demanar una nit extra a l'habitació i vam dedicar la resta del dia a la tranquil·litat més absoluta: vam sortir a fer un tomb relaxat pels carrers de Tupiza per estirar les cames i vam tornar d'hora a l'allotjament, confiant que l'endemà la neu ens permetís continuar avançant.

• Dia 204. Paisatges nevats, una roda punxada i la tria del tour a Uyuni (19 d'agost)

Després del parèntesi forçat pel temporal, el matí es despertava amb una llum neta que convidava a reprendre la marxa. Ens vam llevar, vam esmorzar amb calma, vam tornar cap a l'estació de Tupiza on, aquest cop sí, el bus cap a Uyuni tenia llum verda per sortir. Això sí, la represa del trànsit venia amb un petit sobrecost: el bitllet havia pujat de 80 a 100 BOB per cap (uns 8 €), una pujada assumible per la tranquil·litat de veure'ns finalment avançant.

En teoria teníem unes quatre hores de viatge per davant amb arribada prevista vora les 14:30 h, resseguint una carretera espectacular flanquejada per muntanyes completament blanques i tenyides d'una capa gruixuda de neu. A mig camí, però, un soroll sec i sobtat va fer frenar el vehicle al voral: havíem punxat una roda. El canvi de pneumàtic es va allargar una bona estona enmig de la solitud de l'altiplà, de manera que no vam trepitjar la polsegosa Uyuni fins passades les 16:00 h de la tarda.

Sense perdre temps, vam anar de dret cap a l'allotjament que havíem reservat per 140 BOB (uns 10 €), vam deixar l'equipatge a l'habitació i vam sortir a recórrer l'Avinguda Ferroviària, l'artèria on es concentren la majoria d'agències de turisme. Vam passar un parell d'hores entrant en diferents locals per comparar opcions i, curiosament, ens vam acabar decantant per l'agència "Sajama", precisament la primeríssima a qui havíem preguntat. En veure que l'itinerari clàssic de tres dies era pràcticament idèntic a tot arreu, vam basar la tria en el preu, la bona sensació que ens va transmetre l'explicació i les excel·lents valoracions que tenien a la xarxa. A més, vam voler assegurar-nos per activa i per passiva que el tour l'executessin ells mateixos; sabíem que a Uyuni és molt habitual que les agències es revenguin passatgers entre elles per omplir places i, com que en el passat ja havíem tingut males experiències amb certs guies, volíem garanties de sortir amb gent de confiança. Ens van confirmar que el grup era propi i que just l'acabaven de tancar, donant-nos la certesa absoluta que l'endemà sortiríem sense ensurts.

Amb la decisió del tour ja resolta, vam aprofitar l'última llum de la tarda per comprar unes ulleres de sol per a la Irene, imprescindibles per protegir-se del reflex del sol al salar. Després de fer unes quantes voltes buscant un racó que ens fes el pes i oferís alguna opció adequada, vam acabar sopant en un restaurant senzill de la zona. Vam tornar a l'hostal d'hora per descansar i agafar forces: l'endemà a les 10:30 h arrancava una de les aventures més esperades de tot el nostre viatge per Sud-amèrica.

• Dia 205. La màgia blanca d'Uyuni (20 d'agost)

L'emoció d'estar a punt d'endinsar-nos en el Salar d'Uyuni ens va fer saltar del llit amb una energia renovada. Vam enllestir les motxilles a correcuita per ser puntuals a l'oficina, el punt de trobada des d'on arrencava la nostra expedició. Com que vam arribar-hi amb una mica de marge, vam aprofitar per descarregar l'equipatge gros i fer una incursió ràpida per les botiguetes del voltant a la cerca de fruits secs i unes quantes ampolles d'aigua; ens havien advertit per activa i per passiva que a mesura que t'endinses al tour els preus es disparen de mala manera. Al final, la sortida es va endarrerir una hora sobre l'horari previst perquè el vehicle va arribar tard, però quan per fi vam pujar al 4x4 vam veure que la colla prometia: compartíem travessa amb una parella de francesos que estaven de lluna de mel i dues amigues, una austríaca i l'altra italiana. Tots rondàvem una edat similar, així que la sintonia va ser immediata des del primer minut.

La primera parada de la ruta ens va portar fins al cèlebre cementiri de trens, un paisatge gairebé postapocalíptic als afores de la ciutat on desenes de locomotores de vapor del segle XIX i principis del XX jeuen rovellades enmig del no-res. Hi vam estar uns vint minuts caminant al nostre aire, enfilant-nos a les velles estructures de ferro i immortalitzant aquell contrast tan singular abans de continuar cap al poblet de Colchani. Allà vam tafanejar sense gaire interès entre les paradetes "d'artesanies" (no són artesanies de debò, tothom ven exactament el mateix) i vam treure el cap a una petita planta processadora artesanal, on ens podia veure com tracten els grans blocs de sal extrets del salar per convertir-los en sal apta per al consum.

D'allí vam enfilar directes cap al gran desert blanc i, en qüestió de minuts, se'ns va dibuixar un somriure d'orella a orella: les recents nevades i pluges havien fet la seva màgia i el salar estava completament inundat d'aigua. Vam fer una primera parada davant del monument del Dakar i la coneguda plaça de les banderes d'arreu del món, aprofitant per fer les primeres fotografies i compartir el dinar tots plegats, un moment perfecte per anar trencant el gel i conèixer millor la resta del grup. De nou a dalt del cotxe, la travessa es va tornar absolutament hipnòtica. Conduir sobre aquella làmina d'aigua infinita on el cel i la terra es fonien sense cap línia d'horitzó visible et deixava sense paraules, amb la sensació de flotar enmig d'un mirall gegantí. Vam fer una parada estratègica per jugar amb la perspectiva: el guia es va posar en mode director de cinema i ens va fer tot un reportatge de fotos i vídeos típicament turístics que ens van fer riure de valent.

La nostra gran il·lusió era acomiadar el dia veient la posta de sol sobre l'aigua amb l'efecte reflex complet, però el tram on ens vam aturar cap al tard estava sec. El moment, tot i no ser l'esperat, va ser igualment bonic: el guia ens va treure una mica de pica-pica acompanyat d'un bon vi mentre contemplàvem com els tons daurats i rogencs encenien la crosta blanca fins que es va fer fosc. 

Amb l'última claror vam reprendre la marxa cap a San Juan, on l'arribada va ser d'allò més accidentada perquè tot el poble havia patit una apagada elèctrica general i ens va costar una mica trobar el nostre refugi. Finalment, vam localitzar l'allotjament, un hotel construït enterament amb blocs de sal que va resultar ser molt acollidor i bonic, on teníem una habitació privada. Vam sopar a la llum de les espelmes amb la resta del grup i ens en vam anar a dormir ben d'hora, amb ganes de descansar abans d'encarar una nova matinada sobre rodes.

• Dia 206. Llacunes altiplàniques, i fred a Villamar (21 d'agost)

Ens vam llevar amb temps per deixar les motxilles completament a punt abans d'anar a compartir l'esmorzar amb la resta del grup a l'allotjament de sal de San Juan. Tot i que la sortida estava prevista per a les 8:00 h, com sol passar sovint, la cosa es va endarrerir una mica i cap a les 8:30 h ja érem tots encabits al 4x4. La primera parada de la jornada va ser davant del mirador del volcà Ollagüe, un gegant andí de més de 5.800 metres d'altitud situat a la mateixa frontera amb Xile; aquest volcà es troba en un estat semiactiu, mostrant una fumarola constant de vapor blanc que emergia de la seva falda i es retallava contra un cel completament net.

Vam reprendre la marxa rumb a les llacunes altiplàniques fins a plantar-nos a la cèlebre Laguna Hedionda, el punt escollit per aturar-nos a dinar. El paisatge era realment bonic gràcies a les colònies de flamencs andins que s'hi passegen plàcidament sense immutar-se pel fred. Allà vam viure un dels moments més macos del dia: en Celin, el nostre conductor i guia, era un autèntic tros de pa, però fins aquell moment no havia volgut menjar mai amb nosaltres; sempre ens deia que ja havia dinat o, com havíem anat veient en altres grups, els xofers solien menjar a les cuines o apartats entre ells. Després d'insistir-li amb afecte, vam aconseguir que s'assegués a taula amb tota la colla a compartir el dinar. Havent dinat, vam anar a fer un tomb per la vora de l'aigua per fotografiar els flamencs de ben a prop i pair l'àpat amb calma.

A la tarda la ruta va continuar encadenant postals impressionants. Vam passar per la Laguna Cañapa, una altra joia d'aigües turqueses envoltada de serralades aspres i ribes tenyides pel blanc del bòrax, i tot seguit vam costejar la Laguna Negra, anomenada així per la tonalitat fosca de les seves aigües en contrast amb les grans formacions de roca volcànica que l'encerclen. 

L'última gran panoràmica abans d'acomiadar la carretera va ser el mirador del Cañón de la Anaconda, un indret colossal on un petit riu serpenteja pel fons d'un profund congost rocós dibuixant les corbes sinuoses que recorden la silueta d'una serp gegant.

Cap al tard arribàvem finalment a Villamar, on faríem nit. Hem de confessar que aquest segon allotjament no ens va agradar tant com el del dia anterior: l'espai era força precari, tenien un únic lavabo compartit per a cinc habitacions, les estances eren molt fredes, el wifi era de pagament i no hi havia aigua calenta per dutxar-se (teòricament la reservaven només per als qui pagaven un extra per tenir habitació privada). Després de batallar-ho una mica amb els encarregats, vam aconseguir que ens obrissin l'aigua calenta per poder fer una bona dutxa i treure'ns el fred del cos. Ja reconfortats, vam berenar tots plegats al menjador i vam passar la resta de la tarda jugant a cartes amb el grup, compartint rialles i fent temps fins a l'hora de sopar, abans d'anar a dormir sota una bona pila de mantes.

• Dia 207. Laberints de pedra i la posta de sol somiada al salar (22 d'agost)

Ens vam llevar després d'una nit fredíssima, vam esmorzar amb tota la colla i de seguida ens vam posar en marxa dalt del vehicle. El recorregut per aquella jornada era força més curt del que és habitual, ja que, en continuar tancada la Reserva Nacional Eduardo Avaroa, les agències havien hagut d'adaptar la ruta i centrar-se en els paisatges rocosos i llacunes d'aquesta zona alta.

La primera part del matí va ser un festival d'escultures naturals modelades per l'erosió del vent durant milers d'anys. Vam fer parada davant de formacions ben curioses com la Piedra de la Copa del Mundo o la Piedra del Camello, que feien honor absolut als seus noms, abans d'endinsar-nos en l'espectacular laberint de roques volcàniques de la Itàlia Perdida. Allà, en Celin ens va explicar la història que dona nom a l'indret: segons deien els locals, és una zona amb una forta càrrega mística, i un grup de turistes italians van acabar allà acampant i van tenir una visió en la qual es veien passejant per Itàlia. Després d'explorar la zona, vam continuar la ruta fins a la bonica Laguna Vinto, que ens va regalar una altra postal altiplànica.

Mentre paràvem a dinar, ens va sortir la conversa d'aquella petita espineta que se'ns havia quedat clavada el primer dia: no haver pogut veure la posta de sol sobre la zona amb l'efecte mirall. Vam comentar amb el grup que estàvem valorant seriosament contractar un tour específic de capvespre en arribar a la ciutat, i la reacció va ser immillorable: tothom es va voler sumar al pla. Això ens va anar de primera, ja que per horari hauria estat impossible sumar-nos a una sortida convencional d'aquella tarda si no formàvem nosaltres mateixos un grup tancat. Vam tancar el tracte allà mateix per 300 BOB (uns 20 €) i, en arribar a Uyuni, vam anar directes a l'oficina de Sajama: vam descarregar les motxilles grans, vam carregar una bicicleta al cotxe, vam agafar provisions de menjar i beure i vam tornar a enfilar cap al gran desert blanc.

Aquesta vegada, sí: la màgia del salar ens va donar la benvinguda més espectacular que podíem somiar. Vam arribar a una zona amb una làmina d'aigua perfecta que transformava el terra en un mirall infinit on el cel es reflectia amb una nitidesa aclaparadora. Abans que caigués el sol, vam aprofitar per fer una bona sessió de fotos i vídeos jugant amb el reflex i ens vam anar alternant per pedalar amb la bicicleta sobre l'aigua, una experiència divertidíssima i surrealista com poques.

Quan la llum va començar a daurar-se, el xofer va desplegar una taula al mig del salar amb un pica-pica i una ampolla de vi per brindar tots plegats. Veure com el sol s'amagava a l'horitzó tenyint l'aigua i els núvols de tons violacis, daurats i rogencs mentre fèiem un glop de vi va ser, sens dubte, un dels moments més increïbles i emocionants de tot el viatge.

Ja completament fosc, vam tornar cap a Uyuni i ens vam dirigir cap a l'allotjament de la primera nit per anar a dormir amb la satisfacció d'haver gaudit tot el tour.

• Dia 208. L'ofec de l'altura i carrers en festa (23 d'agost)

Els primers rajos de sol començaven a despuntar a Uyuni quan nosaltres ja teníem les motxilles a punt per acomiadar definitivament aquest indret. Ens vam llevar d'hora per enfilar cap a l'estació amb prou marge per pujar al bus de les 9:00 h directe cap a Potosí. El bitllet ens va costar 70 BOB per cap (uns 5 €), una tarifa la mar d'assequible per a un trajecte que, per sort i després de tants ensurts viscuts a la carretera durant els últims dies, va transcórrer sense cap mena de contratemps. Vora les 14:00 h el vehicle frenava a la terminal de Potosí.

Des de l'estació fins al nostre allotjament, l'hostal Koala, teníem una caminada assequible d'uns vint minuts. La realitat sobre el terreny, però, va resultar ser una autèntica odissea: Potosí s'enfila a més de 3.800 msnm i el trajecte cap al centre històric era en pujada. Amb el pes mort de les motxilles grans a l'esquena i la manca d'oxigen, cada passa costava un món per la Irene. Per si no fos prou, a mig camí ens vam topar amb una riuada humana impressionant: una gran desfilada de gent ballant i cantant, acompanyada de bandes de música i paradetes ambulants de menjar que col·lapsaven completament el trànsit i feien impossible avançar amb les nostres dimensions.

Per mirar de fer la travessa més senzilla, ens vam desviar per un carreró lateral, però l'esforç va acabar passant factura a la Irene: el cop de l'alçada i la pujada li van provocar una sensació sobtada d'ofec que la va deixar pràcticament sense aire, obligant-nos a aturar-nos en sec. Com que en Pau tolerava molt millor la pressió als pulmons, no s'ho va pensar dues vegades: es va carregar la motxilla de la Irene al davant i, fent de "sherpa" improvisat, vam anar fent via a pas lent fins a assolir finalment el nostre destí.

Travessar la porta l'allotjament va ser un descans immens. L'hostal ens va sorprendre molt gratament: darrere d'una façana discreta s'amagava un espai preciós, molt acollidor i cuidat per dins tot i ser dels allotjaments més cars fins al moment, 200 bob habitació privada amb bany i esmorzar, uns 15 €. Vam descarregar tot el pes a l'habitació, vam respirar alleujats i, com que l'estómac ja feia estona que grunyia, vam anar a dinar alguna cosa ràpida en un local just al costat per no haver de caminar gaire més.

Havent dinat i amb el cos una mica més adaptat, vam sortir a fer un bon tomb pel centre històric. Potosí ens va deixar bocabadats de seguida: la petjada colonial del seu passat daurat com a capital minera es respira en la bellesa dels seus edificis històrics, les façanes de pedra tallada, els balcons de fusta i la grandiositat de la seva plaça principal. Moguts per la curiositat, vam decidir desfer el camí cap a la zona per on havíem pujat des de l'estació per veure si la gentada del matí encara continuava de festa.

Vam tenir la sort d'arribar-hi una estona abans que s'acabés la gresca, descobrint que la ciutat estava celebrant els "Ch'utillos" (la Festa de Sant Bartomeu), l'esdeveniment cultural i religiós més important de Potosí. Aquesta celebració enfonsa les seves arrels en temps precolombins i en el posterior sincretisme cristià: segons diu la tradició local, hi habitava un dimoni o esperit maligne que sembrava desgràcies, fins que al segle XVI els jesuïtes hi van entronitzar la imatge de Sant Bartomeu per derrotar-lo. La paraula "ch'utillo" feia referència a aquell geni burlesc que s'escapolia ràpidament i, per extensió, als pobladors rurals que baixaven cavalcant a la ciutat per a la festa. Avui dia, la celebració és una immensa entrada folklòrica (reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat) on desenes de comparses i músics omplen els carrers de danses tradicionals, vestits acolorits i devoció. 

Quan la festa va anar apagant-se i el fred de la tarda ens començava a entrar al cos, vam optar per anar a sopar alguna cosa i ens en vam anar a dormir d'hora per recuperar forces.