Setmana 28. Descobrint Salta i Jujuy

• Dia 188. Quilmes i la Quebrada de las Conchas (3 d'agost)

El despertador sonava a les 6 del matí: a les 7 ens havien de passar a recollir l'Héctor i la Rosa. Amb ells passaríem dos dies pel sud de Salta, arribant fins a Quilmes, a la província de Tucumán. Com el dia anterior hi havia hagut la festa d'aniversari d'en Pancho, el matrimoni va anar a dormir tard, així que finalment vam sortir sobre les 7 passadíssimes de Salta. 

El camí ens va portar per la famosa Quebrada de las Conchas, un paisatge rogenc preciós. La primera parada va ser el Puente Morales, on es va gravar una de les escenes de la coneguda pel·lícula argentina: "Relatos Salvajes". Vam continuar per la Garganta del Diablo i l'Amfiteatre, on ens vam deixar captivar per la curiosa forma d'aquells turons vermells. Sense encantar-nos gaire, vam continuar tirant cap al sud.

Ja eren les 13 h quan vam parar a dinar a un restaurant que tenia una granja de llames. Tot i que el lloc era bonic i tenia l'atractiu de les bestioles, el menjar deixava una mica a desitjar. A més, li faltava la meitat de les coses que vam demanar. Per acabar, vam tastar el cayote amb mel de canya (cabell d'àngel) i nous, unes postres força típiques de la zona.

Un cop ben tips, vam seguir la ruta fins a les famoses Ruïnes de Quilmes. Vam començar la ruta pel museu, on ens vam posar en situació sobre qui eren i que feien els Quilmes. En una de les parets, hi ha una gran línia cronològica que va des dels primers humans que van arribar a la zona fins a l'actualitat. Òbviament, com bons argentins orgullosos que són, en aquest esquema hi sortien les copes del món de futbol que havien guanyat i quan va sortir elegit el papa Francesc. Ens va fer gràcia simplement perquè això seria impensable de veure en un museu català, espanyol o europeu. 

Sembla que aquest territori estava ja ocupat al segle X per diaguitas, provinents de l'Alt Perú. La llengua que parlaven era el kakan. Aquesta ciutat desapareix amb l'arribada dels espanyols: el 26 d'octubre de 1685 maten a la majoria dels quilmes. Als supervivents els obliguen a anar a peu fins a Riu de la Plata, trajecte que va suposar la mort per la majoria d'ells: dels 2600 només n'arriben 800. Al segle XVIII només en quedaven 200. Per aquest poble, la tragèdia no acaba aquí, ja que van esdevenir esclaus. Al segle XIX i XX, treballaven gratis per poder viure prop de les seves terres. No fou fins a la dècada de 1960 que recuperen el dret a ocupar el seu territori.

En sortir del museu, el sol picava de valent, així que després que la Irene es posés quilos i quilos de crema solar, vam sortir a explorar l'exterior. Nosaltres dos vam pujar fins als dos pukaràs que hi havia, els quals oferien unes vistes espectaculars.  

El sol ja començava a baixar quan vam tornar al cotxe per anar cap a Cafayate, on vam fer una petita volta pel centre i vam parar a berenar en una pastisseria per recarregar forces. Finalment, quan ja era fosc vam tirar cap a San Carlos, on la família té una casa. Ens van donar una habitació amb bany per nosaltres sols i, un cop dutxats i ben acomodats, vam sortir plegats a sopar.

Va ser una gran sorpresa quan vam veure que al restaurant hi havia l'opció de milanesa veggie, així que la Irene va poder menjar el mateix que la resta. Durant aquests dies que havíem compartit amb la Rosa i l'Héctor, no ens havien deixat pagar i, havíem hagut de fer malabars per pagar nosaltres abans que se'ns avancessin. Aquí, però, ja ens van advertir que la gasolina i el sopar corria a compte de l'Ara i de la Gra, ja que volien acompanyar-nos, però per feina no podien, així que molt agraïts, vam acceptar la invitació. 

Tot i el cansament, la conversa es va allargar fins a les 11, així que vam arribar a la casa i vam caure rodons al llit.

• Dia 189. La Quebrada de las Flechas i la fibra dels teixidors (4 d'agost)

Tot i que la Irene ja havia obert els ulls vora les 7:30 h, fins a les 9 no ens vàrem posar en marxa. Vam recollir-ho tot, i, un cop vam veure que ells s'havien llevat, vam esmorzar els 4 plegats. Mentre la Rosa acabava de recollir, vam anar amb l'Héctor a la casona, la casa on havia viscut el pare d'ella. L'arquitectura era la clàssica colonial, així que la vella casa mantenia molt d'encant. Vam fer un petit tomb per les terres que envolten l'edifici i allí ens va venir a saludar una petita cabreta que volia carícies. Pels que no ho sabeu, a la Irene li encanten les cabres, així que va estar entretinguda una bona estona amb la seva nova amiga. La veritat que a tots tres ens queia la bava amb aquell petit cabrit.

Al voltant de les 11 ens vam posar en marxa per veure la preciosa plaça del poble i la seva fantàstica església, la qual encara conserva pintures originals. Quelcom que destaca és que hi ha una imatge de la Verge dels Socors, una de les poques compartides amb els ortodoxos. Així doncs, trobar una imatge claríssimament ortodoxa dins una església catòlica fou força curiós. 

En acabar, ens vam dirigir cap a la Quebrada de las Flechas, novament un paisatge vermellós preciós. Vam anar recorrent la carretera sense asfaltar meravellats pels diferents pobles que passavem i les formacions de les muntanyes. En passar aquesta quebrada, vam parar a dinar a Angastaco, on aquí el menjar ja era millor que el dinar del dia anterior.

Vam continuar el recorregut per diversos pobles molt bonics, tots molt característics de la zona on ens trobàvem. A l'altura de Seclantás, ens vam posar per una carretera secundària que passava per diverses cases d'artesans de teles. El viatge fins a arribar a un petit grup de cases on més artesans hi havia, no fou fàcil, i l'amortidor de la roda esquerra de darrere es va trencar. Per sort, no era tan greu per no continuar, simplement havíem d'assumir que, cada bony que hi hagués a la carretera, la Irene el sentiria x3, ja que es trobava asseguda just al damunt de la falla.

Aprofitant que havíem arribat fins allí, vam anar a conèixer la feina dels teixidors. Una senyora encantadora ens va explicar com feien aquelles pashmines i ponxos amb llana de llama natural. Era una autèntica feinada, perquè per fer una sola peça, podien tardar fins a vuit dies. Així doncs, el preu dels articles ja us els podeu imaginar, òbviament aquelles produccions valen cada peso que costen.

La ruta seguia cap a Cachi, on vam arribar a l'hora de berenar amb el temps just per veure amb l'última llum del dia el poble i l'"ovnipuerto" que un penjat suís havia construït. El camí de tornada el vam fer quan ja era fosc, una llàstima perquè no vam poder observar el bonic paisatge de la cuesta del obispo, un dels punts que tothom ens havia recomanat. 

Devien ser les 10 de la nit que arribàvem a l'apartament, completament cansats després d'aquells dos dies sense parar.

• Dia 190. Del viaducte de la Polvorilla a una immensitat salada (5 d'agost)

Amb el cansament de qui necessita dormir 12 h i no només 6 h, ens vam llevar per esmorzar i anar a buscar el cotxe. Amb les lleganyes encara als ulls, en Pau va anar pel nostre transport mentre la Irene es quedava esmorzant i acabant d'organitzar el que ens emportaríem. Per tan sols uns 80 €, tindríem aquell automòbil les pròximes 48 h i volíem recórrer molts quilòmetres. 

Abans les 9, ja estàvem sortint de Salta direcció San Antonio de los Cobres, el poble a 3775 m d'altura des d'on surt el famós tren a las nubes. Part de la carretera fins allí, ja l'havíem recorregut amb la Rosa i l'Héctor, així que ja havíem baixat i visitat els principals atractius, cosa que ens va permetre avançar sense parar-nos. Cap al migdia ja havíem arribat, i després de visitar el museu i de comprar unes fulles de coca per evitar el mal d'altura, ens vàrem dirigir cap al viaducte de la polvorilla, per on passava el tren. En arribar a Salta, la nostra idea era fer el recorregut en tren, però en veure que costava uns 130 € per cap i que el paisatge el podíem veure des del cotxe, vam preferir estalviar-nos aquells diners.

Seguidament, vam continuar per la ruta 40 fins a Susques. Cal esmentar que aquesta carretera no està asfaltada, però que val molt la pena fer-la pels seus meravellosos paisatges. Al llarg del recorregut vam passar per diversos pobles que estaven en mig del no-res. 

Segons el plantejament del nostre itinerari, anàvem a fer nit a Susques, però veient que encara teníem hores de sol al davant, vam decidir avançar fins a les Salinas Grandes. 

Al voltant de les 5 arribàvem a aquest gran salar, on vam pagar 6.000 ARS per persona (després vam descobrir que més endavant es podia visitar sense pagar) per accedir. A l'interior hi havia diferents persones que s'oferien a fer-te unes fotos divertides així que, aprofitant que entrava en el preu, vam accedir a aquesta "turistada". La veritat que va semblar divertit. 

Vam continuar la carretera fins a Purmamarca, on teníem el temps just per buscar on dormir i on sopar. Després de preguntar a un parell de llocs, vam aconseguir una habitació amb bany privat i esmorzar a l'hotel "Misky Pacha", per 50.000 ARS, uns 30 €. Per sopar vam anar a buscar unes empanades econòmiques i ens les vam menjar a l'habitació totalment exhausts després d'aquell llarg dia.

• Dia 191. Muntanyes de colors (6 d’agost)

La nostra intenció era llevar-nos d’hora per aprofitar el dia al màxim, però l’esmorzar no era fins a les 8 del matí, així que vam haver d’esperar abans de començar la nostra ruta. L’àpat era ben senzill: un té o cafè i unes torrades amb mantega i melmelada. Havent esmorzat, ens vam disposar a cercar algun punt des del qual observar la muntanya dels 7 colors, que es trobava a tocar del poble. Hi havia un mirador, però s’havia de pagar, com passa a qualsevol lloc turístic; així que vam fer el que vam poder des dels diferents carrers.

Vora les 9 del matí ja estàvem en marxa cap al nostre següent punt de l’itinerari: Maimará, on ens esperava una altra serrania de colors. En arribar-hi, la muntanya encara no gaudia de la llum del sol, així que vam preferir deixar-ho per a la tornada, ja que hi tornaríem a passar. Vam seguir la ruta fins a Tilcara, un poble que tothom ens havia recomanat moltíssim. La veritat és que, igual que Purmamarca, no ens va semblar tan destacable. És a dir, sí són macos, però vist un, vist la resta, perquè són molt similars. El que sí que destaca de Tilcara és el seu pukará, però a aquestes altures del viatge n’havíem vist tants, que vam preferir guardar-nos aquells calés que costava l’entrada. 

En mitja horeta ja l’havíem visitat, així que després de recarregar la gasolina, vam tirar cap a Uquia per una carretera amb unes vistes precioses. L’encant d’aquest petit poble es troba dins l’església: nou àngels “arcabuceros” decoren ambdues parets de la nau. Aquestes pintures en tela de finals del segle XVII, mostren àngels amb vestimenta espanyola i “arcabuces”, unes armes de l’època. A més, l’altar compta amb un preciós retaule.

Com l’església era petitoneta, en res ja tornàvem a ser al cotxe, rumb a Humahuaca. El paisatge era preciós, tot de muntanyes amb diferents colors vermellosos. Pel camí, vam parar a una botigueta que ens va cridar l’atenció, però fou un error: ens van estar perseguint insistint-nos a comprar quelcom. Quan estàvem ja a uns 10 minuts del poble que volíem visitar, vam veure una senyora fent autoestop, i com a "autoestoperos" experimentats que som, no podíem fer altra cosa que recollir-la. 

Ella anava cap a Humahuaca, i ens va dir que era mestra. La veritat que va ser una experiència força estranya, ja que només va xerrar ella. Així i tot, el que ens explicava era interessant. En acabar el trajecte, ella es va oferir a pagar-nos, diners que òbviament no vam acceptar.  Vam aparcar el cotxe prop del centre, cosa que ens va permetre fer una volta i dinar unes “tortillas” (no tenen res a veure amb les truites) abans de pujar a l’Hornocal. La veritat que el poble té molt d’encant i és molt bonic, de fet fou, a parer nostre, el més bonic de tots els que havíem vist en aquests dos dies de ruta. 

L’ajuntament era força curiós, amb dues torres que s’alcen per sobre l’edifici, amb la particularitat que aquestes són ben diferents l'una de l'altra. L’estil d’aquesta construcció pot recordar una mica a Casa Pueblo de l’Uruguai. També ens va cridar l’atenció una torre que es trobava vora d’un monument commemoratiu, ja que aquesta semblava força antiga, segurament hauria estat construïda amb l’arribada dels primers colonitzadors.

Ja coneixent el centre, ens vam aventurar a pujar fins a l’Hornocal. No ho teníem del tot clar, perquè havíem llegit que, per l’altura, molts cotxes es quedaven parats enmig de la carretera i havien de girar cua. Per sort, nosaltres vam poder arribar fins a la increïble muntanya de 14 colors. Ens trobàvem a 4.300 msnm, feia molt de vent, però el paisatge era preciós: sobre les muntanyes es dibuixaven a tall de zig-zag línies de diversos colors: vermell, rosat, groc, gris… Era de lo més bonic que hem vist en el nostre viatge.

Amb tot això vist, ja podíem posar rumb cap a Salta, perquè ens esperava un llarg trajecte. Pel camí, però, vam aturar-nos a l’altura de Maimarà per observar les boniques muntanyes que, ara sí, es trobaven ben colorades gràcies a la llum directa del sol.

A l’altura de Jujuy, vam agafar el desvio per no pagar peatge (que després ens van dir que ja no n’hi ha), cosa que ens va condemnar a estar unes 2 hores conduint per una estreta carretera que vorejava un pantà. Cal mencionar que el paisatge era bonic, però aquella ruta ens va condemnar a acabar arribant bastant tard a Salta.

• Dia 192. El Museu d’Arqueologia de l’Alta Muntanya (7 d’agost)

El nostre dia començava diferent per cadascun de nosaltres: en Pau va matinar per retornar el cotxe mentre la Irene aprofitava una estoneta més per descansar. No vam fer res fins després de dinar, ja que volíem aprofitar per veure bé el cabildo i anar a un museu. Aquesta vegada, si vam poder pujar-hi a la part de dalt, així que vam gaudir de les vistes de la plaça. 

Al museu d’arqueologia de l’alta muntanya (MAAM) hi volíem anar per veure els nens de Llullaillaco, unes mòmies inques extremadament ben conservades gràcies al lloc fred on estaven. Es varen trobar el 1999, al volcà de Llullaillaco, a gairebé 7.000 msnm. Dins el museu només se’n podia veure una, ja que no les exposen totes alhora, i aquell dia era el torn de “la doncella”. 

L’entrada pels estrangers era de 16.000 ARS, uns 9,50 €. Quan estàvem a la cua, vam veure que no demanaven identificació per demostrar la nacionalitat, així que volíem provar de colar com a argentins. En arribar a taquilla, vam intentar evitar al màxim xerrar:

• Buenas tardes, dos?
• Sí.
• Van a pagar con targeta?
• Sí.
• De Buenos Aires me han dicho?
• Sí.
• Serán 16.000 ARS en total.

Així doncs, no ens va caldre ni simular l’accent, ja que la senyora es pensava que érem de la capital argentina i ens va aplicar directament la tarifa nacional, la qual era la meitat que la dels estrangers. Per primera vegada en aquest país, aconseguíem pagar menys.

El tema d’aquests nens es troba en debat: fou una ofrena que van fer els inques, un ritual típic de la seva cultura. Hi ha qui pensa que s’haurien de retornar on es van trobar, per respecte a la cultura i als cossos dels petits. Per altra banda, des de la investigació es defensa que mentre els cossos segueixin en bon estat de conservació, les tècniques usades no siguin invasives i es faci tot des d’un màxim respecte, és quelcom necessari per avançar en el coneixement d’aquesta cultura. 

Cal mencionar que dins el museu no es poden fer fotos per evitar al màxim la morbositat que pot provocar veure unes mòmies tan ben conservades. La veritat que és una passada: els nens sembla que estiguin dormint, i això que tenen més de cinc-cents anys! Des del nostre punt de vista, aquesta investigació fa falta per conèixer més sobre els inques. Altrament, entenem que el més respectuós hauria estat mantenir els cossos on s’havien trobat, allí els van deixar els inques en honor a les seves creences i allí haurien de seguir. 

En acabar, vam passar un moment per l’apartament i vam anar a veure l’Araceli. Vam sopar allí amb ella i organitzar el dinar l’endemà, ja que els volíem preparar truita de patates. 

• Dia 193. Un dinar de comiat (8 d’agost)

Vora el migdia érem a casa l’Araceli per preparar dues truites de patates i unes “fajitas” veganes per la Irene. Al dinar hi van venir els nebots de l’Ara, les seves parelles i l’Héctor i la Rosa. La veritat que vam triomfar: tant les truites com les “fajitas” van volar. Altrament, vam aprofitar per posar una rentadora, la qual cosa ja ens feia molta falta.

A la tarda vam aprofitar per donar una volta per la ciutat, i vam sopar aviat per anar al festival de cinema de Salta. Aquell dia a la nit passaven curtmetratges fets per artistes locals. Vam veure un total de 5 curtmetratges els quals… no ens van agradar gaire. Nosaltres no som experts en cinema, però sí que hi tenim cert interès i intentem estar al dia amb què va sortint a la cartellera. A més, gaudim força del cinema independent, o sigui que estem acostumats a veure coses de “fora del cinema comercial”. Però aquells curtmetratges… no hi havia per on agafar-los.

• Dia 194. Aprofitant els últims moments per Salta (9 d’agost)

Ara sí que sí, havia arribat el nostre últim dia a Salta, així que ens vam dedicar a organitzar les motxilles i posar-ho tot a punt per marxar l’endemà. Aniríem més al nord, on estaríem un parell de dies més abans de travessar a Bolívia. 

La veritat que no vam fer res fins vora les 20 h, quan vam passar a comprar un vi i quatre coses per fer un “pica-pica”, i vam anar cap a casa l’Araceli. Aquella nit vam fer pizzes a manera de “sopar de comiat”, i vam compartir una agradable estona amb l’Ara, la Rosa, l’Héctor, la Graciela i el seu marit. 

Vam acabar tard, però molt contents i agraïts amb aquesta bonica família que ens havia acollit com si haguéssim estat tota la vida allí. Només quedava anar a dormir intentant que no ens envaís la tristesa del comiat.