Setmana 8. Carretera Austral

• Dia 48. Los Antiguos (16 març)

Aquell dia ens despertàvem a Tres Lagos com nous. Després de dies passant fred, el fet de tornar a dormir en un llit de veritat ens va deixar com nous. Vam esmorzar tots plegats amb calma i ens vam acomiadar del Diego; un cop sols, ens vam quedar una estoneta recollint les nostres coses i deixant-ho tot a punt.

Com que fins a les dues de la tarda no passava el nostre bus, vam anar cap a una cafeteria per fer temps. Allà, entre cafès i converses, vam anar deixant passar les hores fins que va arribar el moment de carregar les motxilles i marxar. Un cop vam pujar al bus, el viatge se'ns va fer etern. El que més ens va molestar va ser el wifi, que no funcionava de cap de les maneres; ens va fer ràbia perquè el bitllet no era precisament barat i teníem la idea d'aprofitar el viatge per tancar la planificació i escriure el diari.

Vam arribar a Los Antiguos a les dotze de la nit, on ens esperava l'Óscar, el senyor a qui havíem llogat la cabanya, que molt amablement ens passava a recollir en cotxe per portar-nos cap a la casa. 

• Dia 49. Chile Chico (17 març)

Aviat ens vam posar en marxa per travessar la frontera cap a Chile Chico. Vam agafar un taxi que ens va deixar just al límit de la frontera argentina i, un cop fets els tràmits de sortida, ens va tocar caminar uns 6 quilòmetres fins a arribar a la banda xilena. Per sort, el camí era totalment pla i el vam fer força bé.

Un cop superats els controls, ja en territori xilè, un senyor ens va recollir i ens va deixar directament a la terminal d'autobusos. Allà ens vam dedicar a preguntar horaris de busos per a la Valèria, que tenia la intenció de seguir camí cap a Puerto Río Tranquilo. Nosaltres, en canvi, vam decidir fer una parada aquí perquè teníem ganes de visitar el sector Jeinimeni del Parc Nacional Patagònia. A l'oficina de turisme ens van explicar que només hi havia dues maneres d'arribar-hi: un Tour per $30.000 (uns 30 €) o fer "dedo" ben d'hora al matí. Vam decidir que ho intentaríem l'endemà i vam aprofitar la tarda per descansar.

• Dia 50. La cova de les mans (18 març)

A les 7:20 h ja sortíem de la cabanya per ser a la cruïlla fent autoestop a les 8:00 h, però un cop allà la cosa es va posar difícil. Vam estar més d'una hora esperant i pràcticament no passava ningú. Al final, quan ja començàvem a dubtar, va parar un senyor que es va autodenominar "Uber" (no era un Uber real) amb qui vam negociar el trasllat. En arribar a l'entrada del parc, vam tenir una gran sorpresa: com que ja no era temporada alta, no hi havia ningú controlant l'accés i l'entrada era lliure.

La ruta va ser espectacular per un camí circular d'uns 12 quilòmetres. El primer que ens vam trobar va ser la Piedra Clavada, un monòlit de 30 metres que s'aixecava solitari. 

Després vam arribar a la Cueva de las Manos, el motiu principal de la nostra estada a Chile Chico, on impressionava veure les pintures rupestres dels "tehueltxes", un dels pobles originaris abans la colonització. 

Per acabar, vam passar pel Valle Lunar, amb unes formacions tan estranyes que semblava que haguéssim canviat de planeta. Per baixar, vam tenir molta sort i una parella de Santiago ens va portar fins al poble.

Abans de dinar ja érem a la cabanya, així que vam aprofitar per mirar una pel·lícula i fer algunes tasques pendents, com anar a correus o buscar equipament de càmping, que malauradament no vam trobar. 

• Dia 51. Autostop cap a Puerto Río Tranquilo (19 març)

A les vuit del matí ja estàvem dempeus a la sortida de Chile Chico amb la intenció d'arribar a Puerto Río Tranquilo. Feia un dia gèlid i passaven poquíssims cotxes. Al cap d'una estona d'estar esperant, va aparèixer per fer "dedo" un noi que ens resultava familiar, era el xaval que ens havíem creuat anant de El Chaltén cap a Tres Lagos, així que ens vam posar a xerrar amb ell. Es veu que ell havia intentat sortir del poble el dia anterior, però just quan l'havien recollit, el cotxe es va espatllar i va haver de fer nit al poble. En una estoneta, va passar aquest senyor i li va dir que ja podien arreglar el cotxe, així que el van recollir i va fer via.

La sort va canviar cap a les onze, quan es va aturar una grua que pujava cap a Mallín Grande; el conductor ens va oferir portar-nos fins a Puerto Guadal. La carretera era realment complicada, tota de ripio (terra) i plena de corbes, però les vistes eren precioses.

Vam arribar a Guadal a quarts de tres i ens vam tornar a posar a la carretera. Semblava que ens quedaríem allà clavats, fins que a dos quarts de sis es va parar una noia que anava a buscar els nens de qui feia de cangur. Van ser quinze quilòmetres de crits i salts dins del cotxe, però ens va deixar a la mítica Carretera Austral, on uns senyors del manteniment de la via ens van recollir al cap de 10 minuts i ens van portar directes a Puerto Río Tranquilo.

Aquest últim viatge va ser força curiós (de fet, si arriba a estar la Irene fent autoestop sola, no s'hi hauria pujat), ja que era gent molt humil i d'una zona on parlen un espanyol molt diferent del nostre, així que la meitat del que ens deien no ho enteníem i ens limitàvem a dir que sí i a somriure incòmodes. De totes maneres, els hi estem superagraïts a aquells treballadors que, tot i estar cansats després de tota la jornada i voler tornar ràpidament a casa, es van aturar per donar-nos un cop de mà.

En arribar al nostre destí, vam anar a contractar un Tour per conèixer la catedral, capella i grutes de marbre l'endemà. El preu era de $30.000 (uns 30 €), però nosaltres el vam acabar traient per $22.000.

Seguidament, vam anar al càmping més barat que havíem trobat, on una cabanya minúscula, amb únicament un llit en el seu interior, ens havia sortit a $30.000 (novament, negociant, ja que el preu original era de 32.000). Lo curiós va ser que, en aquest càmping, estava el nostre amic de l'autoestop, així que li vam parlar del Tour i el va reservar al mateix lloc que nosaltres. 

• Dia 52. Grutes, Capella i Catedral de marbre (20 març)

Havíem de ser al port a les 9 del matí, l'hora en què sortia la llanxa del Tour que teníem reservat. L'experiència a les coves de marbre va ser prou bona, tot i que, si hem de ser sincers, les expectatives eren potser massa altes per culpa de les fotos d'internet. Malgrat això, l'indret desprèn una màgia especial i creiem que és una visita que val molt la pena.

Durant la navegació vam aprendre detalls ben curiosos sobre la geologia de la zona. Ens van explicar que aquest marbre es considera "jove", amb uns 300 milions d'anys, format per la pressió extrema sobre l'antiga sorra marina i la calç. Entre les parets blanques es podien veure línies de color cafè, els anomenats esquists, que són sediments compactats de gran rigidesa. També ens va cridar l'atenció la forma arrodonida dels turons, fruit del pas d'un glacial immens que va anar llimant la roca i va excavar les profunditats del llac fins als 1.600 metres en alguns sectors.

Vam passar també per l'Isla de los Arrayanes, un arbre que en aquell moment mostrava les seves petites flors blanques. El guia ens va explicar, amb certa gràcia, la dita xilena "mata de arrayán florido", que fan servir per referir-se a les persones una mica lentes, ja que aquest arbre floreix ben entrat l'estiu i no a la primavera com la resta. A més, també ens va explicar que, fins a finals dels noranta, tota aquesta zona era minera; avui, però, el marbre no té un valor comercial i el seu veritable tresor és el valor patrimonial com a Santuari de la Natura.

Un cop vam haver desembarcat, vam recollir les motxilles al càmping i ens vam posar a la carretera amb la intenció d'arribar a Coyhaique. I... vam tornar a tenir sort! Primer ens van recollir dos senyors que anaven cap a Bahía Murta, amb qui vam compartir 24 km de conversa distesa. Poc després d'acomiadar-nos d'ells, es van aturar uns senyors dels Estats Units que feien el trajecte directe. Treballaven en conservació de parcs naturals, així que el viatge es va fer molt amè intercanviant històries sobre la fauna i la protecció de l'entorn.

En arribar a Coyhaique vam anar per feina amb les compres logístiques: necessitàvem uns aïllants per dormir a la tenda i la Irene es va agafar un liner per al sac de dormir, buscant guanyar uns graus de calor per a les nits de fred intens.

Després de passar pel súper, per poder preparar un bon sopar, vam començar el que seria una autèntica odissea: trobar la casa on havíem de passar la nit. L'Elionora ens deixava acampar dues nits al jardí de casa seva, i li hem d'agrair molt que ens acceptés el mateix dia, ja que li havíem demanat aquella mateixa tarda.

Amb la foscor ja caiguda i unes instruccions que no eren precisament les més clares del món, vam fer mil voltes fins que, finalment, vam trobar la casa. Com que ella encara no havia arribat, vam aprofitar per muntar la tenda ràpidament. Quan va aparèixer ens vam acabar d'instal·lar i vam preparar un sopar calent que ens va anar de meravella. Sense adonar-nos-en, el son ens va vèncer de seguida; després de tantes emocions, ens ho havíem guanyat.

• Dia 53. Pluja a Coyhaique (21 març)

Aquell dia ens vam llevar i vam esmorzar amb tota la calma del món, d’aquells matins que no tens pressa per a res. Vam aprofitar per fer una rentadora i, mentre s’anava fent la feina, ens vam quedar xerrant una bona estona amb l’Eliana i la Camila, una viatgera que també s'hi estava aquells dies. La veritat és que el dia anterior ens havia costat una mica connectar amb l'Eliana, però aquell matí, entre una cosa i l’altra, vam trencar el gel i vam veure que era una persona d’allò més amable. Dona gust quan les primeres impressions canvien a millor i acabes compartint una conversa així de natural.

Així ens va passar el matí volant. Després de preparar el dinar, just quan ens disposàvem a sortir per aprofitar la tarda, va començar a ploure amb molta força. Ens va tocar córrer a recollir la roba que teníem estesa i, veient que feia un temps de mil dimonis, vam decidir que el millor era quedar-nos a casa a cobert.

Davant del canvi de plans, vam aprofitar per preguntar als estatunidencs cap a on anaven i a quina hora sortien per si, per casualitat, ens podien tornar a recollir. I per sort, ens van dir que sortirien l'endemà a les set del matí i que passaven exactament per on volíem anar nosaltres. Vam quedar amb ells allà mateix, així que el transport ja el teníem resolt.

Com que la pluja no afluixava, l’Eliana es va portar superbé i ens va oferir dormir a dins de casa. Ens va anar de perles, perquè així vam poder desmuntar la tenda i mirar que s’acabés d’eixugar bé tot el material sense patir per l'aigua. Vam sopar d'hora i ens en vam anar al llit de seguida, ja que l'endemà ens tocava llevar-nos a les cinc de la matinada per ser puntuals a la cita.

• Dia 54. Mala coordinació a Puyuhuapi (22 març)

A les cinc de la matinada érem en peus per acabar de recollir-ho tot i tancar les motxilles. L'Eliana es va llevar també d'hora per compartir l'esmorzar i acomiadar-se. Ens va semblar molt tendre que, podent dormir més, volgués passar una última estona amb nosaltres. A les set ja sortíem de casa seva, ja que havíem quedat amb els americans a dos quarts de vuit per començar la ruta. Aquest cop, però, només n'eren dos, perquè l'altre havia hagut d'anar cap a Punta Arenas per motius de feina.

Vam enfilar cap a Puyuhuapi per la Carretera Austral i, sincerament, el trajecte va ser increïble. Els paisatges que es veien des del cotxe eren espectaculars; ens va semblar una de les carreteres més precioses que havíem vist mai, malauradament les fotos no hi fan justícia. Entre la xerrada amb ells i anar bocabadats mirant per la finestra, el camí es va passar volant. Fins i tot, vam fer algunes parades estratègiques per fer quatre fotos i gaudir de l'entorn amb calma. 

Al final, un cop a Puyuhuapi, ens vam acomiadar d'ells molt agraïts per la seva generositat, ja que ens havien facilitat moltíssim el trasllat i vam anar a buscar un càmping que ens va costar 7.000 pesos per persona. Vam muntar la tenda i vam anar a comprar una mica de menjar per tenir provisions.

La nostra idea era quedar-nos un parell de nits per visitar el "Parc Nacional Queulat" i veure el famós Ventisquero Colgante, però ens van donar la mala notícia que el parc tancava l'endemà. Havíem plantejat esperar una mica, però veient que la previsió del temps era de pluja i temporal fins dijous, vam decidir que no valia la pena perdre tants dies i que l'endemà mateix ens tornaríem a moure.

En aquest poble ens vam tornar a trobar amb la Valèria i, per no donar la tarda per perduda, vam quedar amb ella per fer una petita excursió fins a un mirador proper. Van ser unes dues hores d'anar i tornar, però el camí va valer molt la pena: vam passar per trams de bosc molt frondosos i vam anar trobant un munt de vaques i vedellets que pasturaven per allà. Va ser una bona manera de pair el canvi de plans i gaudir una mica de la natura de la zona.

En tornar al càmping, vam comprar un parell de coses que ens faltaven i vam decidir demanar unes pizzes per sopar: aquell dia la mandra va guanyar la partida i no teníem gens de ganes de posar-nos a cuinar. Un cop al sac de dormir, tocava descansar; l'endemà tornàvem a la carretera per provar de fer dit cap a Chaitén.