Setmana 9: Canvi de plans

• Dia 55. Autoestop sota la pluja (23 març)

Ens aixecàvem d'hora, gairebé a contrarellotge perquè havíem de recollir la tenda i estar a punt per fer autoestop a la sortida del poble abans de les nou, ja que les previsions de pluja eren imminents. Allà ens vam trobar amb la Valèria i, com que ja començaven a caure les primeres gotes, ens vam refugiar en una caseta (unes parades d'autobús que es troben al llarg de Xile, i compten amb un banquet i un sostre) al peu de la carretera.

Passava molt poca gent i la pluja s'anava intensificant. Finalment, es va aturar un senyor que ens va proposar portar-nos fins a La Junta. Ens demanava 3.000 pesos per persona, però després de negociar vam tancar-ho en 5.000 per tots tres. Un cop dins el cotxe ens vam adonar de la realitat: el punt on ens deixava amb prou feines cobria 40 dels 220 km que teníem per davant. Malgrat tot, ens vam conformar pensant que "algo era algo".

A La Junta vam anar directes a una gasolinera per entrar en calor. Com encara plovia força, vam buscar una altra caseta a la sortida del poble, on ens poguéssim refugiar i estar atents a cada vehicle que passés. Al cap de poc, va aparèixer una autocaravana on anaven un pare i un fill argentins. Primerament, van dir que només podrien portar a un dels tres, i nosaltres li vam oferir el lloc a la Valèria. Després, va semblar que els vam fer pena i ens van convidar a entrar-hi també.

Ens van deixar a Villa Santa Lucía, on la situació es va posar encara més difícil, no hi havia resguard i ens vam instal·lar sota el sostre d'un minimarket. Més endavant hi havia un encreuament amb una altra carretera, així que per doblar les possibilitats d'arribar a Chaitén, vam decidir alternar-nos per estar sota la pluja. En Pau es va oferir a ser el primer, que sense gaire èxit, va tornar amb una anècdota graciosa: l'únic que li havia ofert pujar era un motorista, cosa que, per raons òbvies, va haver de rebutjar, a la qual cosa el senyor li va dir "tu te lo pierdes". Mentrestant, la Irene i la Valèria continuaven traient el dit gros a passejar a cada cotxe que passava fins que, per sort, un senyor ens va recollir tot i que érem tres persones totalment xopes i amb unes motxilles immenses.

En arribar al poble, l'hostal que havíem mirat no era el que ens esperàvem: era un càmping, amb opció d'habitació compartida i/o cabanya. El problema de l'habitació compartida era que el lloc no comptava ni amb cuina, ni amb estufa, i la veritat que teníem molt de fred i ganes de cuinar. Així doncs, ens van oferir una cabanya per 50.000 pesos i no ens ho vam pensar dues vegades: teníem ganes de menjar calent, eixugar la roba humida i entrar en calor.

Per si amb el mal temps no en teníem prou, també es va sumar una caiguda del servei de llum. Per sort, la cabanya anava comptava amb estufa i encara teníem llum del dia.

Vam aprofitar la tarda per anar a comprar el que soparíem, donar un tomb per la ciutat i decidir que faríem: havia de ploure tota la setmana i no valia la pena quedar-s'hi, tot sabent que la zona era preciosa. La decisió va ser abandonar la Patagònia i aprofitar que estàvem prop per anar a l'illa de Chiloé.

• Dia 56. Autobús i barcasses (24 març)

Amb el gir de guió, ja que la idea original era quedar-nos unes quantes nits més a Chaitén, ens n'havíem d'anar fins a Chiloé, concretament a la ciutat de Castro. Per arribar-hi, teníem un llarg dia de viatge pel davant.

Ens vam posar en marxa a les 10:30 h per agafar el bus cap a Puerto Montt. Van ser nou hores amb tres transbordaments en ferri. La cirereta del pastís va arribar durant el trajecte més llarg en barcassa: el capità ens va convidar al pont de comandament. Ens va explicar com funcionava la nau i fins i tot va deixar que la Valèria desaccelerés el ferri quan arribàvem a port. Va estar molt divertit i el capità fou molt agradable.

A Puerto Montt vam agafar el següent bus cap a Castro gairebé al vol. Finalment, a les dotze de la nit, arribàvem sans i estalvis a la casa d'en Nelson, un chilote (gentilici de la gent que viu a Chiloé) que havíem trobat per CouchSurfing, on passaríem les pròximes quatre nits. En arribar tan tard, en Nelson ens va dir que dormiríem allí mateix, on només hi havia un sol ambient, però que l'endemà ens donaria una altra opció per no ser tanta gent en un mateix espai.

• Dia 57. Dalcahue i illa Quinchao (25 març)

Ens vam posar en marxa força tard, ja que al nostre amfitrió li agradava bastant dormir. Un cop érem els quatre en peus, en Néstor ens va ensenyar el seu palafit (casa elevada feta de fusta a la vora o sobre el mar) perquè decidíssim qui dormiria allí. Aquesta estructura era força antiga i feia bastant de fred, però tenia un llit doble i un lavabo funcional. Vam decidir que el més pràctic era instal·lar-nos-hi nosaltres dos, mentre la Valèria es quedava a la casa on acabàvem de passar la nit. Després de fer el trasllat, vam posar rumb a explorar l'illa, un món a part amb una cultura arrelada al mar i a la fusta.

La primera parada va ser Dalcahue, on vam visitar la seva església, una de les 16 de l'illa que són patrimoni de la humanitat. Després vam passar pel mercat d'artesania, on es podia observar que allí es treballava molt la llana.

Més tard vam anar cap a Achao, dins la illeta de Quinchao, on també vam visitar la seva església, la més antiga de l'illa, i vam fer un tomb ràpid sota la pluja. Per anar cap a Curaco de Vélez vam provar sort amb l'autoestop, mentre esperàvem l'autobús, i vam acabar fent el trajecte amb un senyor molt amable.

Quan érem altra vegada a Castro, vam tancar el dia ajudant el Néstor amb unes obres a casa seva mentre preparàvem el sopar. El Néstor va resultar ser un personatge amb ànima punk i un cor enorme. Ens va passar el temps volant entre rialles fins que, cap a les tres de la matinada, vam tornar al palafit per descansar.

• Dia 58. Castro i Chonchi (26 març)

Tot i que no ho esperàvem, la nit va ser millor del que pensàvem i no vam passar fred. Vam aprofitar el matí per visitar Castro, coneixent la zona dels palafits i la plaça d'armes amb la seva església de colors cridaners. A l'hora de dinar, vam menjar en uns foodtrucks i vam posar rumb cap a Chonchi, coneguda com la "ciutat dels tres pisos".

En aquest poble vam passejar per la costanera gaudint de la brisa marina abans de tornar a Castro per fer un asado amb el Néstor. En Pau es va encarregar del foc mentre la resta fèiem un beure i petàvem la xerrada. Va ser el final de dia perfecte.

• Dia 59. Parc Nacional de Chiloé (27 març)

A les nou del matí ja estàvem al bus en direcció al Parc Nacional de Chiloé. Vam entrar-hi per un accés no vigilat en temporada baixa i vam començar a caminar pel bosc valdivià, ple de tepús i arrayanes que semblaven trets d'un conte. Pel camí ens vam atansar fins a una platja verge, on es barrejava el riu i el mar. Malauradament, des de dins del parc no s'hi podia accedir i ens vam haver de conformar amb les vistes.

El plat fort va ser el "Muelle de las Almas", on un taxi ens va portar fins allà i vam fer una caminada de 50 minuts fins als penya-segats de Punta Pirulil. El lloc impressionava: una passarel·la de fusta que s'abocava al buit, homenatjant la llegenda de les ànimes que esperen el barquer per creuar cap a l'horitzó. Com que no hi havia ningú, vam poder gaudir de la pau del lloc sense les cues típiques de la temporada alta.

En tornar a Castro, ens vam acomiadar de la Valèria, que passaria dues nits més a l'illa, i després de compartir una birra de comiat amb en Nèstor, vam anar a sopar i a dormir.

• Dia 60. Puerto Montt (28 març)

Vam deixar enrere la màgia de Chiloé per posar rumb a Puerto Montt. El trajecte es va fer amè i cap a les 16:35 h ja arribàvem a la terminal. Vam sortir de seguida a explorar la ciutat que va néixer a mitjan segle XIX, amb la colonització alemanya.

Caminant pel centre, vam anar a parar a una fira d'artesans on un senyor ens va ensenyar com feia el pirogravat sobre cuir. Sense esperar-nos-ho, ens va regalar una peça petita amb els nostres noms; va ser un detall preciós. Després vam anar cap a un centre comercial per mirar botigues de muntanya i càmping, per mirar si trobàvem quelcom que ens fos útil.

Vam acabar el dia celebrant els nostres dos mesos de viatge amb un sopar tranquil a l'allotjament.

• Dia 61. Puerto Varas (29 març)

Sabent que l’autobús sortia vora al migdia, ens vam permetre el petit luxe de llevar-nos sense alarma. En comptar amb bany privat, en Pau va aprofitar per tallar-se els cabells. Això sembla irrellevant, però, té molt de mèrit deixar-ho sense pèls i tot net, així que ho destaquem. 

La nostra següent parada era Puerto Varas, l’última abans d’anar cap a Bariloche, novament a l’Argentina. Aquí, tornàvem a tenir habitació privada, aquesta vegada sense bany. El punt extra era que entrava l'esmorzar, així que no ens hauríem de preocupar d'aquell àpat durant un parell de dies.

Un cop acomodats, vam sortir a buscar l’agència turística que ens oferís el Tour al Volcà Osorno i als salts de Petrohué més barat. Totes oferien el mateix i estaven a uns 33 € excepte una, la que vam agafar. En total vam pagar uns 23 €. Nosaltres intentem evitar sempre aquest tipus de turisme, però era l’única forma de poder arribar al volcà. 

Amb el Tour reservat, ens quedava temps per explorar la ciutat. Puerto Varas, i la zona en general, va estar colonitzada pels alemanys a mitjan segle XIX. La ciutat és realment bonica i, ja des de l’inici, recorda molt a Europa. És coneguda també com a ciutat de les roses perquè gairebé en tots els jardins, hi ha rosers. Vam anar a conèixer la plaça d’armes i la costanera del llac Llanquihue, on vam llegir la llegenda de la princesa Licarayén i el sacrifici del seu cor per apagar el foc del volcà Osorno. Després vam pujar al parc del turó Philippi, que ofereix diverses vistes a la ciutat des d’un punt elevat. També vam intentar anar a conèixer la catedral, però malauradament era tancada.

Amb tot l'essencial visitat, només quedava retirar-se a l’hostal per sopar, mirar una sèrie i descansar.