Setmana 1: Uruguay

L'Uruguai és un petit país que sovint passa desapercebut pels catalans, ja que es troba entre Argentina i Brasil. El nom Uruguay ve del riu que fa de frontera amb l'Argentina, i vol dir “riu dels ocells pintats” en guaraní. De fet, el nom complet del país és República Oriental de l’Uruguai. 

El paisito, com alguns l’anomenen, igual que els altres països del Con Sud de Sud-amèrica, va passar per una dictadura als anys setanta. Aquest sistema dictatorial va obligar aproximadament a 380.000 uruguaians a abandonar el país entre 1973 i 1985, entre els quals es trobava el pare de la Irene. 

Així doncs, la nostra aventura per Llatinoamèrica no podia començar per cap altre país: primerament perquè la Irene es pogués retrobar amb unes arrels que no coneixia; i, en segon lloc, perquè els diversos familiars que encara hi viuen, ens podien ajudar a comprendre millor com viu la gent aquí.

• Dia 1. Ciudad Vieja de Montevideo (28 gener)

Vam sortir de casa a les 9 del matí del 27 de gener i, després d’haver fet una escala de 3 h a Bogotà, vam aterrar el 28 a les 10 del matí a Montevideo, les 6 h en hora local. Allí ens esperava en Norberto, el primer dels parents que ens acolliria, per portar-nos a la ciutat. En total estaríem tres dies recorrent la capital.

Tot i haver dormit poc, ens vam aventurar a visitar la ciutat vella. Nosaltres estàvem al barri de Punta Carretas, i per moure’ns precisàvem agafar l’autobús. Per sort, en Norberto ens havia donat una targeta recarregada amb 12 viatges. Amb aquesta targeta demanàvem dos viatges d’una hora, que ens servia per fer un transbord en cas que ho necessitéssim. Altrament, també hi ha l’opció d’agafar un viatge de dues hores, podent fer més canvis. Cada viatge d’una hora surt a $52, uns 1,19 €. També es pot pagar a l’autobús mateix, però té un sobrecost que desconeixem.

Vam iniciar la ruta per la Plaça Independència, passant per sota la porta de la Ciutat Vella per endinsar-nos a conèixer la zona. Sorprenen els edificis, tan familiars per les característiques europees, però alhora tan allunyats del que estem acostumats a veure a Catalunya. El Mercat del Port o el Palau Taranco amb el seu museu d’arts decoratives, va ser del que més ens va agradar. 

Realment estàvem tan cansats, que el cos no ens donava per gaire més i vam decidir fer una retirada a temps per anar a dinar. No podem recomanar gaires llocs per menjar a Montevideo perquè la família que ens acollia se n’havia encarregat de tot: no només ens havien donat una habitació i un lavabo per nosaltres sols, sinó que també van planejar les menjades dels diferents dies que estiguéssim allí. Cal remarcar que això té doble mèrit, ja que la Irene és vegana i, normalment, la gent no té molt clar que no mengen els vegans.

• Dia 2. El Prado i Museu de la Memòria (29 gener)

El jet-lag no ens va deixar descansar gaire, però per sort el llit era molt còmode. L’esmorzar el vam compartir amb l’Alícia i en Norberto donant-ho tot perquè ens sentíssim còmodes, cosa que a nosaltres ens sol costar perquè ambdós som tímids. 

Tocava anar a El Prado, un barri residencial que conté un gran parc amb jardí botànic. Vàrem estar passejant per allí fins que ens va venir a buscar la Daniela, una de les filles del matrimoni que ens acollia. Ella ens va portar a dinar al Mercado del Prado, on s’oferien diferents tipus de menjar d’arreu del món. 

Vam tenir agradables converses que ens van ajudar a entendre millor el panorama polític uruguaià i com funciona el sistema. Es veu que l’educació ja no és tan bona com fa uns anys, tot i que la universitat pública és d'alta qualitat. La sanitat és el que més ens va sorprendre. Pel que fa a la pública, no dona l'abast; i la semiprivada, la que té tothom que treballa, que a l'hora de fer la comparació, és similar a la pública que tenim nosaltres a Espanya.

En acabar, ens va deixar al Museu de la Memòria. Aquesta és una visita obligatòria per entendre la història del país i com és la gent actualment. Recomanem moltíssim la visita i, en cas de poder, fer algun donatiu perquè pugui continuar existint, ja que es notava que feia anys que no rebien cap subvenció. 

Amb el jet-lag encara al damunt, vam decidir que una retirada a temps ens permetria descansar una estoneta abans d'anar al nostre primer asado a l’Uruguai. Ens havia convidat l’Oriana, la cosina segona de la Irene, a casa seva. Tampoc hi faltaven els seus germans i els seus pares. Va ser una molt bona benvinguda al país.

• Dia 3. Parlament i la rambla (30 gener)

Aquest seria el nostre últim dia a Montevideo, i ens faltaven dues coses importants: el Palacio Legislativo i el passeig marítim o, com s’anomena aquí, la rambla. La primera parada va ser el Mercado Agrícola, un mercat del 1906 construït amb ferro i amb bastant encant. Després ja tocava anar al parlament, que ofereix dues visites guiades al dia: una a les 11:30 h i una altra a les 15:00 h. La visita costa pels estrangers $140, uns 3 €, i gratuïta pels uruguaians, així que només vam haver de pagar una entrada. 

Aquest edifici fou dissenyat per Víctor Meano, arquitecte que va morir abans de saber que finalment es faria el seu projecte. Així doncs, l’edifici es va construir entre 1908 i el 1925, inaugurant-se el 25 d’agost d’aquest mateix any, en commemoració del centenari de la Declaració d’Independència. És una gran obra arquitectònica, d’estil neoclàssic, que val la pena visitar. Si l’exterior ja imposa, l’interior ple de marbre de Carrara i pòrfir, materials importats des d’Itàlia, deixa sense paraules.

Després d’haver dinat a casa, vam sortir a passejar per Parque Rodó, enllaçant amb el passeig marítim i acabant al centre comercial Punta Carretas. L’interessant rau en l'estructura, que usa l’antiga presó de Punta Carretas, des d’on el 1971 els Tupamaros que estaven empresonats, entre ells Pepe Mujica, van escapar a través d’un túnel que havien anat excavant fins a una casa de la vora. 

A la nit, vàrem fer un sopar d’acomiadament amb en Norbrerto i l’Alícia. Ens van portar a una pizzeria on vam tastar els chivitos, uns entrepans típics del país, i la fainá, una massa feta amb farina de cigrons, aigua, sal, oli i pebre. Realment vam compartir una bona estona. Aquest matrimoni ho havia donat tot durant aquells tres dies perquè ens sentíssim a gust, i ho havien aconseguit. Esperem tornar a coincidir en un futur, ja que va ser un plaer compartir amb ells, no els hi podem estar més agraïts.

• Dia 4. Cap a Punta Colorada. (31 gener)

Després de tres dies meravellosos per Montevideo, tocava canviar de destí. Vam anar fins a Piriápolis en autobús (aquí li diuen ómnibus) i allí ens vindria a buscar la Lily, la cosina 2a de la Irene, per portar-nos fins a Punta Colorada. Aquest lloc ens va semblar una molt bona zona per qui busca viure tranquil, ja que tens el mar a prop i estàs enmig de la naturalesa. Aquí hi vàrem passar només una nit, però ambdós pensem que és un lloc per tornar i relaxar-se. 

En ser un destí de platja, aquí no hi havia coses a visitar com a Montevideo, no era cap poblet amb encant. El que sí que volíem conèixer, era Casapueblo, una construcció de Carlos Páez Vilaró, situada a tan sols 30 minuts en cotxe d’on ens trobàvem. El problema: no hi havia forma d’arribar sense llogar un cotxe. Davant la complexitat per arribar al lloc, vàrem pensar a arribar fent autoestop, però per sort, la Lily, ens va oferir el seu cotxe perquè hi anéssim. 

Casapueblo es va començar a construir el 1958 de forma artesanal, sense línies rectes i amb un predomini del color blanc, que recorda Santorini. Normalment, la gent hi va a veure la posta de sol, ja que la casa dona al Rio de la Plata i ofereix un paisatge únic. L’entrada costa uns 12 €, i el recorregut es força curt. Tot i ser un lloc preciós, no crec que tornéssim a pagar per visitar-la.

Com nosaltres no sabíem lo de la posta de sol, hi vàrem anar just després de dinar, per poder aprofitar més el dia. En tornar a Punta Colorada, vam fer un bonic passeig en bicicleta fins a Piriápolis per comprar un parell de cerveses i anar a veure la posta de sol des de les roques que es troben a mig camí entre les dues poblacions. No va ser la posta de sol a Casapueblo, però realment no hi va tenir res a envejar.

• Dia 5. Comencem l’aventura sols. (1 febrer)

Per poder aprofitar una mica més l’estada a Punta Colorada, vam decidir agafar l’autobús després de dinar. Així, a més, també podríem gaudir d’un últim dinar amb la Lily i la seva família. Altrament, el seu pare estava de visita, i ens va explicar que també havia viatjat per Llatinoamèrica com estem fent nosaltres, però a la dècada del 1970. 

Després d’haver passat el matí a la platja i d’haver dinat amb ells, el nostre viatge seguia cap a Punta Rubia, prop de La Pedrera, passat Punta del Este. El nostre pla inicial era fer 3 nits a Punta del Este, ja que totes les guies ho marcaven com un destí que no et pots perdre si estàs a l’Uruguai. Després d’analitzar-ho, i de veure fotos del lloc, vam decidir que no era per nosaltres. Punta del Este és un destí molt turístic per la seva platja, on pots triar el costat del Río de la Plata o la banda de l’Atlàntic. Vindria a ser com un Lloret de Mar o un Benidorm. Per aquest motiu, vam decidir tirar llarg i vam acabar trobant un hostal a Punta Rubia on teníem una habitació privada a uns 30 € les dues nits. 

La veritat que, en arribar al lloc, estàvem un poc desconfiats. L'hostal es trobava enmig del no-res, ens semblava una escena de pel·lícula postapocalíptica. No sabem ben bé com descriure-us el lloc, així que us deixem algunes fotografies. Així i tot, no es pot acabar d’apreciar l’aura de Punta Rubia.

L’últim a destacar d’aquest dia, va ser el lloc on vam sopar. Prop de l’hostal, el Google Maps ens marcava una pizzeria força econòmica. El senyor que ens va atendre era un d’aquests personatges que no passen desapercebuts. Posteriorment, vam arribar a la conclusió que, si aquest senyor hagués nascut a Las Vegas, claríssimament seria un d’aquells imitadors d’Elvis Presley que oficien bodes. Pel que fa a la pizza i a la fainà que vam demanar, ambdós coincidim que són dels millors que hem tastat al país.