Setmana 3: Uruguay i Argentina

• Dia 13. Descobrint la platja de Carmelo (9 febrer)

El meu pare sempre m’havia dit que Carmelo tenia platja, però que era la platja d’un riu: el Rio de la Plata. Així doncs, aquell matí vàrem anar a conèixer el paisatge que tant havia marcat la seva infància. A la tarda, en Flaco ens va treure a passejar amb la seva llanxa. Vam anar per l’arroyo de las vacas cap amunt, passant per un paisatge preciós. 

Van ser, més o menys, unes dues hores de recorregut, parant entremig per fer un bany enmig del no-res. Realment vàrem gaudir molt d’aquella volta, li agraïm molt a en Flaco aquesta experiència. 

El dia va acabar a la riba del riu amb una posta de sol i unes pizzes amb en Flaco i la Rosa, gaudint d'una agradable conversa a la fresca.

• Dia 14. Carmelo i Conchillas (10 febrer)

Començàvem el dia ben d’hora, ja que els mosquits i la calor no ens havien deixat dormir gaire. Vam anar a comprar esmorzar per compartir-lo amb els nostres amfitrions i ens ho vam menjar al pati, el qual donava directament al riu. 

Poc després, ens venia a recollir l’Hevelink, perquè, juntament amb en Mario, ens havien preparat un tour pels llocs on havia estat la meva família. Vam passar per la casa d’infància del meu pare i la del meu besavi Policar i pel museu de Carmelo, on ens van fer una visita guiada i ens van ensenyar com sonava l’armonio de l’església, un exemplar únic a l'Uruguai i segurament a tota Sud-amèrica. 

En acabar, vam passar a buscar a en Mario pel celler, ja que la seva família fa els vins Zubizarreta, molt coneguts a l’Uruguai i a l’Argentina; i ens vam dirigir cap a Conchillas, el poble en el qual havia crescut el meu avi fins que va conèixer a la meva àvia i es va mudar a Carmelo. 

Conchillas va néixer a finals del segle XIX, quan es buscava construir un nou port de pedra per interès del Govern de Buenos Aires, aquest port el construïa una companyia anglesa i com a conseqüència, molts anglesos hi van anar a treballar. A mitjan segle XX es va vendre tot i va passar a mans uruguaianes, però la cultura anglesa havia deixat empremta. 

En aquest poble, vàrem dinar en un restaurant construït sobre un terreny que havia estat del meu avi; i posteriorment vam anar a conèixer el cementiri anglès i el centre cultural amb diferents estances dedicades a la seva història i als seus personatges rellevants. De fet, d’allí era Eduardo Gilardoni, un compositor reconegut mundialment, el qual en la seva biografia, nomena la meva tieta-àvia. 

Vàrem tornar al celler, abans de tornar a Carmelo, i ens van fer un Tour explicant-nos la història. Fundat el 1957, aquest celler familiar de tradició basca ofereix diversos tipus de vins elaborats artesanalment. Ens van deixar tastar una copa de la varietat albariño, un vi blanc i fresc, perfecte per contrastar amb el dia tan calorós que feia.

No sé ben bé com explicar els sentiments d’aquest dia, ja que quelcom se’m removia en veure on s’havia criat el meu iaio, poder veure el lloc i estar-hi físicament era completament diferent de quant ell m’explicava històries de quan era petit.

• Dia 15. Colonia del Sacramento (11 febrer)

En el nostre itinerari, Colonia del Sacramento l’havíem de visitar el dia que agaféssim el ferri per anar a Buenos Aires. Després de quinze dies carregant la motxilla amunt i avall, vam decidir que, aprofitant que Carmelo s’hi trobava a prop, ens sortia més a compte fer una escapada d’un dia per visitar la ciutat sense 12 kg a l’esquena. 

Així que el dia començava sobre d’un autobús destí a Colonia del Sacramento, una ciutat amb un barri que és patrimoni de la humanitat per la UNESCO gràcies a la seva arquitectura colonial de molta influència portuguesa i espanyola. 

Aquesta és una localitat molt visitada per argentins i, especialment, per turistes d’altres parts del món que, aprofitant la seva estada a Buenos Aires, s’escapen un dia per conèixer el paisito. La causa és que el ferri que uneix les dues ciutats dura tan sols una hora. 

El barri vell de Colonia val molt la pena visitar, és realment molt bonic. Hi destaca l’arquitectura de les cases, baixes d’una sola planta i de diferents colors; el carrer de los suspiros i el far plantat enmig de les ruïnes d’un antic convent franciscà. És un lloc on val la pena perdre's i pels diferents carrers. 

A causa de la gran afluència de turisme que hi ha, cal esmentar que els preus són força alts. Nosaltres no havíem pensat a fer-nos un entrepà, però per sort, l’Hevelink ens va recomanar un supermercat on tenien plats preparats. Aquesta era l’única oferta econòmica de la zona i, així i tot, no va sortir gaire barat. 

Un cop ho teníem tot vist, vam decidir tornar aviat a Carmelo per aprofitar les últimes hores amb els nostres amfitrions. Vam compartir un últim sopar tots plegats, en el qual ens van convidar a choripanes (pel Pau) i a un entrepà veggie (per la Irene). 

Ens feia llàstima que aquella fos la nostra última nit a l’Uruguai, ja que ens havíem sentit molt còmodes amb tothom que ens havia acollit: des del principi a Montevideo fins a Carmelo, ens havien tractat com a reis, ens havien consentit i cuidat com si fóssim part de la unitat familiar. Ens sentim molt afortunats d’haver tingut l’experiència que hem viscut i d’haver compartit temps amb la gent que ens ha acollit. 

• Dia 16. Ens acomiadem de l’Uruguai (12 febrer)

Després de setze dies recorrent tota la costa del paisito, tocava acomiadar-se. A les 11:40 h agafàvem l'autobús per anar a Colonia del Sacramento, i a les 17:00 h agafàvem el buquebus, el ferri que ens portaria fins a Buenos Aires. 

En arribar a Buenos Aires, vam anar a buscar el bus per anar al barri de Palermo. Abans, però, vam estar una bona estona cercant com agafar un autobús, ja que segons internet feia falta una targeta "Sube". L’inconvenient va ser que no ens funcionava internet i que no la podíem carregar i vam acabar estant més d’una hora intentant-ho. Ja frustrats davant el poc èxit, vam decidir pujar directament i preguntar si podíem pagar d’alguna altra manera. 

Bé, si alguna vegada aneu a Buenos Aires, no us mengeu tant el cap com nosaltres, ja que pots pagar amb la targeta de dèbit directament dalt l’autobús. Simplement, s’ha d’indicar en quina parada has de baixar, i el conductor t’aplica la tarifa corresponent. 

El trajecte se'ns en va fer un pèl pesat, ja que era llarg anàvem amb les motxilles grans que ocupaven molt espai. Per si tot això no havia estat suficient, havíem de fer temps fins vora les 11 h que arribés en Sergio a casa, el senyor que ens allotjaria per tres nits. L’havíem trobat a través de CouchSurfing, una plataforma que et permet posar-te en contacte amb gent d’altres parts del món amb la intenció de tenir intercanvi cultural. Almenys, el seu veí ens va permetre deixar-li les motxilles mentre anàvem a sopar. 

Ens vam decidir pel restaurant “Spring Vegetariano” un restaurant que tenia un bufet lliure amb moltes opcions vegetarianes i veganes. No era especialment barat, però era l’única opció que teníem, estàvem molt cansats i afamats.

Aquell dia havia acabat amb nosaltres, només necessitàvem descansar, ja que l'endemà ens tocava conèixer la capital argentina. L’apartament d'en Sergio era un àtic de dues plantes amb vistes a la ciutat. Després d’estar una estona xerrant amb ell, ens vam acomodar per dormir: a un li tocava el sofà mentre l’altre havia de dormir amb un sac de dormir a terra. Només ho vam fer així la primera nit, ja que la segona, vam baixar els coixins a terra perquè no fos tan incòmode.

• Dia 17. Buenos Aires (13 febrer)

Ens vam despertar sense alarma, un petit luxe que ens havíem volgut donar pel nostre primer dia visitant Buenos Aires. Després d’esmorzar una infusió de marialluïsa que ens havia donat la Yvonne uns dies enrere, ens vam encaminar cap al centre de la ciutat. El primer punt era aconseguir una SIM per poder tenir internet, ja que el roaming de la targeta de l'Uruguai no ens funcionava. Aquesta tasca, però, no va ser pas senzilla: vam estar dues hores per aconseguir que alguna de les dues que havíem comprat funcionés. 

Així doncs, vora les 13 h, arribàvem a l’Ateneu Grand Splendid, edifici que actualment acull la llibreria més gran de Sud-amèrica; i vora les 14 h anàvem a dinar al “Menta & Limón vegan”, un petit local de menjar casolà dins del Mercat de San Nicolás. Aquest lloc va ser un gran encert, ja que vam menjar bé i bo, per tan sols uns 9 € els dos. 

L’itinerari seguia cap a la plaça del General San Martín, però de camí vam veure de lluny el famós obelisc de Buenos Aires i no podíem ignorar-lo, així que ens vam desviar. El nostre punt final per aquest dia, era el cementiri de la Recoleta, que destaca pels seus bells mausoleus. Malauradament, no vam arribar-hi a temps i vam decidir anar fent via fins a la casa. 

Tot i que sembla que vam fer poc, vam estar tot el dia caminant, evitant el transport públic que tant ens havia angoixat el dia anterior. Així doncs, arribàvem al voltant de les 20 h per poder preparar un gaspatxo fresquet per sopar juntament amb en Sergio. El sopar es va allargar entre divertides converses i comparacions culturals.

• Dia 18. Asado i barri de Palermo (14 febrer)

La nit anterior, s’havia posat sobre la taula fer un asado de benvinguda a l’Argentina, així que, un cop els tres estàvem desperts, en Sergio i en Pau van anar a comprar la carn. El matí va passar de pressa entre fum i xerrades, i el dinar va venir acompanyat d’un bon vi argentí. 

En haver passat tot el matí a casa, després de dinar tocava posar-se les piles. Vam anar al Museu Nacional de Belles Arts, el qual és gratuït i conté una molt bona col·lecció amb un bon discurs expositiu. Es troben obres de Rodin, Picasso, Goya, Monet, Pollock… A més d’obres d’artistes locals i peces arqueològiques precolonials. L’únic inconvenient fou que hi havia molta cua, i vam estar una estona esperant poder entrar. 

En acabar, vam passejar pel gran mercat artesanal que hi havia al costat, i vam agafar un autobús per moure’ns fins a Palermo Soho. Aquesta part de Palermo és la que nosaltres denominaríem com “la Buenos Aires dels modernets”, ja que els carrers són bonics i de colors, les botigues de roba són o de dissenyadors o de segona mà, i tothom ocupa les terrasses dels bars amb cafès que van a un preu que a nosaltres ni se’ns ocorreria pagar. 

Novament, la capital argentina havia acabat amb nosaltres i vam arribar a casa derrotats per la immensitat de la ciutat. Només podíem pensar a acabar de sopar i anar a dormir directes. Aquella era la nostra última nit allí, la següent la passaríem en un autocar direcció al sud del país.

• Dia 19. Boca i San Telmo (15 febrer)

Buenos Aires ens va donar el “bon dia” amb pluja, cosa que ens va condemnar a esperar una mica que amainés. El nostre pla era començar a les 8 del matí, però vam sortir cap a les 11 h. La nostra primera parada era el barri de Boca i l’estadi de futbol Alberto Armando. 

La veritat que no sabíem el que ens esperava, i ens va encantar. Els carrers turístics d’aquest barri són plens de colors i música, s’hi veuen ballarins i intèrprets a qualsevol restaurant. L’energia del lloc és similar a la de les Rambles de Barcelona, però ara els turistes érem nosaltres. 

Sense encantar-nos gaire, vam fer via cap a San Telmo, per conèixer el gran mercat artesanal. Quan diem gran, vol dir enorme, sembla un gegant laberint de paradetes d’artesans. També té bonics edificis i places, i en destaca el Mercat, on tots els turistes van a menjar. 

Nosaltres, tot i portar carmanyola, vam decidir buscar un lloc que tingués empanades veganes per a la Irene, per fer una mossada abans de dinar. Així és com vam acabar a “Abuela Pan”, un restaurant vegetarià i vegà molt a prop del mercat. Aquest era un restaurant casolà, segurament familiar, i ens va atendre un senyor gran molt agradable. Allí vam partir-nos una empanada vegana gigante i vam fer una birra abans de seguir el nostre itinerari. 

Vam dinar davant la Casa Rosada, a la Plaza de Mayo. Aquell ja seria el nostre punt final, ja que el que ens quedava per veure estava tot al voltant: la casa del govern, la catedral neoclàssica i l’edifici del Cabildo. 

Amb tot el recorregut completat, només ens quedava tornar a casa en Sergio per preparar les nostres motxilles, acomiadar-nos d'ell, i anar cap a l’estació d’autobusos, on agafaríem un autobús de 9 h cap a Bahía Blanca.