Setmana 6: Terra del Foc i Magallanes

• Dia 34. Arribada a Ushuaia (2 març)

Ens acomiadàvem de l’Alfredo a primera hora del matí, de la Marcela ja ho havíem fet la nit anterior, ja que aquell dia per fi arribaríem al que teníem al cap des que havíem iniciat el viatge: arribar a Ushuaia. Per arribar-hi, van estar 11 hores d’autobús i vam travessar quatre fronteres: sortida de l’Argentina, entrada a Xile; i viceversa. A més, també s’havia de passar per l’estret de Magallanes en una barcassa. 

Ushuaia es troba a l'Illa Gran de Terra del Foc, l'illa més gran de Sud-amèrica, anomenada així per Hernando de Magallanes en veure que els natius hi encenien grans fogueres. Aquesta ciutat argentina, és considerada la més austral del món, tot i que realment ho és la població xilena de Puerto Williams. A més, aquestes terres es coneixen també com “la fi del món”. 

Anteriorment, havíem pensat en l’opció d’anar a Puerto Williams i quedar-nos un meset fent un voluntariat, però ens ho vam treure del cap en veure que era realment molt car arribar-hi.

Així doncs, després d’un mes de viatge i d’onze hores de trajecte des de Río Gallegos, arribàvem a Ushuaia vora les 7 de la tarda. Amb tota l’emoció, vam anar a deixar les coses ràpidament a l’hostal, on teníem una habitació privada a molt bon preu, per baixar a veure la costa. 

Aquell dia ja només ens quedava descansar per aprofitar al màxim l’endemà.

• Dia 35. Navegació pel canal Beagle i Glacial Martial (3 març)

Vora les 9:30 h érem al port, i a les 10 ja estàvem embarcats. La nostra activitat al matí consistia a conèixer el Canal Beagle, fer una parada en una de les illetes, i conèixer la fauna i la flora. Durant les 4 hores de navegació, vam poder gaudir de veure dos tipus diferents de balenes, diversos pingüins nedant, algunes aus i llops marins de molt a prop. De fet, de totes les vegades que n’havíem vist, aquesta era la que ens havíem atansat més. 

Tot això estava acompanyat per un guia que ens va anar explicant les diverses curiositats, i al final vam acabar tots junts compartint tes i cafès. L’activitat ens havia costat uns 65 €, i la veritat que ens vam alegrar d'haver-la fet. 

A l'hora de buscar aquesta sortida, vam llegir que normalment s'anava en catamarans on es pujaven fins a 150 turistes. Nosaltres vam preferir fer quelcom més petit per poder-ho gaudir més. 

Com només teníem tres dies per gaudir d'Ushuaia, vam decidir aprofitar la tarda anant a conèixer el glacial Martial, el més proper a la ciutat. Així doncs, en arribar a l'hostal vam dinar rapidíssim i vam sortir corrents perquè tinguéssim temps de fer el camí. 

La senda va ser de 16 km, sortint des de l'allotjament. De fet, per pujar fins al glacial havíem de passar per taquilla, i no sabem com, ens la vam estalviar i vam acabar anant per un altre camí que ens va portar a una pujada de gran desnivell. Tot i que el passeig va ser molt bonic, vam arribar a la part del glacial molt cansats, i la tornada a la ciutat va ser molt dura. 

Aquesta caminada, tot i que va estar bé perquè vam fer molta part de bosc, no és la típica per pujar al glacial. La que es fa normalment, que t'obliga a passar per la taquilla i pagar, et fa pujar per una pista d'esquí que estan arreglant, i el passeig és més aviat lletjot i molt senzill. A més, que en arribar al final de la senda, encara ets força lluny del gel. 

La pujada de gran desnivell havia deixat el genoll de la Irene fora de joc, i l'endemà encara ens quedava fer un altre trekking.

• Dia 36. Laguna Esmeralda (4 març)

Esmorzàvem a l'hostal abans de tancar definitivament les motxilles, ja que ens tocava canviar-nos d'allotjament: les següents dues nits, estaríem amb la Karina, de CouchSurfing. Havíem de deixar les coses a casa seva abans d'anar a conèixer la Laguna Esmeralda, per així no haver d'anar-les a buscar en acabar el trekking. 

Aquest havia de ser un trekking senzillet, almenys fins a la Laguna Esmeralda, i si ens sentíem amb forces i renovats del dia anterior, la idea era arribar fins al glacial Ojo del Albino, on el camí ja es tornava més complicat. 

La sorpresa va ser que, en arribar allí, ens vam trobar amb un terreny tot moll i enfangat. Tot i que el camí no té gaire pèrdua, el fet d'haver d'anar esquivant bassals i vigilant on posàvem els peus, ho feia tot molt complicat. Dues hores després d'haver començat, arribàvem a la Laguna Esmeralda, la qual ens regalava un paisatge preciós.

A causa del terreny xop i de lo difícil que se’ns havia fet arribar fins al llac, vam decidir no continuar cap al glacial. Realment ens va saber greu, ja que ens feia il·lusió arribar-hi. Així doncs, vam girar cua per començar a desfer el camí. La tornada, però, va ser pitjor que l’anada, perquè amb el flux de gent que havia anat passant, juntament amb la pluja que no havia parat, havien convertit la senda en un autèntic fangar on era molt fàcil relliscar. 

El dia anterior ens havíem preparat uns entrepans per passar el dia a fora, però el canvi de plans ens va fer menjar-los a la casa on ens allotjàvem. Per sort, ens quedava tota la tarda per descansar, protegint-nos de la pluja. A la nit, després de comprar el necessari per menjar l’endemà, vam sortir a sopar amb la Karina a una cerveseria. Ella és tan enèrgica i divertida, que tot i el cansament, ens vam animar a anar a un altre bar on hi havia música en directe i més gent la comunitat de CouchSurfing. Entre la música i les converses, ens van donar les dues del matí gairebé sense adonar-nos-en.

• Dia 37. Glacial Vinciguerra (5 març)

Ens vam llevar més tard del que ens hagués agradat, arran de la festa del dia anterior, així que després d'esmorzar amb calma, vam decidir provar sort amb el trekking del glacial Vinciguerra, aprofitant que el cel semblava que ens donava una treva i feia millor dia que el dia anterior. Sabíem que aquesta ruta era força més exigent que les que havíem fet fins ara, però estàvem amb ganes de fer-la.

Al principi tot pintava molt bé: el primer quilòmetre fou bufar i fer ampolles, molt pla i sense cap rastre de fang, però de seguida ens vam topar amb una zona d'aiguamolls on el fang era el veritable protagonista. Així doncs, vam haver de fer veritables malabarismes, saltant de tronc en tronc, per intentar no quedar-nos clavats. Entre una cosa i l'altra, avançar es va fer lentíssim.

Un cop superada l’odissea dels aiguamolls, ens vàrem endinsar en el bosc, on el camí era gairebé tot pujada i, tot i que ja no calia fer els equilibris d'abans, el fang seguia allà. En acabar aquest tram, la recompensa va aparèixer a la llunyania: la silueta imponent del glacial i la Laguna de los Témpanos. Tot el tram final el vam fer acompanyats d’un temps ben boig: a estones ens queia aigua-neu i a estones teníem sol.

Just quan acabàvem de dinar, el temps es va girar de cop regalant-nos un vent fred i flocs de neu. Així i tot, vam seguir cap al glacial per intentar trobar alguna de les coves de gel. Malauradament, tot i estar una bona estona buscant-les, no vam trobar-ne cap que fos accessible de forma segura. 

Després de desfer tot el que havíem pujat amb molta paciència, vam arribar a casa la Karina vora les vuit del vespre. Estàvem realment baldats després de tot el dia amunt i avall, així que després de compartir el sopar amb la Karina i ens en vam anar directes al llit, ja que l’endemà tocava matinar: deixàvem Ushuaia i l’Argentina. 

• Dia 38. Arribada a Punta Arenas i trobada amb altres viatgers (6 març)

Ens va tocar matinar de valent: a les sis del matí ja estàvem dempeus per no perdre el bus que sortia d’Ushuaia cap a Punta Arenas. Xile. El viatge va ser força tranquil, tot i que vam haver de superar el tràmit de travessar dues fronteres, on ens van fer baixar per revisar-nos les motxilles de dalt a baix. Curiosament, tot i que el trajecte durava gairebé el mateix que el que havíem fet de Río Gallegos a Ushuaia, ens va passar molt més ràpid; potser és que el cos ja s'estava acostumant a les hores de carretera.

Vam arribar a Punta Arenas cap a les set de la tarda i ens vam dirigir en bus fins a la casa del Cristian i la Paula, que serien els nostres amfitrions de CouchSurfing fins dilluns. Després de xerrar una estona amb la Paula per situar-nos una mica, vam decidir anar a fer un volt per la costanera. Allà ens vam trobar amb el Cristian, que estava en plena feina amb la seva foodtruck: la "Kombi Gourmet", i no vam poder resistir la temptació de demanar un "completo" per sopar: una mena d'hot-dog però molt més potent, farcit amb tomàquet picat, xucrut i, sobretot, una quantitat generosa de "palta" (alvocat). 

Al cap d’una estona van aparèixer el José i l’Eugenia, una parella d'argentins que viuen a Austràlia, als quals havíem anat “perseguint”, per dir-ho d’alguna forma. Ells anaven uns tres dies al davant nostre en el viatge, i també s’havien allotjat amb en Marcelo a Las Grutas i havien conegut a la Yoli. Altrament, vam conèixer a en Lucas, un altre argentí que ha passat gran part de la seva vida a Catalunya. Tots tres també s'allotjaven a casa del Cristian i la Paula, així que vam passar una bona estona xerrant tots plegats davant del mar. 

Cap a les onze de la nit vam tornar cap a casa i vam seguir la conversa compartint unes begudes i històries de viatges. Entre una cosa i l’altra, se’ns va fer la una i escaig de la matinada gairebé sense adonar-nos-en. Estàvem realment cansats, així que ens en vam anar directes cap al llit.

• Dia 39. Zona Franca de Punta Arenas (7 març)

Ens vam llevar sense despertador, amb tota la calma del món, gairebé a quarts d'onze. Vam començar el dia esmorzant amb el Cristian, la Paula, el Lucas, el José i la Eugenia i, entre xerrada i xerrada, el matí se’ns en va anar gairebé de les mans sense adonar-nos-en. Sobre la una del migdia ens vam haver d'acomiadar dels altres tres viatgers, que seguien el viatge cap a Puerto Natales.

Després de dinar a casa i fer una rentadora (quelcom que els viatgers agraïm moltíssim), vam sortir amb la Paula cap a la Zona Franca. Ens feia gràcia treure el cap per aquell recinte, ja que l’havíem sentit anomenar al llarg del nostre viatge pel sud de l’Argentina. En aquesta zona, els productes estan lliures d'impostos; una mesura que es va prendre fa temps per fomentar el desenvolupament d'aquestes zones tan aïllades del sud del país, on tot sol ser caríssim pel transport. Vam veure que allí s’hi trobava de tot: des de naus industrials plenes de cotxes d'importació fins a passadissos infinits de perfumeria, alcohol i electrònica d'última generació. Vam aprofitar per fer algunes compres i vam parar a berenar allà mateix.

Ja de tornada, vam passar pel súper per comprar els ingredients per al sopar. Vam acabar el dia sopant tots plegats a casa, compartint les anècdotes de la jornada i gaudint de la bona companyia abans d'anar-nos-en a dormir.

• Dia 40. (Per fi) Coneixem Punta Arenas (8 març)

Després de dinar, la Paula ens va portar cap al centre comercial perquè havíem decidit comprar una tenda de campanya. Això és perquè parlant amb en Lucas, qui també viatja fent autoestop, ens va recomanar que, en comptes de pujar per la Ruta 40 fins a Bariloche, millor anéssim per la part xilena: la carretera era molt més bonica i la gent molt agradable. Per fer això, però, necessitàvem una tenda, ja que ens permetria tenir més llibertat i estalviar-nos alguns calerons en hostals. 

Un cop enllestida la compra, vam anar a fer un passeig pel cementiri municipal, que era realment curiós. Més que un cementiri, semblava un jardí ple de xiprers gegants. Allà mateix vam veure el monument de l’Indi Desconegut; ens van explicar que la gent li té molta devoció, li toquen el peu o la mà per demanar favors i tot està ple de plaques d'agraïment. Tenia una aura entre mística i estranya que ens va cridar molt l'atenció.

En sortir del cementiri, vam passar pel monument a l’Ovejero, que és una de les postals clàssiques d’aquí. Es tracta d'una escultura enorme que ret homenatge als pastors de la zona, amb els seus gossos i les ovelles, tot molt ben representat en bronze. Des d’allà vam pujar fins al Cerro de la Cruz, des d’on es podia observar tot Punta Arenas. El dia, però, no acompanyava gaire i, entre els núvols i la boira, no vam poder gaudir de tota la panoràmica de la ciutat i de l’Estret de Magallanes com ens hagués agradat, però la vista des d'allà dalt sota la pluja també tenia el seu encant.

Més tard, ja pel nostre compte, vam anar a fer un tomb pel centre caminant tranquil·lament per veure l'ambient i l’arquitectura de les cases. D’allí en destaca el Palau de la Sara Braun, d’estil neoclàssic francès. Aquesta dona fou un personatge important dins la història del comerç de la ciutat. 

Per rematar el dia, vam tornar a la Kombi Gourmet per menjar-nos els últims "completos" de l'estada. Aquesta vegada, la Irene s’havia comprat salsitxes veganes per poder tenir “l’experiència completa d’un completo”, ja que l’anterior vegada se l’havia menjat només amb els complements perquè no hi havia opció vegana. Finalment, vam tornar cap a casa i vam estar xerrant amb la Paula, que ens va posar un encens i una espelma per donar-nos sort per a l'endemà, perquè teníem previst fer autoestop fins a Puerto Natales. Després d'això, ens en vam anar directes a dormir.