Setmana 27: De nou cap a l’Argentina

• Dia 181. Acomiadament del Paraguai i rumb cap a Salta (27 de juliol)

Hi ha comiats que costen, i marxar del Paraguai després de dues setmanes intenses recorrent una petita part del país no va ser pas una excepció. La nostra idea inicial era agafar l'autobús de les 8:25 h per anar amb prou temps per si ens sorgia qualsevol inconvenient pel camí. Abans de posar el peu al carrer, ens vam acomiadar de la Yvette profundament agraïts pel tracte tan meravellós que ens havia donat; ens havia fet sentir literalment com a casa i ens havia permès experimentar de primera mà l'escalfor i la immensa hospitalitat de la gent d'aquest país. Un cop a dalt del bus, vam acomodar les motxilles com vam poder i ens vam asseure disposats a encarar el trajecte d'un parell d'hores que ens separava de Puerto Elsa. El bitllet ens va costar 6.000 guaranís per cap i es pagava en efectiu, una curiosa excepció respecte a la resta de línies de la zona, on la targeta de bus era del tot imprescindible.

L'autobús va arribar a Puerto Elsa bastant abans del que esperàvem, així que vam aprofitar per gastar els pocs guaranís que ens quedaven a la butxaca comprant alguna cosa de picar abans de travessar la frontera. El pas fronterer va ser sorprenentment àgil i fluid: no hi havia cap mena de cua, no ens van revisar l'equipatge amb lupa ni ens van posar gaires traves burocràtiques.

Amb el tràmit completat sense cap mena de contratemps, ens vam dirigir cap a la terminal, que es trobava ben a prop. Un cop allà, però, ens van aclarir que el nostre bus no sortia d'aquell punt mateix, sinó d'un indret situat a uns vint minuts de distància. Vam fer el trajecte a peu cap allà i ens vam plantar a esperar amb paciència fins a les dues de la tarda, l'hora en què finalment vam poder pujar al vehicle. Amb les motxilles ja desades i ben acomodats als nostres seients, ara només ens quedava deixar passar les hores sobre rodes fins a arribar finalment a Salta.

• Dia 182. Un acolliment de primera a Salta (28 de juliol)

El trajecte nocturn es va allargar una mica més del compte i no vam trepitjar la terminal de Salta fins a les set del matí, amb la son encara enganxada als ulls. De seguida vam escriure a l'Araceli, una familiar llunyana de la Irene que s'havia ofert a acollir-nos durant la nostra estada a la ciutat. Ens vam dirigir cap a casa seva per esmorzar i fer una bona xerrada d'arribada; el primer que ens va remarcar fou que formaven una família molt gran i unida i que, tot i la distància dels parents, des d'aquell moment ens consideraven un més de la colla. Havent compartit taula, ens va acompanyar a un apartament senzill que tenien allà a la vora, on ens vam poder instal·lar, fer una bona dutxa i descansar un xic de l'esgotament que portàvem acumulat del bus.

Cap a l'hora de dinar vam tornar a quedar amb l'Araceli, que va venir acompanyada dels seus nebots i algunes de les seves parelles. Tot i ser una mica més grans que nosaltres, tenien edats força similars i molt bon rotllo, de manera que el dinar va passar volant entre converses i rialles. La idea per a la nit era ajuntar-nos de nou amb els nebots per jugar a jocs de taula i fer un beure.

Vam sortir a comprar quatre coses bàsiques i cap al tard ens vam acostar a la casa de l'Emi. Allà vam compartir una estona divertidíssima amb la Guada i en Santi i les seves parelles; la xerrada i el bon ambient es van anar allargant sense adonar-nos-en fins que, vora la una de la matinada, vam decidir tornar a l'apartament per anar directes a dormir.

• Dia 183. Primer dia descobrint "Salta la linda" (29 de juliol)

Ens vam llevar sense cap mena de pressa, aprofitant el matí per agafar forces i planificar amb calma tot el que volíem conèixer durant la tarda. Havent dinat, ens vam posar en marxa per recórrer el centre urbà. De camí cap al centre, vam fer una parada per admirar la cridanera "església blava" (l'Església de San Alfonso), un temple que ens va sorprendre moltíssim perquè no el teníem ni ubicat a les guies ni l'havíem vist anomenat enlloc, i ens va semblar preciós. A mesura que ens apropàvem al centre vam anar entenent per què la gent anomena aquesta ciutat com a "Salta la linda".

Tot seguit ens vam dirigir cap a la plaça 9 de Julio, per visitar la catedral i el Cabildo. Amb aquest últim vam tenir una mica de mala sort, ja que just tancaven en quinze minuts i vam haver de fer el recorregut corrents, quedant-nos sense poder pujar a la part superior i deixant-nos la visita completa pendent per a un altre moment. 

En sortir, però, vam veure una gran colla de gent que mirava expectant cap a l'edifici del Cabildo. Curiosos com som, ens vam quedar esperant com un més i vam descobrir que s'hi celebrava el canvi de guàrdia. Ens pensàvem que serien tan sols uns cinc minuts, però va ser tot un esdeveniment de prop de cinquanta minuts: amb banda de música en directe, genets cavalcant amb banderes i un protocol ben llarg i curiós. Va ser una autèntica experiència fortuïta que ens vam trobar de casualitat i que ens va sorprendre.

Aquest imprevist se'ns havia menjat un bon tros de la tarda i no vam poder completar tota la ruta prevista, així que en acabar la plaça i algunes esglésies del voltant, vam emprendre el camí cap a casa. 

El pla de la nit era comprar unes empanades per sopar tranquils, però mentre decidíem on anar, l'Araceli ens va trucar per convidar-nos a sopar a casa seva. Allà vam compartir taula amb ella, la seva germana gran, la Rosa, i el seu marit, l'Héctor, dues persones encantadores que de seguida es van oferir a portar-nos l'endemà a recórrer la zona en cotxe. Vam quedar per posar-nos en marxa cap a les deu del matí.

• Dia 184. Paisatges, comparses i la calidesa saltenya (30 de juliol)

El matí va transcórrer a ritme tranquil mentre esperàvem el missatge de la Rosa i l'Héctor, aprofitant per planificar els pròxims passos i posar-nos al dia amb el blog. Finalment, vam quedar per sortir a la tarda, així que vam dinar a l'apartament abans que ens vinguessin a buscar.

La primera parada de la ruta va ser el Cerro San Bernardo, un punt panoràmic que teníem marcat a l'itinerari, però que el dia anterior no havíem tingut temps de visitar. En arribar-hi, vam tenir la immensa sort de coincidir amb un espectacle de la comparsa "Los Incas", un grup local que va oferir un xou tradicional magnífic mentre nosaltres admiràvem les vistes de tota la ciutat.

Des d'allí vam posar rumb cap a San Lorenzo, on vam visitar breument el seu famós canyó i vam aprofitar per berenar alguna cosa abans de continuar la ruta cap a La Caldera, un altre poblet de la zona on s'aixeca una escultura de Jesús enorme. 

Aprofitant l'últim raig de llum del dia, ens vam apropar fins a una represa propera, on ens van explicar que d'allà s'extreu l'aigua que es consumeix a la ciutat.

Ja de tornada cap a Salta, quan estàvem a punt de baixar del cotxe davant de casa nostra, va trucar l'Araceli per convidar-nos a tots a sopar a casa seva. Per no anar amb les mans buides, vam passar per un restaurant a comprar unes quantes empanades i vam anar cap allí a compartir una vetllada d'allò més agradable comentant tot el que havíem vist durant el dia. Vam marxar cap a l'apartament amb la generosa oferta de l'Héctor i la Rosa de continuar en contacte per continuar descobrint la regió plegats.

• Dia 185. Maldecaps amb la reserva (31 de juliol)

El matí prometia ser d'allò més productiu organitzant la ruta del cap de setmana, ja que la idea era agafar un cotxe de lloguer que ja teníem reservat per recórrer les províncies de Salta i Jujuy. Havíem contactat amb un altre viatger per compartir les despeses del vehicle i, una vegada tancat l'itinerari (que era gairebé idèntic a la proposta inicial que li havíem fet a principis de setmana), li vam enviar el pla definitiu. De seguida vam veure que el noi començava a posar pegues i a tenir dubtes amb la ruta. Mentre intentàvem resoldre les seves consultes, vam anar a dinar a un restaurant proper per continuar la jornada.

Fou just quan ja érem al restaurant que el company de ruta ens va comunicar que baixava del pla, una decisió que ens va molestar bastant perquè ho teníem tot parlat des de principis de setmana i havíem adaptat les dates a la seva disponibilitat. Intentant modificar les dates de la reserva des del mòbil per quadrar-ho nosaltres sols, la mala fortuna va fer que cancel·léssim per error la reserva, la qual no era reemborsable. Vam anar corrents a l'oficina de l'agència de lloguer i, tot i que van ser molt amables, no ens ho van poder resoldre perquè la gestió s'havia fet a través d'un intermediari. Després de trucades complicades i costoses a números internacionals intentant reactivar-ho, ens vam haver de resignar a donar per perduts els 70 euros.

Amb la tarda completament arruïnada i sense vehicle, vam haver de replantejar-ho tot: volíem anar a la celebració de la Pachamama a San Antonio de los Cobres l'endemà, 1 d'agost, però sense cotxe era inviable, de manera que vam decidir canviar de plans i agafar un bus ben d'hora cap a San Salvador de Jujuy. Vam tornar a l'apartament a sopar amb un regust força amarg.

Però abans d'anar a dormir, al Pau se li va encendre la bombeta: va presentar una reclamació al banc al·legant que la web no complia els protocols bàsics de disseny d'interfície, ja que no mostrava cap botó de confirmació del tipus "estàs segur de cancel·lar?". Gràcies a aquesta jugada enginyosa, més endavant aconseguiríem recuperar els diners que la companyia ens negava a retornar.

• Dia 186. La pachamama a Cerrillos i camins de ferro a Quijano (1 d’agost)

L'alarma va sonar ben d'hora, però mentre intentàvem posar-nos en marxa vam decidir canviar els plans. En comptes d'anar cap a Jujuy (on intuíem que la festa de la Pachamama no seria gran cosa perquè veiem que s'oferien paquets turístics per anar-ho a veure a altres pobles i havíem de fer una bona estona en bus), vam optar per anar a Cerrillos.

Com que era molt més a prop, no calia sortir tan d'hora i cap a les nou ens vam posar en camí per ser-hi cap a les deu. A la parada de l'autobús ens vam topar amb un petit entrebanc: no s'acceptava ni efectiu ni targeta bancària, només una targeta especial de bus de la ciutat que no portàvem. Per sort vam preguntar si algú ens ho podia pagar a canvi de donar-li en efectiu i una noia d'allò més amable va acceptar.

En arribar a Cerrillos quinze minuts abans de l'hora prevista, no hi havia absolutament res preparat. Però al cap d'una estona va començar a aparèixer gent de l'organització carregada de menjar i beguda per començar la celebració de la Pachamama. Aquesta tradició ancestral andina és un ritual d'agraïment a la Mare Terra on se li fan ofrenes cavant un forat al sòl, dipositant-hi menjar, fulles de coca i begudes com a gest de gratitud per tot el que la terra ens dona. En ser un poble petit i sense gaire turisme, vam poder participar activament de les ofrenes i fins i tot acabar ballant amb els locals, vivint una experiència fantàstica.

Havent dinat a l'apartament, vam quedar novament amb l'Héctor i la Rosa per continuar explorant la comarca. Mentre els explicàvem el problema que havíem tingut amb el cotxe de lloguer, ens van portar cap a Campo Quijano, on hi ha un pont per on abans transitava el tren. Vam passejar caminant per sobre de les vies en desús i vam continuar cap a un segon pont molt més alt, des d'on es podia caminar entre l'estructura d'acer admirant les vistes de la vall. Vam continuar per la carretera admirant com anava canviant el paisatge fins a arribar a les ruïnes d'una antiga casa, punt on vam fer mitja volta per tornar cap a casa i descansar.

• Dia 187. La gran família saltenya (2 d’agost)

Hi ha gestos de generositat que continuen sorprenent-nos per més quilòmetres que portem a l'esquena, com el fet que ens convidin a la festa d'aniversari de gent que no coneixem pràcticament de res. Però, en aquest punt, ja ens havíem acostumat a aquesta calidesa. Aquell diumenge celebraven els anys d'en Pancho, el germà gran de l'Araceli i pare d'en Santi. Cap a la una del migdia ens van venir a buscar per anar cap a una casa als afores de Salta on es feia la trobada.

En arribar-hi, ens vam trobar amb una gentada impressionant: va ser el moment exacte en què vam comprovar que les històries sobre la gran família unida que ens havien explicat eren cent per cent reals. Ens van fer una explicació maratoniana de qui era qui entre la parentela, la qual vam oblidar al cap de pocs minuts davant de tanta quantitat d'informació.

Vam seure a taula per gaudir d'un festival d'empanades i de carn d'asado que no parava de circular. En acabar de dinar, la celebració va continuar amb un gran cercle on les converses fluïen, fins que la gent es va animar a cantar. Va ser una gran experiència que ens va fer sentir enormement acollits per tothom.

Més tard, l'Araceli ens va acompanyar de tornada a l'apartament i ens en vam anar a dormir ben d'hora. L'endemà havíem quedat novament amb l'Héctor i la Rosa per posar rumb cap a Cafayate i Cachi, havent de sortir ben d'hora al matí.